Turquia és tot un món..

Ei! Com va tot?

Avui vull parlar sobre el gran viatge que vaig fer aquest estiu a TURQUIA, un viatge que en dues setmanes em va sorprendre moltíssim!

Durant el mes d'agost, quan la calor d'estiu és més forta que mai i et passes el dia a la piscina, vaig emprendre un viatge amb el meu germà i els meus pares a Turquia, lluny d'aquí, on la xafogor era més aviat inaguantable.

Vaig passar-hi dues setmanes, la primera a Istanbul, la ciutat més gran, i la segona a Capadòcia, una petita regió lluny de la ciutat. Durant aquestes dues setmanes vaig poder contemplar que Turquia és tot un món, un món on hi pots trobar de tot.

Primer parlaré d'Istanbul, en el següent post parlaré de Capadòcia.

Istanbul és una ciutat realment gran, on tot el que veus et sorprèn. Pel carrer no hi ha gens de pau; hi ha els venedors de carrer, els propietaris de restaurants que es passen l'estona al carrer fent propaganda pesada als turistes, els mateixos turistes que vénen de tot el món i els turcs, els que més em van sorprendre. Ja sabeu que allà professen  la religió islàmica, una religió amb condicions estrictes. Totes les dones que veia a Turquia anaven tapades de cap per avall, la majoria d'elles portaven simplement una faldilla llarga i un mocador al cap però n'hi havia d'altres que portaven aquest burca negre i només els  podies veure els ulls. Veure passar totes aquestes dones completament tapades pel carrer em va semblar molt fort ja què és perquè Alà va dir què les noies solament poden mostrar el seu cos al marit i per a tots els altres homes s'han de tapar i noies de totes les edats anaven pel carrer sota la forta calor de Turquia completament tapades, i així anaven totes.

Alguna d'aquestes noies em va mirar estranyada, avergonyida, era a elles a qui els  sorprenia com jo anava vestida, amb uns shorts i una samarreta de màniga curta, el meu pare ja em va dir que vigilés amb el que portaria posat. Però en canvi, els nois i els homes no van reaccionar de la mateixa manera, aquests d'alguna manera s'exaltaven. Serà que no veuen gairebé mai les cames o els braços nuus d'una dóna, vaig pensar, però molts nois es paraven o simplement miraven i em somreien, em vaig sentir força intimidada.

Alguns d'ells em deien coses però molts altres simplement es sorprenien i em somreien, aquestes situacións em van avergonyir, suposo que aquesta gent se sorprèn increïblement amb els turistes, amb com van i què porten, com arriben a oposar-se a la manera d'anar de les dones del seu país. Però no era simplement el fet de portar uns shorts o màniga curta, perquè en una ocasió, mentre em servien el menjar en un bar, un cambrer va començar a tocar-me el cabell sense haver-me dit res, i va seguir així fins que em vaig girar i ell va marxar avergonyit.

Cultures, suposo? Totes diferents

A Istanbul predominen les mesquites, aquestes esglésies àrabs on els islàmics duen a terme les seves llargues pregàries, el temple sagrat dels islàmics. N'hi havia moltes i la que més em va agradar de totes va ser la Mesquita Azul, una que tenia totes les teulades blaves i era molt gran i ampla. En general, totes les mesquites per fora són molt boniques, impressionen, i per dintre no estan malament, però la terrible olor de peus fa que perdin el seu encant! De debó, als tres minuts d'estar descalça allà dintre on tothom està descalçat i el terra de moqueta, esponjós de suor, l'ambient i la terrible olor a peus que s'escampa és horrible, no s'aguanta, has de sortir fora a respirar. No exagero.

En el transcurs de la setmana vam anar al basar oriental, un veritable laberint de botigues molt gran on la base per  comprar és  regatejar i vam fer moltes activitats observant aquella sorprenent ciutat. El que més em va agradar va ser una actuació que vam veure de nit, aquesta actuació estava molt ben feta i ens va agradar molt. En un escenari representaven diferents quadres de l'antiga Turquia i ballaven i feien acrobàcies mentre explicaven totes les històries, va ser molt entretingut.

Turquia em va sorprendre pel caràcter de les dones, que estan sotmeses a anar vestides així i a no poder ser contemplades pels homes i tot i això ho accepten; em va agradar molt el menjar, sobretot la carn que era molt tendra i les salses, molt picants, i també em va agradar molt aquests venedors de carrer.

Cada dia a l'hora que sopàvem sonava una música tranquil·la però que es podia sentir per tota la zona on jo em situava, aquella música, que deia alguna cosa d'Alà, era la cançó que cridava a tots els fidels i els  deia que era l'hora d'anar a pregar a les mesquites, així ho feien, els carrers ja no estaven tan plens.
De tota manera érem en el mes del Ramadà, on  NO poden menjar ni beure durant el dia i s'alimenten a la nit. Vaig pensar que això devia ser molt dur per a tots ells i alguns nens que em veien menjant alguna cosa pel carrer algun cop em miraven, també volent-ne.

Elsa Mateos Viladot