dimecres, 30 de març del 2011

L'ombra del vent



Abans de les vacances de nadal em vaig comprar el llibre de Carlos Ruiz Zafón titulat L'ombra del Vent. La veritat és que me'l vaig comprar pel fet que molts amics meus el tenien i sempre deien que era d'aquells llibres que enganxava. Jo volia experimentar la mateixa sensació que ells i el vaig començar a llegir. Tot i que la manera com està escrit no es pot considerar literatura, està escrit de manera que al lector que li agrada, l'enganxa amb molta facilitat. És el que em va passar a mi. Quan el vaig començar a llegir no vaig poder parar de llegir, passava pàgines amb tanta facilitat i llegia tan ràpid que aviat m'hi vaig veure submergida.

En aquest post us faré el breu resum que jo vaig llegir-me abans de començar el llibre, perquè qui vulgui experimentar la sensació d’enganxar-se i no poder sortir fins acabar el llibre, ho ha de fer personalment i no del que li expliquen els companys. Dic això perquè a vegades passa, i a mi personalment m’ha passat moltes vegades el fet que t’expliquen l’argument i ja no li trobes la gràcia al llibre perquè el que t’han explicat no t’ha agradat. Però si el mateix llibre el comences a llegir tu mateixa, te n’adones que hi ha moltíssims detalls que l’altra persona no et va dir i aquí és quan comences a trobar-li aquell “punt picant” que t’enganxa.
L'ombra del vent narra una història de misteri a la Barcelona de meitat del segle XX. Té una ambientació freda, fosca i solitària, en la qual abunden les descripcions dels carrerons, les places i els barris on es desenvolupa la història.
Comença un matí de 1945, quan Daniel Sempere és conduït pel seu pare al Cementiri dels Llibres Oblidats, d'on li deixa triar un llibre. Escull L'Ombra del Vent, del qual en quedarà tan fascinat que intentarà esbrinar una mica més sobre el seu autor, Julià Carax, fet que el durà a endinsar-se en un món d'intrigues i misteris, però també d'històries d'amor, que acabaran reflectint-se sobre la seva pròpia vida i els diferents personatges que aniran coneixent al llarg de la novel·la.

Per a qui vulgui més informació, clica aqui

Marta Hormigo

dilluns, 28 de març del 2011

Monty Python

Avui tinc ganes de parlar del conegut grup d'humoristes britànic que creà una nova manera de fer comèdia, vigent encara a l'actualitat: els Monty Python. El grup estava format per Terry Gilliam, John Cleese, Michael Palin, Eric Idle, Terry Jones i Graham Chapman, tots sis eren guionistes i alhora actors – menys Terry Gilliam, que s'encarregava de les il·lustracions i només sortia  als episodis de tant en tant).

A dalt, d'esquerra a dreta: Graham Chapman, Eric Idle i Terry Gilliam
a baix, d'esquerra a dreta: Terry Jones, John Cleese i Michael Palin
El grup obtingué la fama a partir de la sèrie de televisió de la BBC Monty Python's Flying Circus, que estava basada en episodis de sketchs curts. Sovint els seus gags tenien una important càrrega social i d'altres senzillament fregaven l'absurd total. La sèrie estigué en antena des del 1969 fins al 1974. Recorrien a personatges de tot tipus: des de farmacèutics, metges, veterinaris, advocats, mestresses de casa, periodistes fins a la Santa Inquisició o nàufrags. Tots ells estaven relacionats per qualsevol cosa que hagués pogut ocórrer en el gag anterior.

Ja fa força temps que estic mirant els episodis d'aquesta sèrie i cada dia em sorprenc més amb la vigència que tenen els seus gags. M'he adonat que els Monty Python establiren les bases de la comèdia actual; moltes sèries d'humor d'avui en dia imiten o s'inspiren en coses d'ells i fins i tot n'hi ha que han copiat els gags directament (El Tricicle ha representat algun skecth idèntic al dels Monty Python). Per l'època en què estan gravats els episodis crec que el grup era molt atrevit i avançat al seu temps. (Durant aquella època recordem que Espanya encara vivia sota el règim franquista; es a dir, que hi havia molta censura i una sèrie com la que estaven fent els Monty Python a Anglaterra era totalment inviable a l'estat espanyol).

Després de l'èxit televisiu van fer diverses pel·lícules d'allò més conegudes com ara Els cavallers de la taula quadrada, la Vida de Brian o El sentit de la vida.

Eric Idle i Terry Jones al gag "nudge nudge"
de la sèrie "Monty Python Flying Circus"
Cada membre del grup ha acabat tenint molta repercussió en l'àmbit audiovisual. Per exemple, Terry Gilliam (l'americà del grup) esdevingué un famós director amb pel·lícules com “Doze monos”, “Brazil” o “El secret dels germans Grimm”. John Cleese, després dels Monty Python, creà la seva pròpia sèrie anomenada “Fawlty Towers”, una comèdia molt divertida sobre una parella que regenta un petit hotel a Anglaterra (és una sèrie de pocs episodis que també es va fer molt famosa). Michael Palin es va dedicar a fer programes per a  la televisió, el més conegut dels quals va ser “La volta al món en 80 dies”. Eric Idle treballà en vàries pel·lícules i va posar veu a diversos personatges animats, ell és el creador del musical “Spamalot”, representat no fa gaire aquí a partir de l'adaptació del Tricicle. Terry Jones es dedicà més al gènere documental i Graham Chapman participà en alguna altra sèrie abans de morir d'un càncer als quaranta vuit anys.

Crec que tots són uns grans actors còmics, tot i que personalment m'agrada molt Eric Idle, però el cert és que el grup sencer és excepcional. El primer que vaig veure d'aquests actors va ser una pel·lícula de quan el grup ja estava dissolt (Un pez llamado Wanda), més tard, vaig veure la sèrie Fawlty Towers. Aleshores encara no acabava de conèixer del tot qui eren els Monty Python, però em vaig interessar molt per les pel·lícules de Terry Gilliam i ara estic veient la sèrie Monty Python Flying Circus. Tinc previst de veure les pel·lícules algun dia d'aquests.

Aquí us penjo diversos gags de la sèrie que els llançà a la fama. Jo la recomano molt (tot i que s'ha de mirar en anglès i amb subtítols ja que si veieu les versions traduïdes perden gran part de la gràcia). Si teniu una estona i sentiu curiositat pel grup no dubteu a mirar-los!


(Per ordre i de dalt a baix els vídeos es diuen: "Spanish Inquisition", "Storytime", "Nudge, nudge" i "Confuse a Cat"). El meu preferit potser és "Nudge nudge" tot i que considero que "Confuse a Cat" és realment un gag molt desconcertant però graciós (l'última i veritable opinió és la vostra així que us convido a fer-hi un cop d'ull; tot depèn de l'humor de cadascú).

Alba Lafarga.

dijous, 24 de març del 2011

SINGAPUR : UN PAÍS ÚNIC

He decidit parlar de Singapur, perquè és un país que em porta molts bons records i crec que és molt interessant de  conèixer. Quan hi vaig estar era petita, però em va agradar molt. Hi havia de tot: moltes botigues de joguines, molta gent diferent ( de diferents races) , i no eren turistes, sinó que tots vivien allí i tots viuen en perfecta harmonia.

Doncs jo us vull parlar una mica de les diferents races i cultures que viuen a Singapur, un país d’una grandària més o menys com Mallorca, i que és una illa. El primer que vaig notar és que feia molta calor i les senyores portaven sempre paraigües pel sol. El fet que hi hagi tantes cultures diferents fa que es trobi de tot i nosaltres podíem cuinar igual que aquí (vam trobar oli d’oliva català al primer supermercat ).

A Singapur hi conviuen quatre diferents cultures: La xinesa, la caucàsica ( eurasian), la india i la malaia .

 Els xinesos, vam arribar a Singapur per millorar la seva vida i s’hi van quedar. Al principi dels anys 70 els xinesos van contribuir molt a construir la ciutat moderna , principalment les dones xineses que s’anomenen “Samsui women” que eren dones paletes i que van treballar molt dur a la construcció.  El xinès o “mandarin” és , conjuntament amb l’anglès una de les llengües oficials. Tenen els seus temples, les seves religions i els seus costums. Per exemple, recordo que vam fer un regal a uns nens d’uns amics xinesos i no van obrir els regals. Es veu que s’han d’obrir a casa però no davant de qui regala. Una festa molt important per a ells  l’Any Nou Llunar i el  “Dragon Boat Festival”, que recrea una mica la història de la Xina.

Els caucàsics o europeus, són d’origen europeu i  al llarg dels anys han contribuït força al progrés del país. Es van establir al segle XV, i alguns van arribar amb l’explorador portuguès Vasco de Gama. Al llarg dels anys alguns s’han casat amb asiàtics i per això els diuen eurasians, però la majoria tenen aspecte europeu. Conserven els noms i cognoms europeus i tenen la religió cristiana. Celebren Nadal  i Any Nou i per a ells és molt important celebrar la Setmana Santa i compleixen el període de dejú de la quaresma. També celebren la nit de Nadal i van a l’església i després fan el sopar amb els àpats típics.

La majoria dels indis es van establir al segle XIX. La majoria treballaven a la construcció i a les plantacions. Actualment la majoria tenen negocis, i dominen el mercat de venda d’or. Tenen la religió budista, la hindú, la musulmana,   la cristiana i la sikh. Hi ha diferents temples per fer les diferents pregàries. Es troben per tot arreu el seu menjar ,els restaurants i també teixits molt bonics, com la seda natural. A la  televisió  hi havia diverses cadenes on emetien les típiques pel·lícules índies de “Bollywood”. Fan molts festivals i moltes dances d’acord amb els seus costums.

Els malais es van establir al segle XV i provenen de les illes de Malaca  i Sumatra i una part de Borneo i Java. La religió és majoritàriament musulmana i creuen en l’islam. Tenen mesquites, que és un lloc on també aprenen i es reuneixen. La festa més important que celebren és el Ramadan, i compleixen les seves regles.

El que és més important, és que tantes diferents races i cultures viuen en perfecta harmonia i prosperitat. És un país on ningú es troba estrany i que si coneixeu , no podreu oblidar.

Jordina Solans

Turquia és tot un món..


Ei! Com va tot?

Avui vull parlar sobre el gran viatge que vaig fer aquest estiu a TURQUIA, un viatge que en dues setmanes em va sorprendre moltíssim!

Durant el mes d'agost, quan la calor d'estiu és més forta que mai i et passes el dia a la piscina, vaig emprendre un viatge amb el meu germà i els meus pares a Turquia, lluny d'aquí, on la xafogor era més aviat inaguantable.

Vaig passar-hi dues setmanes, la primera a Istanbul, la ciutat més gran, i la segona a Capadòcia, una petita regió lluny de la ciutat. Durant aquestes dues setmanes vaig poder contemplar que Turquia és tot un món, un món on hi pots trobar de tot.

Primer parlaré d'Istanbul, en el següent post parlaré de Capadòcia.

Istanbul és una ciutat realment gran, on tot el que veus et sorprèn. Pel carrer no hi ha gens de pau; hi ha els venedors de carrer, els propietaris de restaurants que es passen l'estona al carrer fent propaganda pesada als turistes, els mateixos turistes que vénen de tot el món i els turcs, els que més em van sorprendre. Ja sabeu que allà professen  la religió islàmica, una religió amb condicions estrictes. Totes les dones que veia a Turquia anaven tapades de cap per avall, la majoria d'elles portaven simplement una faldilla llarga i un mocador al cap però n'hi havia d'altres que portaven aquest burca negre i només els  podies veure els ulls. Veure passar totes aquestes dones completament tapades pel carrer em va semblar molt fort ja què és perquè Alà va dir què les noies solament poden mostrar el seu cos al marit i per a tots els altres homes s'han de tapar i noies de totes les edats anaven pel carrer sota la forta calor de Turquia completament tapades, i així anaven totes.


Alguna d'aquestes noies em va mirar estranyada, avergonyida, era a elles a qui els  sorprenia com jo anava vestida, amb uns shorts i una samarreta de màniga curta, el meu pare ja em va dir que vigilés amb el que portaria posat. Però en canvi, els nois i els homes no van reaccionar de la mateixa manera, aquests d'alguna manera s'exaltaven. Serà que no veuen gairebé mai les cames o els braços nuus d'una dóna, vaig pensar, però molts nois es paraven o simplement miraven i em somreien, em vaig sentir força intimidada.

Alguns d'ells em deien coses però molts altres simplement es sorprenien i em somreien, aquestes situacións em van avergonyir, suposo que aquesta gent se
sorprèn increïblement amb els turistes, amb com van i què porten, com arriben a oposar-se a la manera d'anar de les dones del seu país. Però no era simplement el fet de portar uns shorts o màniga curta, perquè en una ocasió, mentre em servien el menjar en un bar, un cambrer va començar a tocar-me el cabell sense haver-me dit res, i va seguir així fins que em vaig girar i ell va marxar avergonyit.

Cultures, suposo? Totes diferents
A Istanbul predominen les mesquites, aquestes esglésies àrabs on els islàmics duen a terme les seves llargues pregàries, el temple sagrat dels islàmics. N'hi havia moltes i la que més em va agradar de totes va ser la Mesquita Azul, una que tenia totes les teulades blaves i era molt gran i ampla. En general, totes les mesquites per fora són molt boniques, impressionen, i per dintre no estan malament, però la terrible olor de peus fa que perdin el seu encant! De debó, als tres minuts d'estar descalça allà dintre on tothom està descalçat i el terra de moqueta, esponjós de suor, l'ambient i la terrible olor a peus que s'escampa és horrible, no s'aguanta, has de sortir fora a respirar. No exagero.
En el transcurs de la setmana vam anar al basar oriental, un veritable laberint de botigues molt gran on la base per  comprar és  regatejar i vam fer moltes activitats observant aquella sorprenent ciutat. El que més em va agradar va ser una actuació que vam veure de nit, aquesta actuació estava molt ben feta i ens va agradar molt. En un escenari representaven diferents quadres de l'antiga Turquia i ballaven i feien acrobàcies mentre explicaven totes les històries, va ser molt entretingut.

Turquia em va sorprendre pel caràcter de les dones, que estan sotmeses a anar vestides així i a no poder ser contemplades pels homes i tot i això ho accepten; em va agradar molt el menjar, sobretot la carn que era molt tendra i les salses, molt picants, i també em va agradar molt aquests venedors de carrer.

Cada dia a l'hora que sopàvem sonava una música tranquil·la però que es podia sentir per tota la zona on jo em situava, aquella música, que deia alguna cosa d'Alà, era la cançó que cridava a tots els fidels i els  deia que era l'hora d'anar a pregar a les mesquites, així ho feien, els carrers ja no estaven tan plens.
De tota manera érem en el mes del Ramadà, on  NO poden menjar ni beure durant el dia i s'alimenten a la nit. Vaig pensar que això devia ser molt dur per a tots ells i alguns nens que em veien menjant alguna cosa pel carrer algun cop em miraven, també volent-ne.



Elsa Mateos Viladot

TRAÏCIÓ

 Traïció: títol del llibre fascinant i atractiu que vaig comprar-me l’estiu passat per casualitat. És una obra curiosa, un llibre que es podria catalogar tant d’aventures com de ciència ficció, ja que el temps ens situa en el futur, tot i que possiblement no tan llunyà.

La història se situa a la vida d’una noia anomenada Tally que és a punt de complir 16 anys, però com ja he dit abans, aquesta novel·la tracta del futur, i de com n’és d’important la bellesa, ja que a partir dels 16 anys, tots els humans són sotmesos a intervencions quirúrgiques per tal de ser tots bastant iguals i perfectes físicament, tot i que psicològicament també els fan un “rentat de cervell”, és a dir els transformen. Aquesta història planteja el tema (que avui en dia ja existeix) de ser tots iguals o si més no semblants, ja que des de temps prehistòrics, sempre hi ha hagut un ideal de bellesa al qual gairebé tothom s’intenta acostar. Tot i que existeixen molts camins per arribar-hi o per estar-hi a prop, i  hi hagi gent que es consideri diferent i molt allunyada d'aquests ideals, tots hi estem sotmesos, i escapar-ne és força difícil.


Aleshores aquest llibre explica com un grup d’adolescents es neguen a acceptar aquesta transformació i han de sobreviure com poden, sent perseguits per les autoritats i per l’organització que controla la població i per tant, no poden deixar que un grup d’ “anti-sistema” revolucioni  més gent, i els volen tindre controlats i sotmetre’ls a la transformació. A més, el sistema de les ciutats està molt canviat, perquè hi ha tres tipus de ciutat en les quals classifiquen  la gent segons l’edat: Feópolis, on viuen en residències els nens fins complir 16 anys i els anomenen imperfectes, Nueva Belleza on hi ha la població jove i després una ciutat per a gent gran, a part del lloc on viuen aquest grup de refugiats, El humo, i els seus habitants són els oxidados, persones que viuen com vivim nosaltres avui en dia, tot i que per a ells ja és història.

Només vull dir que és un llibre que em va encantar, que ara per ara és una trilogia, el primer és Traïció, el segon Perfecció i el tercer Especials, que us el recomano moltíssim, perquè en certa manera, el nostre futur podria ser com el d’ells, és a dir, no sembla pas un llibre inversemblant i extravagant. Ja que proposa un tema que avui en dia ja es dóna, tot i que amb menys impacte.

A més, segons diuen han venut els drets a la Fox per tal que en facin una pel·lícula, que suposo que estarà molt bé, tot i que per ara intentaré llegir-me la continuació d’aquesta primera obra de la trilogia.

Us el recomano, de debò, és un molt bon llibre i us agradarà molt.

P.D: us adjunto un enllaç al blog de l'autor Scott Westerfeld, que té moltes altres obres. 


Judit F.

dimecres, 23 de març del 2011

kafka y la muñeca viajera

Abans, sempre m’estava llegint un llibre. En començava un i quan l’acabava ràpidament en triava un altre i començava de nou. Després d’un temps ja vaig deixar de fer-ho, no sé com va ser ni m’enrecordo del motiu. Un dia que no en tenia cap, i ja no sabia quin agafar-me de casa, vaig decidir anar a fer una visita a la llibreria i que em recomenessin un llibre. 

El llibre que us parlo és “ kafka i la muñeca viajera”. És un llibre de Jordi Sierra i Fabra i va guanyar el Premi Nacional de la Literatura Infantil i Juvenil. Està inspirat en uns fets reals ocurreguts a Franz Kafka l’any abans de la seva mort. Kafka es troba en un parc d’Alemanya, en concret al parc de Steglitz a Berlín, i  és allà on troba una nena sola plorant desconsoladament. Li pregunta què li ha passat i la nena  explica que la seva nina s’ha perdut. Llavors perquè deixi de plorar, el nostre protagonista  s’inventa que la nina no s’ha perdut, sinó que ha marxat de viatge. A partir d’aquest moment Kafka es converteix en el carter de les nines. Fent-se passar per la nina, la Brígida, li explica tota mena d’històries inventades on a través de cartes relata les experiències dels viatges.

Al principi em vaig mirar el llibre amb una mica de desconfiança. No m’acabava d’agradar, era estrany, semblava un llibre per a nens. Però just començar-lo a llegir es va fer cada cop més interessant i emocionant. És un tema senzill, però no és un conte per a nens. Les cartes tracten temes de la vida, explicats  a una nena. Cada nit escriu una carta nova i l’endemà cada tarda a la mateixa hora li porta la nova carta. A les cartes la nina li descriu els llocs, què fa, la immensitat del món, i també tracta de temes morals com quan a la primera carta li diu que ha de continuar, que no li volia causar dolor al marxar, que li ha ensenyat a ser una bona nina, que l’ha cuidat molt i estimat i l’ha preparat pel dia de partida per ser lliure i feliç.

Los pequeños quieren creer. Necesitan creer. En su mundo no existe, todavía, la desconfianza humana. Es un universo lleno de soles y lunas, días encadenados, llenos de paces, amores y caricias”.

En això es centraria el llibre. Es reflecteixen els sentiments d’una nena petita al perdre la cosa més estimada, les ganes amb què volen creure i necessiten creure i les infinites preguntes que mai s’acaben. Kafka aconsegueix una relació de complicitat amb l’Elsi i es guanya la seva confiança a poc a poc.

Si teniu curiositat per la biografia de kafka cliqueu aquí.

 Alba Salomon

dimarts, 22 de març del 2011

Rebeldes

"Cuando salí hacia la cegadora luz del sol desde la oscuridad del cine..."


Així és com comença un dels meravellosos llibres en què mai  deixaré de pensar.
Potser alguns ja saben de quin llibre parlo, “Rebeldes”, un fantàstic llibre de Susan E Hilton, que parla sobre els conflictes de carrer, dels joves d’un barri de Nova York. El protagonista que narra la histoòria, és un noi que tot i viure on viu, amb la precària família que té, aspira a més, ja que és un noi amb molta imaginació i és intel·ligent.
He decidit parlar d’aquest llibre, perquè crec que és una gran obra, en què es veu clarament la importància de la lleialtat i molt més de l'amistat, de l’amor que es tenen els uns als altres membres de la banda del protagonista.
Crec que és un aspecte important, ja que francament és l’únic que els queda, vivint entre mil baralles, situacions familiars precàries,  l’únic refugi que els queda són ells mateixos   amb els seus amics, continuant  endavant amb el dia a dia, passi el que passi.

En fi, recomano a tots aquest llibre, i que sapigueu llegir entre línies, el que no es diu, però s’imagina, s’entén, segur que ho sabreu fer, i millor que jo!

PD: Cal dir que hi ha una pel·lícula d'aquest llibre, però bé, sé que abans us llegireu el llibre. Us deixo un video, que no és el trailer oficial, però és un recull d'imatges de la pel·lícula.


Camila Sanint

dimecres, 16 de març del 2011

1, L'Institut d'Estudis Catalans

L'Institut d'Estudis Catalans, fundat i ampliat per iniciativa d'Enric Prat de la Riba, segons els acords de la Diputació de Barcelona del 18 de juny de 1907 i del 14 de febrer de 1911, és una corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte l'alta recerca científica i principalment la de tots els elements de la cultura catalana.El paper de l'Institut d'Estudis Catalans dins de la comunitat científica i la societat en general s'ha consolidat en els darrers anys i ha agafat un nou impuls amb la incorporació de nous membres numeraris. Es pot dir que l'Institut acull avui una bona part de l'elit científica de l'àmbit lingüístic català.
Amb les seves seccions i societats filials, l'Institut promou i desenvolupa la recerca en els diferents àmbits de la ciència i de la tecnologia, però principalment en la de tots els elements de la cultura catalana. La institució és, abans de res, un centre de catalanística, amb la realització de projectes de llarg abast, com són l'elaboració de corpus documentals o de grans edicions crítiques
L'activitat científica i acadèmica de l'Institut queda reflectida en les sèries de monografies o les revistes periòdiques que editen les seccions i les societats filials.
Seccions

2,Amfiteatre anatòmic.Sala Gimbernat s.XVIII

L’amfiteatre anatòmic es troba en el recinte urbà que comprèn els edificis de l’antic Hospital de la Santa Creu en el barri del Raval de Barcelona.L’amfiteatre, amb grades de pedra, s’utilitzava per a classes pràctiques de dissecció anatòmica. A la part alta, una galeria amb gelosies permetia de seguir les pràctiques i operacions als visitants ocasionals. Sota la finestra, damunt l’últim graó de l’escala hi ha un bust de marbre d’en Pere Virgili realitzat el 1777 per Eduard Fontanells. Al mig del saló hi ha la taula de marbre de disseccions, una de les poques que es conserven a Europa, i davant la graderia de pedra hi ha una filera circular de cadires de fusta tallada i daurada d’estil rococó que tallà Llorenç Rosselló, com també el peu de dissecció del mateix artista en col·laboració amb Joan Enrich. Malgrat el reclam visual de tots els elements de l’amfiteatre, no és fàcil aixecar la vista de la taula de dissecció, en forma de safata i amb un forat per l’evacuació de líquids.


Entre els professors que van fer aquí la seva tasca docent cal recordar els noms de Pere Virgili, el gran reformador de l’ensenyament en el segle XVIII, d’Antoni de Gimbernat, anatòmic de prestigi europeu, de Santiago Ramon y Cajal, catedràtic de Barcelona de 1887 a 1892 que va fer aquí els seus treballs bàsics sobre la doctrina de la neurona. El nom de Gimbernat es pot veure gravat darrera d’una de les cadires de fusta tallada d’estil rococó.

i 3, Magris i Trieste



Imatges d'avui a l'exposició del CCCB sobre la ciutat de Trieste
Què hem vist i què hem après: clica aquí

dimarts, 15 de març del 2011

CCCB, la Trieste de Claudio Magris

Trieste és una ciutat fronterera, barreja de llengües i cultures: italiana, germànica i eslava. La seva ubicació geopolítica única ha determinat el seu tarannà al llarg de tota la història fins al present.
La ciutat italiana també és coneguda i reconeguda perquè hi van néixer o hi van viure alguns dels escriptors i intel·lectuals més importants dels últims segles: Italo Svevo, Umberto Saba, Rainer Maria Rilke, Scipio Slataper, James Joyce…
En aquesta exposició Claudio Magris esdevé el fil conductor i el nexe amb la seva ciutat. Els extraordinaris i, a la vegada, complexos textos de Magris al·ludeixen sovint a Trieste, als seus personatges anònims i cèlebres, a la història de la ciutat i als seus propis records.

Demà dimecres hi anem!

dissabte, 12 de març del 2011

Un fet sorprenent...

Hola!
Aquest post és bastant sorprenent i impactant però espero que us interessi!
L'altre dia per casa em vaig fixar en dos llibres molt semblants, un es deia Alive i l'altre Milagro en los Andes. Aquests títols van captar la meva atenció i no vaig dubtar a preguntar sobre què tractaven. Al saber la història em vaig quedar bocabadada, és un llibre que narra una experiència terrorífica viscuda per un grup de joves uruguaians.

Aquesta és la història; el 13 d'Octubre de 1972, el vol 571 de la Fuerza Aérea Uruguaya portava en l'avió militar 40 passatgers i cinc tripulants que conduïen  l'equip de rugby Old Christians, provinent d'un col·legi uruguaià d'alt estàndard, cap a Santiago de Xile a fer un partit important.
L'avió tenia de passar pels Andes fins a arribar a Xile però les condicions eren molt dolentes i l'avió tenia dificultats per veure el seu camí entre la boira. Com que van perdre molta latitud l'avió va xocar vàries vegades. El primer cop va ser a la cua, el segon xoc va ser a l'ala que va emportar-se també la cua i els passatgers d'aquella part i el tercer xoc va emportar-se l'altra ala i la resta de l'avió; el fuselatge, va lliscar per la neu fins que es va aturar, provocant un xoc fort de seients.

EnlosAndes29 por ti.

Dels 45 passatgers que hi havia van sobreviure 27; les morts eren degudes als forts impactes, a lesions internes, al quedar atrapats entre seients i a greus ferides.
Els 27 passatgers que quedaven, tots nois entre 16 i 25 anys, l'entrenador i la seva dona, tenien d’enfrontar-se a les dures condicions ambientals de -25 a -42 º C a les muntanyes congelades que encara estaven en època de nevada. Durant diversos dies alguns avions de rescat van estar buscant-los però al desè dia de no trobar res van decidir abandonar la seva recerca, creient que a hores d'ara tots els passatgers serien morts.

Els sobrevivents tenien una ràdio i en assabentar-se de l'abandonament de la seva recerca es van començar a desesperar ja que els  mancaven els aliments i la roba adequada. Els sobrevivents tristos, desolats, preocupats i angoixats van començar a elaborar propostes per sobreviure en aquelles dures condicions fins el dia en què fossin rescatats.

Quan les coses no podien anar pitjor, un devessall va caure i va sepultar tots els sobrevivents de l’interior de l’avió tret del més jove, que va cavar desesperadament en busca dels seus companys, van morir 8 passatgers. Les condicions anaven empitjorant i alguns sobrevivents començaven a tenir gangrena, infecció de les seves ferides.





I com s'ho van fer per sobreviure durant 72 dies en aquelles dures condicions i sense més menjar?
Es van proposar l’antropofàgia, alimentar-se de la carn dels seus companys morts, una opció realment fastigosa. Els sobrevivents eren molt creients i es negaven a practicar aquella brutalitat per a sobreviure, però van pensar acabar acceptant-ho perquè era l'única manera de soberviure, amb la regla de no utilitzar com a aliment a cap familiar ni humà del sexe femení.  
Ben entrat el desembre tres dels sobrevivents van partir en busca d'ajuda. Van estar 10 dies travessant els Andes per a arribar a les praderies de Xile.


I ara, quines conseqüències va aportar aquest canibalisme? Com va ser aquest llarg viatge en tant dures condicions? Com van ser rescatats? Què van sentir durant 72 llargs dies?

Les sensacions, les emocions, cada dia i l’experiència que ells han viscut és realment sorprenent i impactant.

Saber com es van sentir, com van aguantar, algun dels nois tenia la mateixa edat que nosaltres, què faríem en una situació així?


Ells volen compartir l’experiència viscuda, el miracle de poder sobreviure malgrat prendre dràstiques decisions…

Si voleu més informació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_aeri_dels_Andes

També hi ha una pel·lícula: ¡Viven!, és bona però evidentment, no és capaç d’expressar tot allò viscut;

Adéu companys! J

Elsa MV

dijous, 10 de març del 2011

Les meves lectures

Hola a tots i a totes!

M’agradaria explicar-vos, com vaig començar a llegir i a què em vaig aficionar.

Ja de petita, llegia els llibres que em deien o em compraven els meus pares. Després, ja de més gran als 10 o 11 anys, per la insistència de la meva germana vaig començar a llegir els Harry Potter. Haig de dir que em van encantar i fascinar. Em van enganxar des del principi i m’encantava la història. Sempre me’ls havia mirat sense interès i em veia totalment incapacitada de llegir una lletra tan diminuta i apretada( així és com ho veia).

Els Harry Potter van ser l’inici de la meva afició cap als llibres de fantasia. M’agraden perquè em fan oblidar la realitat i em posen totalment en la pell dels personatges i en les seves aventures. També, són increïbles els llocs imaginaris amb les seves descripcions i rareses. Per a molts, aquests llibres són literatura fàcil i creuen que no és bona literatura. A mi, en canvi, m’agrada i disfruto llegint-los.  No m’importa gens que sigui considerada un gènere de literatura  menor. A  l’escola ja ens obliguen a llegir uns tipus de llibre determinats, per això en el temps lliure puc triar els que vulgui.

De tot el que he llegit, l’autora que més m’ha agradat és la Laura Gallego. He llegit diversos llibres d’ella, com Memòries d’Idhún, Ales negres,  Ales de foc i els de  la col·lecció de Cròniques de la Torre entre d’altres.

Té un estil directe i entenedor, que fa que sigui senzill de llegir i segueixis bé el fil de la història. Alguns llibres es centren més en el tema amorós com Memòries d’Idhún, en l’apassionat triangle amorós, i altres en canvi, on fa una crida a la reflexió sobre la religió, la mort, el bé i el mal i també sobre la destrucció del planeta en un món d’àngels i dimonis com en Dues veles per al diable.

Per acabar, espero que us hagi agradat i servit també per a alguna cosa. M’agradaria també saber què us agrada i si em podríeu recomanar algun llibre totalment diferent a això i així potser m’animo a altres coses!

Alba Salomon

divendres, 4 de març del 2011

Seu i llegeix

Bé, avui us convido a llegir alguns fragments del llibre La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Segur que tots el coneixeu però no sé si tots l'haureu llegit. Per qui no ho hagi fet encara que comenci quan abans millor perquè és un llibre que t'atrapa, que et condueix amb facilitat i velocitat pels pensaments de la Natàlia, o com el seu marit l'anomena, Colometa.

I

"La Julieta, de color de canari, brodada de verd, va sortir de no sé on i em va dir, tapa'm que m'haig de treure les sabates... no puc més... Li vaig dir que no em podia moure perquè un jove que buscava l'americana i volia ballar amb mi de totes passades m'havia dit que l'esperés. I la Julieta va dir, balleu, balleu... I feia calor. Les criatures tiraven coets i piules per les cantonades. A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas-doble. Em vaig trobar anant amunt i avall i com si vingués de lluny, de tan a la vora, vaig sentir la veu d'aquell noi que em deia, ¡veu com sí que en sap de ballar!"

III

"La meva mare no m'havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i molts anys sense dir-se res. Passaven les tardes dels diumenges asseguts al menjador sense dir-se res. Quan la meva mare va morir, aquest viure sense paraules encara es va eixamplar. I quan al cap d'uns anys el meu pare va tornar a casar-se, a casa meva no hi havia res on jo em pogués agafar. Vivia com deu viure un gat: amunt i avall amb la cua baixa, amb la cua dreta, ara és l'hora de la gana, ara és l'hora de la son; amb la diferència que un gat no ha de treballar per viure. A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves..."

IV

"A fora plovia. La pluja queia petita damunt de tots els terrats, damunt de tots els carrers, damunt de tots els jardins, damunt del mar, com si no tingués prou aigua, i damunt de les muntanyes, potser. Gairebé no hi vèiem i era el començament de la tarda. Penjaven gotes de pluja dels filferros d'estendre la roba i jugaven a empaitar-se i, de vegades, alguna queia a baix i abans de caure s'estirava i s'estirava, perquè es veu que li costava despenjar-se. Plovia ja feia vuit dies; una pluja petita, ni massa forta ni massa fluixa, i els núvols n'estaven tan plens que la inflor se'ls arrossegava pels terrats. Miràvem la pluja."

M'agrada molt com Rodoreda fa servir la primera persona. Barreja els pensaments de la protagonista i les imatges que ella veu. Per exemple, en el primer fragment hi ha una mica de tot: pensament, descripció i diàleg. Aquesta alternança ens dóna una sensació de velocitat que és molt adequada per la situació que se'ns està narrant: un ball. És a dir, que en certa manera, la narració esdevé el ball. Les descripcions també les trobo molt interessants. A vegades sembla que dóna vida als objectes inanimats que descriu, els dota de molt realisme i alhora de literatura. Crea imatges molt nítides descrites amb senzillesa i bellesa. Els seus texts transmeten molta sensibilitat; com si hagués estudiat paraula per paraula les frases per assegurar-se de transmetre aquella sensació que ella volia.

En resum, trobo que Mercè Rodoreda és una escriptora clau en la biblioteca de qualsevol lector. A mi sobretot m'agraden els contes, però també he llegit tres de les seves novel·les, és una escriptora que mai no et cansa, sempre té un truc d'enginy amagat a la màniga per sorprendre't. 


Alba Lafarga

MÚSICA AL BOSC

Abans dels concerts sempre em sento molt nerviosa. Per més concerts que faci, la sensació no canvia. Diuen que se n’han de fer molts per tal de perdre la por escènica. Del dia en concret que us parlaré, no tenia gaire ganes d’anar-hi.  Estava molt bé al llitet i tenia ganes de dormir. Però, com sempre, fas l’esforç, fas callar els instints i fas el que toca. Va valer la pena. 

Ara us explicaré el perquè.

El passat diumenge dia 27 de febrer, es va fer la inaguració del Bosc Naturalista de la Serreta. És un projecte pensat i desenvolupat pels veïns del barri de la Serreta. El bosc és una gran extensió, però no l’aprofitaven i van decidir construir uns camins i així poder passejar-hi. Un biòleg va fer un estudi del bosc i va classificar els tipus d’arbres i animals que hi ha. Aprofitaven aquesta ocasió per donar a conèixer el bosc i per remarcar la importància dels boscos i la necessitat de conservar-los.

El bosc esmentat està perdut a la muntanya, a prop del  col·legi del Pinar. Ens va costar trobar-lo perquè just al costat hi ha un altra tros del mateix bosc anomentat el Bosc Literari. Per fer, d’aquesta innaguració un bon començament, els alumnes del Pinar van llegir i interpretar uns poemes. Tot seguit, els de l’Aula de So vam tocar unes canços amb tota mena d'instruments i veu per donar-li ja, una mica més de música al bosc. Després, un naturalista que ha ajudat en aquest projecte va fer un breu discurset i el va seguir l’alcadessa que va cloure l’acte.


Després feien un pica pica i un passeig pel bosc. Feia un solet bonic i es va convertir en un dia acompanyat de poesia i música. No és la rutina de cada dia i són aquestes petites coses que et fan ganes de contiuar. En resum, podem dir que va ser un matí alegre, d’aquests que m’encantaria repetir.


Si voleu escoltar una de les cançons que vam tocar cliqueu aquí.


Alba Salomon