dimarts, 21 de desembre del 2010

Tot l'enyor de demà


Vídeo fotogràfic del poema de Joan-Salvat Papasseït. Ha estat recitat per la Nina Wollersberger, la Marta Hormigo i l'Alba Lafarga.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Camins

Aquesta vegada m'he deixat portar i he preferit inventar-me una narració, ja que no recordo cap llibre que m'hagi llegit recentment i que m'hagi agradat molt, espero que us agradi!


Ella era una noia de disset anys, alegre i vital com moltes altres noies de la seva edat, provinent d’una de les millors famílies de la ciutat, de gran reputació.  El seu pare era un dels empresaris més rics i reconeguts d’Amèrica, i la seva mare es limitava a gaudir dels privilegis socials i econòmics provinents de la feina i l’esforç del seu marit. Ell era un noi, també de disset anys, una mica rebel però treballador.  A diferència de la noia, ell provenia d’una família molt humil dels afores de la ciutat. Havia tingut una infàntesa difícil, ja que el seu pare que era alcohòlic, havia mort quan ell tan sols tenia tres anys d’edat. El noi i la noia anaven a la mateixa classe, i malgrat que provenien de mons molt diferents, tenien caràcters i idees molt semblants i compartien els mateixos gustos.
A l'inici del nou curs, la noia i les seves amigues es van començar a fixar en el noi i el seu grup d’amics, i van començar a quedar tots junts els caps de setmana, de manera que ells dos cada vegada compartien més moments i tenien més coses en comú, ja que passaven molt més temps junts, cosa que va fer canviar els seus sentiments d’amistat en sentiments més intensos, ben diferents. Van passar de sentir amistat a sentir un nou amor. Un dia que es van quedar tots dos sols parlant, el noi li va confessar els seus sentiments, i la  noia també li va dir tot el que sentia per ell. Des d’aquell moment es van fer inseparables, no hi havia un sol moment al dia que no estiguessin junts; ell l'anava a buscar cada matí a casa i l’acompanyava també a la nit, es necessitaven l’un a l’altra, s’estimaven massa, i eren una parella envejada per totes les altres parelles de per allí.
Els pares de la noia estaven totalment en contra de la relació de la seva filla amb el noi humil. Creien que  aquella seria per a ella una mala experiència, i consideraven que el noi no era prou bo per a ella, que era una mala influència, ja que no tenia diners ni propietats i treballava per ajudar  la seva família a tirar endavant, també consideraven que ell era un noi rebel i esbojarrat, i que només ell tenia la culpa  que la seva filla arribés a casa cada dia més tard. De manera que van decidir enviar la seva filla a estudiar a Europa per allunyar-la del jove.
Quan li van explicar la decisió que havien pres a la noia, ella no s’ho podia creure, li va caure el món a sobre, a pedaços: no podia imaginar-se com seria estar tan lluny de casa seva i de la persona a qui més estimava. Tampoc sabia com reaccionaria el noi quan ella li expliqués, tenia molta por del que estava a punt de passar en un futur no gaire llunyà. La jove es sentia impotent al veure que no podia canviar res per poder- se quedar i canviar la seva situació, i per por s’ho va guardar tot a dins i no en va dir res al noi fins el dia abans de marxar cap a Europa. Quan va sentir-se amb el valor suficient i li va explicar tot, el noi  es va quedar paralitzat, immòbil, molt trist i  dolgut. No podia entendre per què no li havia explicat tot allò abans, que ell hauria volgut aprofitar tot el temps que els  quedava per estar junts, per poder estar amb ella i recordar-li a cada moment quant l’estimava. Però la realitat era diferent, la noia marxava l’endemà a Europa, i només disposaven d’una tarda per estar junts per últim cop en molt de temps, ja que fins a l’estiu següent la noia no tornaria a la ciutat. Van passar aquella última tarda abraçats i, tot i que volien estar feliços i no mostrar el seu dolor pels seus rostres només hi queien llàgrimes i s’hi podia veure un gran patiment reflexat en ells. A l’hora d'acomiadar- se es van recordar per darrer cop de la manera boja com s’estimaven i que malgrat  la distància seguirien en contacte i quedarien per veure’s els mesos de vacances.
El que no sabien els dos joves era que en veritat no es tornarien a veure mai més, ja que els pares de la noia també es traslladaven amb ella a Europa, a causa de negocis del pare, i que mai més tornarien a aquella ciutat. En aquell moment va acabar la seva història, i es van separar les seves vides en dos camins ben  diferents: ella a Europa estudiant a una de les millors universitats privades, amb tots els capricis i comoditats, i ell a Amèrica , deixant els estudis per poder treballar per ajudar als seus.



Carla Linares


Petit lector, gran llibre.

“A los mayores les gustan las cifras. Cuando se les habla de un nuevo amigo, jamás preguntan sobre lo esencial del mismo. Nunca se les ocurre preguntar: “¿Qué tono tiene su voz? ¿Qué juegos prefiere? ¿Le gusta coleccionar mariposas?” Pero en cambio preguntan: “¿Qué edad tiene? ¿Cuántos hermanos? ¿Cuánto pesa? ¿Cuánto gana su padre?” Solamente con estos detalles creen conocerle.” 



Aquestes van ser una de les frases que més recordo del primer llibre amb cap i peus i amb més de 80 pàgines que em vaig llegir. Tot va començar al Nadal de fa uns quants anys, quan em mancava el sentit de la vergonya, és a dir, fa molts anys.



“Las personas mayores nunca son capaces de comprender las cosas por sí mismas, y es muy aburrido para los niños tener que darles una y otra vez explicaciones.” 


El Principito.


Camila Sanint
Vaig obrir un llibre que em cridava molt l'atenció, era blau i colorit, durant molt de temps vaig estar llegint-me’l, poc a poc, però gairebé sense arribar a entendre res, només una història d'un príncep, que es trobava amb gent curiosa, que em produïa certa gràcia, com bolets, guineus, flors, i molts planetes diferents. Un cop vaig acabar ell llibre, el vaig abandonar en un prestatge, deixant que s’inundés de pols i que s’envellís amb el pas del temps.
Fa poc, gairebé un mes, vaig fer neteja del prestatge, de tota la meva habitació, aquestes típiques neteges en què trobes milers de coses que ni eres conscient de la seva existència, o que simplement algun dia li vas deixar de donar importància, perquè havies crescut, i suposadament, madurat.
La sorpresa va ser quan vaig netejar la pols de  sobre d’un llibre, amb una tapa blava, molt antic. Al agafar-lo, vaig veure que es tractava del primer llibre que havia llegit, El petit Príncep, alguna cosa estranya vaig sentir quan em vaig assabentar que era aquest llibre, i vaig decidir tornar-me’l a llegir.
Em vaig llegir el llibre, en una nit, i de sobte em va encantar, i li vaig començar a trobar sentit, aquell que de petita no li trobava. Puc dir, que és el meu llibre preferit, i que sé que no només tracta de flors, prínceps i planetes desconeguts, sinó que darrera d’això hi ha una gran història que ens fa fer una gran reflexió, sobretot en el tema de la innocència dels nens petits, i com n'arriben a ser de diferents els adults.
Només tinc 16 anys, i encara penso, que no entenc del tot el llibre, me l'estic tornat a llegir, i ho faré fins que em cansi, però un cop acabi, el tornaré a deixar a la prestatgeria, així, qui sap quants anys després, quan faci una altra neteja, el torni a trobar i tingui la sort de ser més madura i més gran, per poder entendre’l millor.


dilluns, 13 de desembre del 2010

Mi hermano Saharaui


M’ ha costat molt decidir-me sobre el tema del post i venint cap a casa ho estava pensant. Al final se m’ha acudit una idea que m’ha  agradat bastant, perquè és una tema que he tractat d’aprop i m’ agradaria explicar.

Ja  fa temps a casa vam tenir un estiu un nen saharaui. Va ser tota  una experiència nova tant per nosaltres com pel Sidum. Em va agradar molt estar amb ell i veure que s’ho passava bé i que ja ens entenia parlar. Després  que marxés em vaig llegir un llibre sobre el poble saharaui que em va posar totalment en la situació que vivien i em va fer tenir unes ganes immenses d’anar ajudar al Sàhara amb alguna organització o associació.

“Mi hermano Saharaui” és el llibre que us parlo. El llibre explica la societat dels saharauis i el seu conflicte al Sàhara Occidental a través de l’estada de l'autor en una familia saharaui. S’analitza el dia a dia de la família amb els seus cinc fills i mentrestant aprofita per explicar algunes tradicions curioses com cremar amb brases un trosset del cap de l'infant per combatre febres i mals, entre d’altres.  Aquesta gent viuen en els campaments de Refugiats de la República Àrab Saharaui Democràtica (R.A.S.D) en  territori argelí. El llibre fa un repàs molt fidel de la situació en què  viuen, parlant sobre la família, el territori provisional, el conflicte que va passar amb els marroquins, el menjar, l’educació, la religió, els costums, la vida i la mort.

 

En fi, em podria passar molt de temps explicant de tot el que es tracta i totes les coses curioses que explica, però voldria dir que aquest llibre realment em va marcar molt. Els fets que s’hi expliquen són molt impactants i explica, tot i la seva situació, que són feliços i forts, que no s’angoixen amb els problemes, i valoren i aprecien els detalls que qualsevol de nosaltres perdem, i per sobre de tot mantenen l’esperança de tornar a ser lliures. Després de llegir-me’l vaig tenir per segur que algun dia aniré al Sàhara o a qualsevol altre lloc participant amb algun projecte de solidaritat per ajudar. El fons de recaptació d’aquest llibre anirà a parar a les diverses Associacions d’Amics del Poble Saharaui que treballen en el projecte “Vacances en pau” i altres projectes d’ajuda.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Què és la felicitat?


S'han escrit milers de paraules sobre la Felicitat...Però què és realment la felicitat?

No ens adonem, però que el terme FELICITAT és tan present en les nostres vides que parlem d'ell a tota hora. Els anuncis de la tele són plens de felicitat; o això mateix semblen sentir els actors. Ens agraden els finals feliços a les pel·lícules i fins i tot hi ha èpoques de l'any que se'ns obliga a ser feliç, com per Nadal. La felicitat és molt més present del que ens imaginem, fins al punt que hagi de tapar moments de davallada, de tristesa i fins i tot de plors. I nosaltres actuem com a tal. No sempre compartim amb els altres les nostres tristeses o problemes, però si que compartim la nostra felicitat. I fins i tot quan tenim tristesa fem veure que som feliços. Perquè la societat ens diu que ser feliç és el millor, és la moda (encara que aquesta moda no passi de moda), és el que ha de ser. Tant és així que de segur que moltes persones ens han dit això de “no ploris" quan ens han vist plorar.
Amb això vull dir que, d'entrada, la societat demana una felicitat imposada que pocs, per no dir ningú, té entesa per igual. Per això mateix, crec que no hi ha hagut sentiment més buscat a la història que ser feliç. Tots volem ser feliços; absolutament tots. Perquè sent feliços ens sentim millor, i perquè la felicitat se suposa que és aquest estat que implica 0% penes i problemes. Es llavors l’estat d’ànim  més buscat, però no sempre trobat. La felicitat és llavors en resum,  un sentiment agradable, de satisfacció i absència de patiment, que en cada persona es manifesta per un fet diferent. Si li preguntes a un nen petit probablement et dirà que és el moment en què està jugant amb les seves joguines, hi ha gent que et dirà que és el moment en què disfrutes d'un simple plat sigui on sigui però ben acompanyat, o aquells moments inoblidables que passes amb els amics,..

Jordina Solans

La ópera de Tristán e Isolda

Cuando estaba buscando una versión de Tristán e Isolda en inglés para leer en el internet, he encontrado una otra versión del cuento medieval, la opera de Richard Wagner. Tristan und Isolde, basado principalmente en el romanco de Gottfried von Straßburg, es presentado en tres actos.  La opera se inspiró por un amorío de Wagner con la poeta Mathilde Wesendonck, la esposa de su bienhechor, Otto Wesendonck.  Completado en dos años, el libreto fue escrito en alemán en 1857, y la música compuesto entre 1857 y 1859. Ha influido compositors como Gustav Mahler, Richard Strauss y Arnold Schönberg.  Aunque me encanta leer y experienciar un cuento a través de sólo palabras, creo que todos cuentos del mundo pueden ser mejorado por el poder de la música.  En una ópera, puede oir más de los sentimientos con el cambia del tempo, volumen, ritmo, tono y intensidad de la música que producen los cantantes y músicos.  Tristan und Isolde acaba como en el libro, con la muerte de Tristan.  Isolde canta una canción, Liebestot (amor muerto), a su amor, Tristan. Con las palabras "Mild und leise wie er lächelt..." (suave y silencioso como él sonríe), se muere. Tristan und Isolde todavía está representado en los principales teatros de la ópera.

- Nina Wollersberger

dimarts, 7 de desembre del 2010

Una lectura que us sorprendrà...

Es molt probable que tots vosaltres hagueu escoltat parlar de l'obra El curiós incident del gos a mitjanit, de l'autor anglès Mark Haddon.

Varies persones van recomenar-me-la dient-me que era un llibre molt original i entretingut, però la meva resposta a aquesta recomanació va ser <<entre tot, jo no tinc temps>> i en aquell moment no m'adonava, obviament, de la gran obra a la que renunciava.

Ara us puc dir, que aquesta obra val la pena, siqueu aficionats a la lectura o no.
La vaig llegir com a lectura obligatòria en versió original anglesa (està també en molts altres idiomes); un cop la vaig començar i em vaig introduir dins el nus d'aquesta història, no vaig voler deixar de llegir.
 Aquesta obra no és pas de temes concrets, és una obra que té com a protagonista a un nen autista, en Cristopher. L'autisme és una malaltia mental que es caraceritza per una escassa interacció social, problemes en la comunicació, limitació en les activitats i interessos, són persones normalment inusuals i repetitives. Un de cada 155 nens presenten un trastorn de l'espectre autista. Els homes tenen quatre vegades més probabilitat de presentar-lo que les dones, però sovint aquestes el pateixen més severament que ells.
En Cristopher té un grau d'autisme alt; se sent molt incomòde amb desconeguts, no permet que ningu el toqui i si ho fan ell pot respondre agressivament, té unes manies típiques d'aquesta malaltia les quals són molt inusuals i el fan diferent d'altres nens de 15 anys. Si voleu veure'n la trama aquí la teniu. El valor d'aquest llibre es veure la valentía que té aquest noi, a mesura que va descobrint qui va matar el gos de la seva veïna va superant la seva incomunicació autista.


En conclusió, sempre que us recomanin un llibre, no digueu que no teniu temps, ja que un llibre es pot convertir en una font d'entreteniment que no requereix molt més que un quart d'hora de lectura diària.
Jo us recomano aquesta ja que s'ha convertit en una de les obres que més m'han marcat i està molt bé conèixer el punt de vista del món i la manera de viure d'un nen autista; animeu-vos!


Elsa MV

dilluns, 6 de desembre del 2010

"LAS EXTRAORDINARIAS AVENTURAS DE ADÈLE BLANC-SEC"

Ara ja deu fer molt de temps, la nostra professora  de literatura universal, Carme, em va deixar prestat el llibre de "Las extraordinarias aventuras de Adèle Blanc-sec", i tal com indica el nom, el vaig llegir en castellà. Aquest llibre, és del gènere del còmic, i és d'un autor francès anomenat Tardi. És un llibre curiós, ja que la història ja des del principi és inversemblant per alguns fets i per certes criatures, tot i que surten elements reals com el Titanic, la ciutat de París, la Torre Eiffel, la presó de la Santé, una guillotina, Le jardin de plantes i d'altres.
Artísticament, els dibuixos es fan ben fets, els diàlegs són fàcils de comprendre per no perdre el fil de la història. Aquest llibre, es divideix en quatre històries diferents, l'objectiu de les quals, es diferent en cadascuna, però estan relacionades entre elles, és a dir fan referència a elements com personatges i fets de les històries passades.

A mesura que es desenvolupa la història, es van aclarint els dubtes que li van sorgint a la protagonista Adèle, i també hi van apareixent articles de diaris que expliquen els fets que van ocorrent a la ciutat de París. Altres característiques, serien la caracterització dels personatges i de com van canviant al llarg de la història, entre ells la peculiar personalitat d'Adèle. A més del curiós final de cada capítol o història, on fan un resum dels fets d'aquell capítol i t'animen a seguir llegint amb preguntes que causen intriga i ganes de saber com continuarà.

Finalment, dir que es un llibre curiós, interessant i divertit, que us recomanaria que el llegíssiu. I també dir que tant el podeu llegir en castellà, com en català, com en francès i nosé si en altres idiomes. És un còmic realment diferent als típics que he llegit des de petita, com Tintín, Astèirx i Obèlix i Mortadelo i Filemón i per això he penjat aquest post, per tal d'animar-vos a entrar en el fascinant món del còmic. 

Judit F.

dimarts, 23 de novembre del 2010

"A tres metros sobre el cielo"

Com ja vaig dir la setmana passada, volia penjar el resum del llibre de Federico Moccia que ha estat un Best Seller que es titula "A tres metros sobre el cielo". Tot i que no l'he acabat encara m'agradaria deixar-vos aquest enllaç del trailer de la pel·lícula i quan trobi el que estava buscant ja l'adjuntaré. De fet quan jo em llegeixo un llibre no m'agrada veure la pel·lícula, sobretot si el llibre m'ha agradat. No la veig pel fet que no vull decepcionar-me de com estigui muntada. Tot i que de segur que no sempre ha de ser dolenta. Aquest trailer que us adjunto l'he trobat força bé perquè no hi ha gaire diferència amb el llibre. Si hi ha algú que no s'ha llegit el llibre, li recomano que primer la vegi i després llegeixi. Pels qui esteu interessats, el film s'estrena el dia 3 de desembre als cinemes.


PD: si la veieu espero que us agradi, sinó llegiu el llibre que de ben segur us agradarà


Marta H.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Tristany i Isolda

He trobat una adaptació de la llegenda de Tristany i Isolda que està força bé. De segur que us sonarà l'intèrpret de Tristany, James Franco, per les seves múltiples aparicions a les pel·lícules de Spiderman o potser per l'últim paper que li hem vist fer a les grans pantalles amb Julia Roberts.

El film ha estat dirigit per Kevin Reynolds sota l'antenta mirada del productor, i no oblidem director, Ridley Scott (director de Blade Runner, Hanníbal, Red de mentiras o Gladiator).

Així que us animo a mirar el film! Aquí us deixo un enllaç que us porta a una pàgina on parlen i comenten una mica la pel·lícula.




Alba L. M.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Saló del Manga

vista d'una part del saló des de dalt

Potser no és l'activitat més literària que existeix en els nostres temps, però una cosa és clara: mou masses.

punt de venda del saló
Farà cosa de d'unes setmanes que el saló del Manga es va portar a Barcelona, concretament al centre comercial La Farga, de l'Hospitalet de Llobregat. Mai abans  no havia assistit a un esdeveniment d'aquestes magnituds i crec que va ser més la curiositat que l'interès el que em va portar a visitar-lo. 


No era difícil endevinar on anava tota la gent disfressada de personatges estrambòtics que els nostres ulls no estan acostumats a veure. Si volies arribar-te al Saló del Manga era impossible perdre't. Qualsevol parada de metro de Barcelona estava farcida de fans del manga que esperaven amb  neguit el tren per no arribar tard a la seva cita anual.

productes del saló
El primer error que vàrem cometre va ser no comprar les entrades per avançat, ja que això suposà fer una llarga cua fins a la taquilla per obtenir-les - i quan dic llarga cua, vull dir una hora i mitja -. Quan finalment vam tenir accés al recinte quina va ser la meva sorpresa al veure la quantitat de gent que s'amagava a dins, buscant desesperadament l'última publicació de la sèrie que seguien o els productes que encara no havien arribat al país (realment això últim ho trobo una mica desfaçat ja que avui en dia qualsevol persona pot obtenir tot allò que no vénen al lloc on viu mitjançant la importació i Internet). Però el cas és que érem allà, mirant atònits tota aquella moguda. Per a ser sincera, he de confessar que anys endarrere sí que m'havia sentit atreta pel manga, sobretot perquè les sèries que miràvem provenien del gènere. És curiós que em trobés allà en aquells moments, em sentia una mica com si estigués fora de temporada de mí mateixa. 

Potser el recinte era una mica petit per l'acte, però imagino que la tradició de realitzar-lo allà ha començat a arrelar amb força. Em va fer gràcia que a més de les esperades parades de còmics hi hagués també parades de xocolata, llaminadures, un restaurant japonès, botigues especialitzades en elements de pel·lícules i sèries. Semblava com si tot un món estigués reduït allà dins, ja que a més dels punts de venda també hi havia llocs on es realitzaven activitats com ara dibuixar, un curs ràpid per a fer el teu pròpi manga i exposicions entre altres coses .

parada de la xocolata

Va ser una experiència divertida tot i que molt cansada. La gent anava allà en gran part per passar una bona estona. Vàrem veure a moltes persones que portaven els típics cartells de "regalo abrazos" i d'altres més innovadors que buscaven la rialla del qui ho llegia com ara: "tengo un cartel" o "busco a alguien que no sepa leer". Si algú s'ha sentit atret per aquest saló, li recomano que assisteixi al del còmic (que crec que no tigrarà gaire a arribar).


nois i noies aprenent a fer manga


 

Alba L. Magro

dissabte, 6 de novembre del 2010

Perdona si et dic amor

Perdona si et dic amor és una novel·la de l’escriptor italià Federico Moccia, i el seu títol original en italià és Scusa ma ti chiamo amore . Aquest llibre juntament amb d’altres com per exemple “A tres metres sobre el cel” o “Tinc ganes de tu, són una sèrie de llibres d’aquest mateix escriptor que han tingut gran èxit en els últims anys entre el públic adolescent femení.  Tots els llibres d'aquest autor tracten sobre temes d'amor principalment. El perquè del qual us parlo d’aquest llibre és que a mi sincerament em va agradar molt quan me’l vaig llegir, ja que molta gent m'en havia parlat, i va ser un llibre que el vaig disfrutar molt i que em va enganxar de tal manera que no podia parar de llegir-me’l. També ha sortit una pel·lícula del llibre de Moccia, que com sol passar en totes les pel.lícules adaptades a llibres deixen molt que desitjar.
La novel·la parla d’un publicista de trenta-set anys que no esta passant pel millor moment de la seva vida i d’una estudiant de 17 anys, que es coneixen en un accident de trànsit per pura casualitat. A partir d’aquesta primera trobada, les trobades es succeeixen, i el que al principi sembla una relació còmica sense  cap mena de sentiment es transforma en una història d’amor, amb inconvenients i problemes degut a la diferència d’edat.
A mi personalment el que més  m’ha agradat del llibre són els diàlegs entre els personatges, i la mescla de diferents temes en la mateixa obra: com és la joventut actual, la moda,  la música, somnis, aspiracions i imprevistos. També fa un gran reflex de la societat actual, i aixó d’alguna manera t’endinsa més en la trama.

Aqui us deixo un enllaç del trailer de la pel.licula, per si us interessa ( a mi la pel.lícula comparada amb el llibre no em va agradar gaire, preferentment us recomano que us llegiu el llibre): http://www.youtube.com/watch?v=6_Gm8zk_Ziw

Per si ja us heu llegit el llibre i us interessen més llibres de l'autor també adjunto la pagina web de Moccia, on apareixen moltes altres obres seves i qualsevol informació que volgueu:


Carla Linares

dilluns, 1 de novembre del 2010

The Perks of Being a Wallflower

Dear Friend, 
It doesn't happen often that you pick up a book and don't put it down until you've read the entire thing. It doesn't happen often that you think about a story for days, weeks, or months after you've finished it. It also doesn't happen often that you want to pick up a book again and read it over and over, until you've enjoyed every single sentence you may have missed the last time.  This is what I have experienced by reading "The Perks of Being a  Wallflower,"  by Stephen Chbosky.  A book often compared with the classic, "A Catcher in the Rye," it digs deep into real feelings and experiences of high school students.  Readers feel a kinship with the fascinating characters, as they develop into more complex and more is discovered about each person.  The narrator, Charlie, is writing a series of letters to a stranger, always beginning his letters with "Dear Friend," and ending with, "Love always, Charlie."  Charlie's letters depict the ugly and beautiful parts of adolescence, examining the challenges faced as a young person living through the influence of others.  Love, dead aunts, friendship, mix tapes, drugs, and the Rocky Horror Picture Show envelop the life of Charlie and change him.  We all can become wallflowers, or spring away from the wall and feel as Charlie does. "And in that moment, I swear we were infinite." 
Love always, 
Nina

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Camps de maduixes

Camps de maduixes és un llibre que vaig llegir fa un parell d’anys, a català. Sorprenentment va ser molt plaent llegirme’l, ja que és un generre molt juvenil. Tracta sobre joves que han estat involucrats en el tema drogues(en especial l’extasi)i una del grup esta en coma per sobredosis.
És un llibre molt entretingut i et fa veure l’altra perspectiva de la nit, no tot es festa i diversió, també hi ha una cara dolenta en aquestes situacions. Realment m’agrada molt aquest llibre. 
Crec que pot ser un llibre que faria a molts joves  veure la vida d’una altra manera, i que no hi ha necesitat de destrosar-se d'aquesta manera. La història és molt entretinguda i des del principi t'enganxa amb facilitat. Penso que pot agradar a molts joves, i el recoman-ho.


Jordina Solans

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Lectura obligatòria



L’any passat a classe de castellà vàrem llegir un llibre anomenat Marina. A mi no em solen agradar les lectures que fem a l’institut però aquest llibre va ser diferent. No sé per què em va agradar. Al principi del llibre vaig pensar que era molt avorrit però poc a poc vaig anar comprenent i em vaig deixar emportar pel llibre. Vaig començar a llegir i no vaig parar fins que el vaig acabar. Jo ja havia llegit algun llibre de Carlos Ruiz Zafón però no em van agradar tant com aquest.
Aquest llibre jo el recomanaria a tots els alumnes de l'ESO i de batxillerat que jo sé que no els  agrada llegir, i que com hi estan obligats, que llegeixin aquest llibre perquè és millor que si llegeixen algun llibre  llegeixin aquest que a mi em va agradar molt. No sé si aquest llibre va tenir molt èxit o no, l’únic que sé és que possiblement és l’únic llibre de lectura obligatòria que m’ha agradat i que m’he llegit sencer.

Marco

diumenge, 24 d’octubre del 2010

POESIA I MÚSICA

T’ agrada la poesia?
Llegeixes poesia?
Molts respondran que no, però de veritat creieu que no ens agrada la poesia?

Una manera de fer arribar la poesia a molta gent és a través de la música. La guitarra, que és el meu instrument, és un mitjà molt bo per fer arribar el que han escrit els poetes al gran públic.
La música té una cosa única que fa que arribi molt fàcilment i sensibilitzi a qui  l'escolta.

A les classes de literatura hem après que ja a l’Edat Mitjana hi havia uns senyors anomenats trobadors que utilitzaven la música per fer poesia. Així el públic, que era inculte i analfabet,  podia memoritzar els poemes gràcies a la rima i al ritme de la cançó. 

D’aquesta manera ha continuat durant tota la història, molts músics han utilitzat les lletres dels poetes i les han donat a conèixer a molta gent. Sabem que molts escriptors, i especialment poetes, durant la seva vida han estat poc coneguts i han mort pràcticament en la misèria, rebutjats per la societat del seu temps. Anys més tard, després de la seva mort, han estat reconeguts i alguns donats a conèixer a través de la música.

Aquest fet ens pot ensenyar que hem d’estar oberts a les noves tendències i no tancar-nos únicament en el que creiem que és un bon art en el moment. 

Vés a saber, si en un futur llunyà, els raperos seran considerats els poetes del segle XXI…?!

Alba Salomon

dijous, 21 d’octubre del 2010

M’agrada que em toquin, que m’experimentin. M’agrada que m’entenguin i em comentin.
Puc tenir diferents públics, diferents opinions, diferents punts de vista i sé totes les llengües del món. Gairebé sempre estic especialitzat en alguna cosa.
M’agrada ser un clàssic, per així, difamar la’historia de qui sap qui en la seva respectiva època. M’agrada saber que res mor gràcies a mi , i així ajudo a que tothom recordi les característiques de l’època, el personatge, o la situació de la que parlo.
Sóc fàcil de cremar, faig mal si sóc projectat al cos d’algun individu. M’agrada que la gent aprengui de mi, que m’utilitzin com a model d’ensenyança i es creguin el que dic quan el que dic és cert. També m’agrada inventar-me coses i que la gent viatgi a un altre món i tregui el màxim profit de la seva imaginació.
No m’agrada que m’abandonin en una biblioteca o en un prestatge qualsevol, doncs sóc un llibre i he estat creat per ser llegit.

Camila Sanint.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

El Temps i la seva Mesura

- Què has estat llegint últimament?
- Jo? Res; és que no tinc temps per això!


Vivim en una societat que avança a un ritme frenètic i és inevitable que sovint ens sentim arrossegats per tot aquest moviment. Tenim la sensació que hem d'estar al dia de massa àmbits i és ben cert que això ens pot arribar a saturar (i més ara que entrem dins la cursa del batxillerat, una carrera constant amb esprint al final). Però potser a vegades no acabem d'estar del tot encertats en la selecció de les nostres prioritats. 


El diàleg introduït a l'inici del post, no és de la meva invenció, sinó que van ser les paraules que vaig sentir a uns adults al tren cap al final del curs passat. Estic força convençuda que gran part de vosaltres s'ha trobat en una situació semblant, ja que per desventura, la lectura s'està convertint en un d'aquests hàbits que apartem de la nostra rutina perquè ens roba temps. El temps, l'etern conflicte de la vida humana. Corre i s'escapa. Però mai s'atura. No tinc intenció d'entrar en cap tipus de debat filosòfic sobre aquest aspecte, però sí que m'agradaria parar una mica d'atenció al fet que no llegim suficient. D'acord, tenim les lectures obligatòries, però per molt que les poguem arribar a gaudir, no deixen de ser això: obligatòries. No sé a vosaltres, però a mi aquesta paraula em deixa un regust amarg al pal·ladar al pronunciar-la (o a les mans d'escriure-la). Amb això vull dir que crec que cadascú ha d'arribar al punt de ser capaç d'escollir les seves lectures per sí mateix, sempre ens poden ajudar les recomanacions dels coneguts, però cada persona té els seus gustos. A més a més, opino que, en certa manera, això ens ajuda a definir-nos, a diferenciar-nos; a ser qui som i serem.

Per finalitzar aquesta entrada, només vull dir que m'agradaria que pensessiu una mica sobre això que acabo d'exposar. Potser no estareu  del tot d'acord  (o gens) amb mi i  voldria saber la vostra opinió al respecte.



Alba L.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

L'última hora de la setmana

Divendres, a sisena hora, 10 alumnes de primer de batxillerat passem una hora als ordinadors de la bibloteca del nostre institut. Com que és Divendres, tots els alumnes estem desitjant que soni el timbre i disfrutar del cap de setmana que tenim per davant; però abans haurem d'acabar l'última classe de la setmana, literatura universal. La professora ens comprèn, aquesta hora ningú vol fer una classe d'apunts o de teoria, i la millor manera d'aprofitar aquesta hora és fent activitats a l'ordinador, fent un blog. Un blog és una pàgina web on qualsevol persona pot escriure textos de diversos temes, pot explicar qualsevol cosa que se li passi pel cap; història, amor, amistat, literatura, biologia... Depèn de les prefèrencies de la persona.

Els alumnes parlarem de literatura, la que hi ha hagut fins els nostres dies. La clàssica, la medieval... qualsevol curiositat o tema interessant sobre aquesta. Però no penseu que aquest blog serà ple de textos referents a la literatura, no, Nosaltres, adolescents, hi podrem comentar pel·lícules que haguem vist i així recomanar-les, podrem comentar lectures que hàgim llegit i ens hàgin agradat o les mateixes lectures que llegirem durant tot el curs en aquesta classe.

En conclusió, fer una classe de literatura universal a última hora del divendres pot no ser avorrit o cansat, pot ser interessant opinar entre els alumnes sobre diferents temes tractats, i aquests mostrar-los al blog. A mesura que transcurreixi el curs veurem com va funcionant, ara només podem esperar.

Elsa Mateos.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Benvinguts a les classes cibernetiques!

Comencem a observar com avança la tecnologia, fins al punt que una humil classe de literatura amb només 10 humils alumnes s'ha introduït al món dels blogs d'internet. Nou noies, un noi i una professora, tots d'indrets desconeguts i intrèpids. Quin  és el futur d'aquest blog? Us mantindrem informats a tots!

TO BE CONTINUED...


Camila i Carla

LLIBRE O PEL·LÍCULA


Molt sovint ens pregunten si preferim el llibre o la pel·lícula i majoritàriament preferim el llibre donades les descripcions que ens fa l’autor i el poder de la imaginació que fa que cada persona pugui suposar la història que comprèn els personatges, el lloc , l’entorn, etc. de maneres diferents.
Fa dos anys vaig llegir un llibre del qual després van treure la pel·li i va ser dels primers llibres que he llegit que després l’han reproduït cinematogràficament i em va impressionar la quantitat d'escenes que no van reproduir i la forma física dels personatges, ja que me’ls imaginava de diferent manera a l'igual que el lloc i el temps, però en certa manera és apassionant veure les escenes tal com les han volgut representar la cadena cinematogràfica i conèixer per endavant els fets i les reaccions dels personatges, etc. El llibre del que parlo és de la saga Crepuscle, el primer llibre, han fet pel·lícules dels tres primers volums i actualment estic llegint el quart llibre a temps d'acabar-lo abans que facin l'estrena de l'última pel·lícula, A trenc d'alba.
Aquest seguit de llibres, ha sigut un “boom” dins el món dels joves per la revolució que ha causat en el tema de l'amor.


Fer de la lectura la teva passió

Sé llegir des dels cinc anys i com a novetat, em volia llegir tots els llibres que trobava a la meva vista. Anaven passant els anys i cada vegada m’aficionava més el fet de llegir, m’era igual el gènere que fos, d’aventures, màgics, fantàstics… jo només volia llegir. Però…el temps va passar i les opinions canvien. Quan vaig entrar a l’institut se’m feien muntanyes de lectures al meu cap només de pensar que m’havia de llegir una certa quantitat de llibres. Aquesta opinió em va afectar durant dos anys ben bé, però, vaig tornar a canviar d’opinió i molt més, sent una noia en plena adolescència. A tercer vaig adonar-me que llegir m’agradava i podia tornar la meva passió. Llibres que a pocs alumnes els agradaven perquè costaven de seguir pel fet de no ser linials, a mi m’agradaven. Actualment aquí estic, fent el batxillerat de literatures i llegint llibres clàssics.

Aquí us deixo un enllaç


Marta Hormigo