Beautiful Americans

Fa uns mesos la meva mare em va enviar una serie de llibres que es diu "Beautiful Americans," per Lucy Silag. La serie és una trilogia, i consisteix de "Beautiful Americans", "Wanderlust" i "Experienced." Les novel.les expliquen la història de quatre adolescents nord-americans que van a estudiar durant un any a París. (Ja veus per què la meva mare pensava que m'agradarien?:)) Els estudiants veuen  París com un lloc per fugir, reinventar-se, trobar l'amor i descobrir el que realment significa viure. Hi ha quatre personatges únics de què tracten les novel.les. PJ, una noia de Vermont, vé a París per fugir d'un escàndol de la seva família, amb l'esperança que pot deixar el seu passat i pot tenir  l'oportunitat d'enterrar els seus secrets i viure com una persona nova. Olivia, de California, arriba a París amb l'esperança d'entrar en una acadèmia de ballet de prestigi i seguir el seu futur planejat durant un any perfecte a la ciutat més romàntica d'Europa. Alex és una "fashionista" de Manhattan que vol trobar l'home perfecte, però de vegades no pot tenir tot el que vol. I, finalment, Zack és un noi de Memphis que vol estar en una societat on pugui ser gai sense els judicis dels seus pares i amics conservadors. La història està explicada des de les perspectives dels diversos personatges, que van alternant-se  cada capítol. És molt interessant perquè es pot conèixer  cada personatge més íntimament. Només el lector sap els secrets de cadascú dels quatre personatges protagonistes, fins  que es descobreix per un altre. A més de ser una novel.la molt interessant per a conèixer  diversos personatges, l'ambient de París és com un altre personatge i té un gran efecte sobre el que està passant durant la trilogia. Durant la trilogia, es destaca diferents llocs a París que agraden als personatges, i deixa al lector amb ganes d'anar a París i estar a aquells mateixos llocs i tenir una experiència de París. Per acabar, dic que la trilogia és divertida, imaginativa i captiva al lector i…vull fer un viatge a París molt aviat. Algú m'acompanya? (:

-Nina Wollersberger

La suerte de mi destino.

“Me llamo Isidre Esteve y antes era piloto de motos, uno de esos capaces de ganar en un viaje de aventuras, de competir contra la leyenda del desierto, de retar al continete olvidado. Así era hasta que conocí la eternidad del instante. Sucedió así… tan callado. Después la dama negra quiso visitarme, pero esta vez llegué antes a la meta. Soy el capitán de mi alma. Entonces el mundo fue otrs. Y siguió la vida. Y represaron las sonrisas.”

Aquest és el començament del darrer llibre que he llegit. Així comença, amb un bonic paràgraf fent un petit resum de tot el que va passar aquell dia.

El llibre de “La suerte de mi destino” escrit pel propi Isidre Esteve, narra tota la història sencera de la vida professional d'Isidre Esteve en el món del motor, començant amb les motos, i acabant fent un Dakar amb un cotxe adaptat,on comença i acaba explicant el seu terrible accident un Dakar, que el va deixar en cadira de rodes.

He de dir que és un llibre que m’ha impactat molt, però no pel fet de la brutalitat de l’accident, sinó de com un llibre que suposadament hauria d’explicar l’accident i com va ser la seva vida després, Isidre Esteve, li dóna la més mínima importància, aprofitant per explicar tota la seva vida, com era abans de l'accident i com era després, però sempre amb el rerefons del fet més important de la seva vida.

Isidre Esteve, un corredor com tots els altres, sempre havia passat desapercebut, però ara per mi, és un home força admirable perquè mai es lamenta del que li ha passat, ni intenta fer-se la víctima, sinó que sempre està amb el seu gran esperit lluitador, arribant a dir fins i tot que presumeix per encara seguir respirant.

Em va impactar les paraules que va dir quan va sortir de cara els periodistes, la primera vegada després de l'accident, les seves paraules van ser les següents: “Mi vida no acaba aquí. A partir de ahora será simplemente distinta. Nada más. “ Es per això que he decidit parlar d’aquet home en aquest post, perquè a algú a qui el destí ha jugat amb ell tan cruelment i que anihilara de forma tan sàdica les seves il·lusions de futur mostri aquesta força, i aquesta capacitat de superació, em sembla realment commovedor. Crec que hauria de servir per a tothom.

Aquest és un llibre de sentiment i de vida,escrit clarament, amb el cor.

Camila Sanint. 

Turquia és tot un món... II

Hola!
Aquí deixo la segona part del post que vaig fer sober el viatge que vaig empendre aquest estiu cap a Turquia.
En el primer post he parlat sobre Istambul; una ciutat molt gran de religió musulmana amb una cultura enormement sorprendent. Istambul és bonic, però també és molt pobre, els nens que veus pel carrer demanant diners o venent productes et deixen devastat, molta gent allà viu en la misèria.

En aquest viatge de dues llargues setmanes vaig agafar un altre avió per  anar cap a una altra part de Turquia, Capadòcia.

Capadòcia és un ciutat petita, però plena de bellesa.

Capadòcia és tot natura; vegetació, muntanya, sorra... I el que és més fascinant d'aquesta ciutat és veure on vivien anteriorment els seus habitants; formaven cases i esglésies de sorra i també tenien les impresionants ciutats subterrànies.


Allà vaig gaudir amb les excursions,els passeigs nocturns pels carres lleugerament il·luminats i les fascinants vistes d'admirables paisatges.

Allò que més em va agradar del que vaig visitar van ser les ciutats subterrànies; ciutats que es construïen sota terra i tenien mil passadissos i mil cambres. Les ciutats subterrànies són impressionants; costa creure que unes persones van ser capaces de construir fins a tanta profunditat i van poder viure en temperatures tant baixes. Les ciutats subterrànies eren ciutats que estaven construïdes amb el pròposit d'evitar enemics guerrers, així, aquests passarien de llarg i no hi hauria cap batalla; tot i això també hi havia algunes ciutats subterrànies que es contruïen per a guardar aliments (les temperatures baixes feien una bona conservació) o per a guardar animals i evitar que fossin robats per altres poblacions.

Tot i això el que més em va sorprendre de Capadòcia va ser una altra cosa; com n'era de diferent d'Istanbul.

Capadòcia era neta, ordenada, tranquil·la i més aviat rica, a més a més, les dones podien permetre's vestir-se com elles volguessin. Allà vaig veure poques mesquites, però això no importava, ja que el més sorprenent fou el contrast entre dues ciutats d'un mateix país, una diferència enorme.

A Capadòcia, era preciós despertar-te i veure el cel cobert per multitud de globus diferents, unint el blau clar del cel amb mil colors alegres...


Istanbul era pobre, brut, intranquil... però tot i això era maco.
Però Capadòcia era tot el contrari, a més, els habitants (que no n'hi havia gaires) també es comportaven molt diferent, eren gent més simpàtica i agradable, les dones et somreien pel carrer i et saludaven, sense jutgar la teva vestimenta, i els nens eren més vius, més alegres...

Era realment sorprenent veure el gran contrast entre Istanbul i Capadòcia, dues ciutats totalment oposades en un mateix país.

Bé, jo recomano un viatge així a tothom! Però si hem d'escollir un únic destí (estem en crisi!) escull Capadòcia, és impressionant.

Ara bé, si vols un viatge ben gros escull alguna cosa semblant a aquest; però tingues en compte una bona organització, visita Istanbul pel teu compte i agafa un tur per la Cadapòcia!

Que vagi bé!

Elsa Mateos Viladot

-Un seguit de desgràcies catastròfiques-

Sabeu aquelles obres que són diferents a la resta, que són originals, extravagants, que narren històries extraordinàries que se surten de la normalitat, aquelles que recordes tota la vida, i de les que per sort o per desgràcia acaben fent una pel•lícula? Doncs aquest llibre n’és una d’elles.

Ja des del començament del llibre, a la contraportada, com a les primeres imatges de la peli, l'autor ens deixa ben clar que no és un llibre de la típica història feliç on tot comença i acaba bé, sinó que ja des de l'inici ens mostra una temàtica força extravagant, trista però alhora increïble. Ara per tant, toca explicar de què va l’obra, doncs bé, narra la història de tres nois que queden orfes, i que com que cap dels tres és encara major d’edat, han d’anar passant per una sèrie de familiars llunyans que cuiden d’ells, però n’hi ha un que repeteix, ja que aquests orfes han heretat una gran fortuna dels seus pares i fins que la filla gran no compleixi 18 anys, no la poden ni veure. Però l’oncle Olaf(el dolent de la pel•lícula) està boig per aconseguir aquests diners i farà l’impossible per destruir els hereus i quedar-se amb la fortuna, així doncs, aquest llibre tracta de com aquests orfes amb les seves increïbles capacitats aconsegueixen sortir-se’n.

Finalment, dir que recomano molt aquest llibre a l'igual que la peli de la que n’acabareu al•lucinats, perquè ja des del començament et captiva.

Llibre: Un seguit de desgràcies catastròfiques, de Lemony Snicket

Per veure el lloc web de la pel•lícula cliqueu AQUI.

Judit F.

SINGAPUR : UN PAÍS ÚNIC

He decidit parlar de Singapur, perquè és un país que em porta molts bons records i crec que és molt interessant de  conèixer. Quan hi vaig estar era petita, però em va agradar molt. Hi havia de tot: moltes botigues de joguines, molta gent diferent ( de diferents races) , i no eren turistes, sinó que tots vivien allí i tots viuen en perfecta harmonia.

Doncs jo us vull parlar una mica de les diferents races i cultures que viuen a Singapur, un país d’una grandària més o menys com Mallorca, i que és una illa. El primer que vaig notar és que feia molta calor i les senyores portaven sempre paraigües pel sol. El fet que hi hagi tantes cultures diferents fa que es trobi de tot i nosaltres podíem cuinar igual que aquí (vam trobar oli d’oliva català al primer supermercat ).

A Singapur hi conviuen quatre diferents cultures: La xinesa, la caucàsica ( eurasian), la india i la malaia .

 Els xinesos, vam arribar a Singapur per millorar la seva vida i s’hi van quedar. Al principi dels anys 70 els xinesos van contribuir molt a construir la ciutat moderna , principalment les dones xineses que s’anomenen “Samsui women” que eren dones paletes i que van treballar molt dur a la construcció.  El xinès o “mandarin” és , conjuntament amb l’anglès una de les llengües oficials. Tenen els seus temples, les seves religions i els seus costums. Per exemple, recordo que vam fer un regal a uns nens d’uns amics xinesos i no van obrir els regals. Es veu que s’han d’obrir a casa però no davant de qui regala. Una festa molt important per a ells  l’Any Nou Llunar i el  “Dragon Boat Festival”, que recrea una mica la història de la Xina.

Els caucàsics o europeus, són d’origen europeu i  al llarg dels anys han contribuït força al progrés del país. Es van establir al segle XV, i alguns van arribar amb l’explorador portuguès Vasco de Gama. Al llarg dels anys alguns s’han casat amb asiàtics i per això els diuen eurasians, però la majoria tenen aspecte europeu. Conserven els noms i cognoms europeus i tenen la religió cristiana. Celebren Nadal  i Any Nou i per a ells és molt important celebrar la Setmana Santa i compleixen el període de dejú de la quaresma. També celebren la nit de Nadal i van a l’església i després fan el sopar amb els àpats típics.

La majoria dels indis es van establir al segle XIX. La majoria treballaven a la construcció i a les plantacions. Actualment la majoria tenen negocis, i dominen el mercat de venda d’or. Tenen la religió budista, la hindú, la musulmana,   la cristiana i la sikh. Hi ha diferents temples per fer les diferents pregàries. Es troben per tot arreu el seu menjar ,els restaurants i també teixits molt bonics, com la seda natural. A la  televisió  hi havia diverses cadenes on emetien les típiques pel·lícules índies de “Bollywood”. Fan molts festivals i moltes dances d’acord amb els seus costums.

Els malais es van establir al segle XV i provenen de les illes de Malaca  i Sumatra i una part de Borneo i Java. La religió és majoritàriament musulmana i creuen en l’islam. Tenen mesquites, que és un lloc on també aprenen i es reuneixen. La festa més important que celebren és el Ramadan, i compleixen les seves regles.

El que és més important, és que tantes diferents races i cultures viuen en perfecta harmonia i prosperitat. És un país on ningú es troba estrany i que si coneixeu , no podreu oblidar.

Jordina Solans

Turquia és tot un món..

Ei! Com va tot?

Avui vull parlar sobre el gran viatge que vaig fer aquest estiu a TURQUIA, un viatge que en dues setmanes em va sorprendre moltíssim!

Durant el mes d'agost, quan la calor d'estiu és més forta que mai i et passes el dia a la piscina, vaig emprendre un viatge amb el meu germà i els meus pares a Turquia, lluny d'aquí, on la xafogor era més aviat inaguantable.

Vaig passar-hi dues setmanes, la primera a Istanbul, la ciutat més gran, i la segona a Capadòcia, una petita regió lluny de la ciutat. Durant aquestes dues setmanes vaig poder contemplar que Turquia és tot un món, un món on hi pots trobar de tot.

Primer parlaré d'Istanbul, en el següent post parlaré de Capadòcia.

Istanbul és una ciutat realment gran, on tot el que veus et sorprèn. Pel carrer no hi ha gens de pau; hi ha els venedors de carrer, els propietaris de restaurants que es passen l'estona al carrer fent propaganda pesada als turistes, els mateixos turistes que vénen de tot el món i els turcs, els que més em van sorprendre. Ja sabeu que allà professen  la religió islàmica, una religió amb condicions estrictes. Totes les dones que veia a Turquia anaven tapades de cap per avall, la majoria d'elles portaven simplement una faldilla llarga i un mocador al cap però n'hi havia d'altres que portaven aquest burca negre i només els  podies veure els ulls. Veure passar totes aquestes dones completament tapades pel carrer em va semblar molt fort ja què és perquè Alà va dir què les noies solament poden mostrar el seu cos al marit i per a tots els altres homes s'han de tapar i noies de totes les edats anaven pel carrer sota la forta calor de Turquia completament tapades, i així anaven totes.

Alguna d'aquestes noies em va mirar estranyada, avergonyida, era a elles a qui els  sorprenia com jo anava vestida, amb uns shorts i una samarreta de màniga curta, el meu pare ja em va dir que vigilés amb el que portaria posat. Però en canvi, els nois i els homes no van reaccionar de la mateixa manera, aquests d'alguna manera s'exaltaven. Serà que no veuen gairebé mai les cames o els braços nuus d'una dóna, vaig pensar, però molts nois es paraven o simplement miraven i em somreien, em vaig sentir força intimidada.

Alguns d'ells em deien coses però molts altres simplement es sorprenien i em somreien, aquestes situacións em van avergonyir, suposo que aquesta gent se sorprèn increïblement amb els turistes, amb com van i què porten, com arriben a oposar-se a la manera d'anar de les dones del seu país. Però no era simplement el fet de portar uns shorts o màniga curta, perquè en una ocasió, mentre em servien el menjar en un bar, un cambrer va començar a tocar-me el cabell sense haver-me dit res, i va seguir així fins que em vaig girar i ell va marxar avergonyit.

Cultures, suposo? Totes diferents

A Istanbul predominen les mesquites, aquestes esglésies àrabs on els islàmics duen a terme les seves llargues pregàries, el temple sagrat dels islàmics. N'hi havia moltes i la que més em va agradar de totes va ser la Mesquita Azul, una que tenia totes les teulades blaves i era molt gran i ampla. En general, totes les mesquites per fora són molt boniques, impressionen, i per dintre no estan malament, però la terrible olor de peus fa que perdin el seu encant! De debó, als tres minuts d'estar descalça allà dintre on tothom està descalçat i el terra de moqueta, esponjós de suor, l'ambient i la terrible olor a peus que s'escampa és horrible, no s'aguanta, has de sortir fora a respirar. No exagero.

En el transcurs de la setmana vam anar al basar oriental, un veritable laberint de botigues molt gran on la base per  comprar és  regatejar i vam fer moltes activitats observant aquella sorprenent ciutat. El que més em va agradar va ser una actuació que vam veure de nit, aquesta actuació estava molt ben feta i ens va agradar molt. En un escenari representaven diferents quadres de l'antiga Turquia i ballaven i feien acrobàcies mentre explicaven totes les històries, va ser molt entretingut.

Turquia em va sorprendre pel caràcter de les dones, que estan sotmeses a anar vestides així i a no poder ser contemplades pels homes i tot i això ho accepten; em va agradar molt el menjar, sobretot la carn que era molt tendra i les salses, molt picants, i també em va agradar molt aquests venedors de carrer.

Cada dia a l'hora que sopàvem sonava una música tranquil·la però que es podia sentir per tota la zona on jo em situava, aquella música, que deia alguna cosa d'Alà, era la cançó que cridava a tots els fidels i els  deia que era l'hora d'anar a pregar a les mesquites, així ho feien, els carrers ja no estaven tan plens.
De tota manera érem en el mes del Ramadà, on  NO poden menjar ni beure durant el dia i s'alimenten a la nit. Vaig pensar que això devia ser molt dur per a tots ells i alguns nens que em veien menjant alguna cosa pel carrer algun cop em miraven, també volent-ne.

Elsa Mateos Viladot