diumenge, 29 de maig del 2011

Què és el que portà l'home blanc a dominar el món?

Angaangaq:
Líder espiritual dels Inuit (que significa el poble) o també coneguts com a esquimals tot i que per aquest terme no mostren gaire apreci, ja que significa “que mengen peix cru”.  Nasqué en un poblet de Grenlàndia i és xaman, sanador tradicional i portaveu del seu poble des que començà el problema del canvi climàtic, ja que els més savis de la seva zona el van enviar a recórrer el món. Concretament anà a l'ONU a explicar el problema que començaren a percebre en el món des del nord quan el 1963 els savis del seu poble van veure com un glacial es desfeia.

Li diuen ancià des que era jove ja que ha anat recollint el llegat familiar de la saviesa del seu clan.

M’he decidit a escriure sobre aquest xaman per les creences que fonamenta, les idees que explica i que defensa, perquè em sembla molt interessant, diferent i curiós. Començant per la vida, diu que és una bella cerimònia que mereix ser celebrada, també diu que la diferència més immensa, no està en l'aquí i l’allà, sinó entre ment i cor, terreny que hem de conquistar.

Per altra banda explica com pensen, com actuen, com viuen allà d’on és ell, ja que  el poble dels Inuit va arribar a ocupar 16 milions de quilòmetres, que com sempre succeeix amb les cultures que no pertanyen a la de l’home blanc, va ser minvada a tan sols 1 milió de persones actualment, i en part fou culpa de les epidèmies però com sempre passa també, influïren altres factors que no cal esmentar. Una cosa que em va semblar fascinant quan vaig llegir l’article, del qual estic treient tota la informació que exposo, va ser  saber que els Inuit són el poble més pacífic del món, que mai hi va haver guerres entre ells, tot i que ocupaven 16 milions de quilòmetres i havien de dividir-se tant el terreny com la zona de caça. A més, es diu que tenen fama d’hospitalaris, i Angaangaq explicava que no els repugna el contacte físic com als blancs, que ells no tenen tabús sexuals, ni cels, que són persones civilitzades. A part, són un poble que se’ls coneix pel respecte que tenen cap a la natura, que no intenten dominar-la, que saben que no són superiors a ella, i que li agraeixen, a la seva manera, tot el que els  proporciona.

Així doncs, tots aquets fets i totes aquestes descripcions m’han fet arribar a la conclusió de si realment som nosaltres els civilitzats o ho són ells, ja que l’home blanc sempre ha cregut que tot el que deia, feia i pensava era allò correcte. Ara bé, sabent com són els Inuit, igual que moltíssimes més cultures que hi ha al món o que hi va haver, realment som el correcte ? Fem el bé i la nostra manera de viure és la millor, la més civilitzada?
Tot i que aquesta pregunta pugui ser contestada de moltes maneres, el que em fa pensar és que l’home blanc al llarg de la història ha fet el patètic, ha sigut ignorant i ha estat incrèdul pensant que la seva cultura era la millor, imposant-la a qualsevol poble que no la tingués i creient que aquesta era superior a les altres cultures. Però òbviament l’home blanc també ha desenvolupat certes coses de la cultura que ha beneficiat  l’ésser humà i en particular els blancs, però realment ja mai sabrem si les altres cultures, que consideràvem primitives quan vam conèixer-les, haurien pogut evolucionar i proporcionar millores per a la vida. Moltes d’aquestes diferents cultures han desaparegut o bé ho estan fent i en part és culpa de l’home blanc.
I és que realment què és el que porta  una cultura a considerar-se superior a una altra, sabent que no existeix la veritat absoluta ni el bé.


Personalment, no és que estigui en contra de l’home blanc, ja que  sóc una d’ells, però realment fa llàstima  saber que moltes cultures han desaparegut i que algunes d’elles ho estan fent per culpa nostra. I tampoc dic que les altres cultures siguin millors que la nostra, ja que el que solem considerar millor són els costums i les maneres de viure a les que estem acostumats. Però no m’agrada saber que la meva cultura ha estat la causant de molts desastres actuals, que hem estat capaços de prescriure el que nosaltres creiem als altres(tot i no ser el més adient), que no  hem deixat l’oportunitat a altres cultures que ens semblaven primitives a continuar evolucionant per solucionar els seus problemes o per millorar les condicions de vida i sobretot que ens hem imposat la corona d’amos del món i que al llarg de molts anys ens hem considerat superiors tant a la resta com a la natura, considerant-la menys del que realment és i creient que ens en podíem beneficiar tant com volguéssim fins que va arribar el canvi climàtic, que si més no, com sempre passa, fins que no succeeix quelcom greu, no reaccionem. I el pitjor és que encara avui dia seguim fent i creient tot això.

Finalment dir que Angaangaq és autor d'un llibre que vaig comprar-me recentment i que més endavant em disposaré a llegir. El recomano a tothom interessat a conéixer la cultura dels Inuit, es diu Escucha la voz del hielo.








Judit F.

dissabte, 28 de maig del 2011

Perdonar i demanar perdó

Qualsevol persona pot cometre errors i aquests, poden ofendre  algú que l'envolti, tant conegut com desconegut, amic com enemic, aquestes ofenses solen comportar un sentiment de culpa per aquell que ho ha provocat.
Si la persona es desentén de  l'ofensa que ha produït, o projecta sense raó la seva culpa sobre els altres això només serveix per provocar un dany major. Ignorar un error, és a dir no posar-hi remei, no fa desaparèixer el problema, sinó que aprofundeix més la ferida produïda. Per poder viure feliços, totes les persones hem de donar i rebre perdó. Moltes vegades sense voler ofenem a algú i necessitem recuperar la pau. Per això hem d'acceptar la nostra culpa,demanar perdó i reparar la falta comesa.
Sentir-se culpable pot ser una cosa positiva si ens porta a reflexionar i, a buscar remei. Sentir-se habitualment innocent respecte de tot, sol ser el símptoma de l'acció de l'orgull. Aquesta reacció està implícita en l’ésser humà, que per no acceptar un dolor el nega.
No hem de ser curts de vista amb els nostres errors i aguts amb els dels altres.
Perdonar i demanar perdó són coses que generalment van molt unides. És veritat que ens sentim ofesos,però també hi ha ofenses que fem nosaltres cap als altres. Perquè els mals estars solen entrecreuar-se en un embolic molt complex, en el qual si nó s’aclareix pot anar creixent una muntanya d’odi i malestar cada cop més greu, que normalment ningú desitja.
La vida és massa curta per emmagatzemar odi i rancor en el nostre cor.
Encara que sentis la temptació de recordar l'ofensa, has de ser capaç de superar-la i perdonar. A més, moltes de les ofenses són imaginàries i altres estan magnificades.
Sigui el que sigui o amb qui sigui, enfronta't a això i tracta de guarir aquesta ferida.
Agafa el telèfon,escriu un sms o un e-mail,... Busca un punt o un lloc de trobada, per aclarir les coses amb serenitat.
Memoritza unes paraules apropiades i deixa fluir la conversa amb naturalitat, sense por. Demana perdó!

Jordina Solans

dilluns, 9 de maig del 2011

Mapa literari Barcelona

A continuació us deixem un enllaç a una pàgina del CCCB on hi trobareu diversos mapes de la ciutat de Barcelona on hi han marcats diversos punts amb alguna referència literària.