El Transsiberià 4: Xina

La Gran Muralla Xinesa: Mutianyu

Després d'un dia a Ulan Bator, vam abordar el tren una altra vegada, l'últim cop, per arribar a l'últim lloc, Pequín. Aquest viatge de tren no era tan llarg com l'altre, però ho ha semblat perquè vam parar  moltes hores per la inspecció a la frontera entre Xina i Mongòlia, on també han canviat les rodes del tren. Al matí ja havíem arribat a l'estació de Pequín. L'estació de Pequín va ser, sense dubte, el lloc més caòtic i aclaparador que havíem trobat. Masses de persones, totes agrupades, anaven en totes les direccions. Pensava que a fora seria millor, però la mateixa massa de persones ens va saludar allà. Abans sempre teníem una guia que ens ajudava a  arribar a l'hotel o a la casa  on quedàvem. Per això vam tenir molta sort que el nostre alberg es localitzés al costat del carrer de l'estació de tren. Us ho dic ara: tres dies no són suficient per veure Pequín. Nosaltres hem vist les coses més famoses, però hi havia altres coses que hauria volgut veure. L'alberg va organitzar excursions d'un dia o d'una nit a diverses atraccions. El primer dia anàvem a veure la Gran Muralla Xinesa, a una secció que no era tan plena de turistes, (ja ho sé, també sóc turista;)) Mutianyu. Va ploure tots els dies que estàvem a Pequín, però això ha fet la visita més misteriosa. No podíem veure tota la muralla, però amb cada pas més, de la muralla va sorgir  la boira. La resta de l'excursió era una mica comercial, però també cultural i interessant. Després de dinar a un restaurant excel.lent a prop de la muralla (hi havia cuina vegetariana!) vam anar a una fàbrica de jade, una desgustació de te, i una fàbrica de seda (a tot arreu intentaven  vendre'ns productes…però bé). Aquest dia (el meu pare i jo a les 2.30 del matí…som fans incondicionals del futbol) va jugar Espanya contra Alemanya…i ja saps què va passar…

Doncs, l'endemà, amb les nostres esperances de la Copa Mundial picades, vam anar a la Ciutat Prohibida, (també una vista interessant amb un munt de paraigües de diferents colors en totes les direccions) que és enorme, i un bon exemple de l'arquitectura de les dinasties Ming i Qing, que van durar molt temps, i per això hi ha molts exemples d'aquesta arquitectura a Pequín. Quan vam sortir de la Ciutat Prohibida, vam veure una góndola molt gran entre dues altres góndoles al cim d'un turó. Volíem veure-les, i per tant vam caminar per un parc bell per arribar al cim,  on vem trobar uns musics tocant instruments tradicionals en la góndola. Aquella nit vam veure uns acròbates impressionants (van tenir cinc motos en una esfera i fer jocs malabars amb 10 pilotes!), i després estàvem esgotats. A tots els llocs  on estàvem, hi havia gent que preguntaven per fer fotos amb jo i el meu germà. Quan ets turista a Pequín, veus que no hi ha molts altres turistes…els temps encara són de canvi. L'endemà vam anar a l'aeroport per tornar a Alemanya. Era una mica trist, per deixar el viatge i tornar a casa…però estic segura que aquest no era el nostre últim viatge. 

La meva mare tenía raó…sóc una persona diferent. 

Doncs, aquí acaba la història del nostre viatge al Transsiberià. Hi havia moltes coses importants, impressionants i interessants sobre el viatge que m'hagués agradat  explicar, però que a la fi no vaig incloure en aquest blog. Vaig intentar penjar els vídeos que ha fet el meu pare (són molt bons i tenen bona música també), però duren massa temps per penjar-los al Youtube. Si voleu veure'ls, em podeu preguntar i us dono els vídeos. Espero que us hagin agradat aquestes entrades sobre el Transsiberià! 

-Nina Wollersberger