Seu i llegeix

Bé, avui us convido a llegir alguns fragments del llibre La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Segur que tots el coneixeu però no sé si tots l'haureu llegit. Per qui no ho hagi fet encara que comenci quan abans millor perquè és un llibre que t'atrapa, que et condueix amb facilitat i velocitat pels pensaments de la Natàlia, o com el seu marit l'anomena, Colometa.

I

"La Julieta, de color de canari, brodada de verd, va sortir de no sé on i em va dir, tapa'm que m'haig de treure les sabates... no puc més... Li vaig dir que no em podia moure perquè un jove que buscava l'americana i volia ballar amb mi de totes passades m'havia dit que l'esperés. I la Julieta va dir, balleu, balleu... I feia calor. Les criatures tiraven coets i piules per les cantonades. A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas-doble. Em vaig trobar anant amunt i avall i com si vingués de lluny, de tan a la vora, vaig sentir la veu d'aquell noi que em deia, ¡veu com sí que en sap de ballar!"

III

"La meva mare no m'havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i molts anys sense dir-se res. Passaven les tardes dels diumenges asseguts al menjador sense dir-se res. Quan la meva mare va morir, aquest viure sense paraules encara es va eixamplar. I quan al cap d'uns anys el meu pare va tornar a casar-se, a casa meva no hi havia res on jo em pogués agafar. Vivia com deu viure un gat: amunt i avall amb la cua baixa, amb la cua dreta, ara és l'hora de la gana, ara és l'hora de la son; amb la diferència que un gat no ha de treballar per viure. A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves..."

IV

"A fora plovia. La pluja queia petita damunt de tots els terrats, damunt de tots els carrers, damunt de tots els jardins, damunt del mar, com si no tingués prou aigua, i damunt de les muntanyes, potser. Gairebé no hi vèiem i era el començament de la tarda. Penjaven gotes de pluja dels filferros d'estendre la roba i jugaven a empaitar-se i, de vegades, alguna queia a baix i abans de caure s'estirava i s'estirava, perquè es veu que li costava despenjar-se. Plovia ja feia vuit dies; una pluja petita, ni massa forta ni massa fluixa, i els núvols n'estaven tan plens que la inflor se'ls arrossegava pels terrats. Miràvem la pluja."

M'agrada molt com Rodoreda fa servir la primera persona. Barreja els pensaments de la protagonista i les imatges que ella veu. Per exemple, en el primer fragment hi ha una mica de tot: pensament, descripció i diàleg. Aquesta alternança ens dóna una sensació de velocitat que és molt adequada per la situació que se'ns està narrant: un ball. És a dir, que en certa manera, la narració esdevé el ball. Les descripcions també les trobo molt interessants. A vegades sembla que dóna vida als objectes inanimats que descriu, els dota de molt realisme i alhora de literatura. Crea imatges molt nítides descrites amb senzillesa i bellesa. Els seus texts transmeten molta sensibilitat; com si hagués estudiat paraula per paraula les frases per assegurar-se de transmetre aquella sensació que ella volia.

En resum, trobo que Mercè Rodoreda és una escriptora clau en la biblioteca de qualsevol lector. A mi sobretot m'agraden els contes, però també he llegit tres de les seves novel·les, és una escriptora que mai no et cansa, sempre té un truc d'enginy amagat a la màniga per sorprendre't. 

Alba Lafarga