Tot l'enyor de demà

Vídeo fotogràfic del poema de Joan-Salvat Papasseït. Ha estat recitat per la Nina Wollersberger, la Marta Hormigo i l'Alba Lafarga.

Camins

Aquesta vegada m'he deixat portar i he preferit inventar-me una narració, ja que no recordo cap llibre que m'hagi llegit recentment i que m'hagi agradat molt, espero que us agradi!

Ella era una noia de disset anys, alegre i vital com moltes altres noies de la seva edat, provinent d’una de les millors famílies de la ciutat, de gran reputació.  El seu pare era un dels empresaris més rics i reconeguts d’Amèrica, i la seva mare es limitava a gaudir dels privilegis socials i econòmics provinents de la feina i l’esforç del seu marit. Ell era un noi, també de disset anys, una mica rebel però treballador.  A diferència de la noia, ell provenia d’una família molt humil dels afores de la ciutat. Havia tingut una infàntesa difícil, ja que el seu pare que era alcohòlic, havia mort quan ell tan sols tenia tres anys d’edat. El noi i la noia anaven a la mateixa classe, i malgrat que provenien de mons molt diferents, tenien caràcters i idees molt semblants i compartien els mateixos gustos.

A l'inici del nou curs, la noia i les seves amigues es van començar a fixar en el noi i el seu grup d’amics, i van començar a quedar tots junts els caps de setmana, de manera que ells dos cada vegada compartien més moments i tenien més coses en comú, ja que passaven molt més temps junts, cosa que va fer canviar els seus sentiments d’amistat en sentiments més intensos, ben diferents. Van passar de sentir amistat a sentir un nou amor. Un dia que es van quedar tots dos sols parlant, el noi li va confessar els seus sentiments, i la  noia també li va dir tot el que sentia per ell. Des d’aquell moment es van fer inseparables, no hi havia un sol moment al dia que no estiguessin junts; ell l'anava a buscar cada matí a casa i l’acompanyava també a la nit, es necessitaven l’un a l’altra, s’estimaven massa, i eren una parella envejada per totes les altres parelles de per allí.

Els pares de la noia estaven totalment en contra de la relació de la seva filla amb el noi humil. Creien que  aquella seria per a ella una mala experiència, i consideraven que el noi no era prou bo per a ella, que era una mala influència, ja que no tenia diners ni propietats i treballava per ajudar  la seva família a tirar endavant, també consideraven que ell era un noi rebel i esbojarrat, i que només ell tenia la culpa  que la seva filla arribés a casa cada dia més tard. De manera que van decidir enviar la seva filla a estudiar a Europa per allunyar-la del jove.

Quan li van explicar la decisió que havien pres a la noia, ella no s’ho podia creure, li va caure el món a sobre, a pedaços: no podia imaginar-se com seria estar tan lluny de casa seva i de la persona a qui més estimava. Tampoc sabia com reaccionaria el noi quan ella li expliqués, tenia molta por del que estava a punt de passar en un futur no gaire llunyà. La jove es sentia impotent al veure que no podia canviar res per poder- se quedar i canviar la seva situació, i per por s’ho va guardar tot a dins i no en va dir res al noi fins el dia abans de marxar cap a Europa. Quan va sentir-se amb el valor suficient i li va explicar tot, el noi  es va quedar paralitzat, immòbil, molt trist i  dolgut. No podia entendre per què no li havia explicat tot allò abans, que ell hauria volgut aprofitar tot el temps que els  quedava per estar junts, per poder estar amb ella i recordar-li a cada moment quant l’estimava. Però la realitat era diferent, la noia marxava l’endemà a Europa, i només disposaven d’una tarda per estar junts per últim cop en molt de temps, ja que fins a l’estiu següent la noia no tornaria a la ciutat. Van passar aquella última tarda abraçats i, tot i que volien estar feliços i no mostrar el seu dolor pels seus rostres només hi queien llàgrimes i s’hi podia veure un gran patiment reflexat en ells. A l’hora d'acomiadar- se es van recordar per darrer cop de la manera boja com s’estimaven i que malgrat  la distància seguirien en contacte i quedarien per veure’s els mesos de vacances.

El que no sabien els dos joves era que en veritat no es tornarien a veure mai més, ja que els pares de la noia també es traslladaven amb ella a Europa, a causa de negocis del pare, i que mai més tornarien a aquella ciutat. En aquell moment va acabar la seva història, i es van separar les seves vides en dos camins ben  diferents: ella a Europa estudiant a una de les millors universitats privades, amb tots els capricis i comoditats, i ell a Amèrica , deixant els estudis per poder treballar per ajudar als seus.

Carla Linares

Petit lector, gran llibre.

“A los mayores les gustan las cifras. Cuando se les habla de un nuevo amigo, jamás preguntan sobre lo esencial del mismo. Nunca se les ocurre preguntar: “¿Qué tono tiene su voz? ¿Qué juegos prefiere? ¿Le gusta coleccionar mariposas?” Pero en cambio preguntan: “¿Qué edad tiene? ¿Cuántos hermanos? ¿Cuánto pesa? ¿Cuánto gana su padre?” Solamente con estos detalles creen conocerle.” 

Aquestes van ser una de les frases que més recordo del primer llibre amb cap i peus i amb més de 80 pàgines que em vaig llegir. Tot va començar al Nadal de fa uns quants anys, quan em mancava el sentit de la vergonya, és a dir, fa molts anys.

“Las personas mayores nunca son capaces de comprender las cosas por sí mismas, y es muy aburrido para los niños tener que darles una y otra vez explicaciones.” 


El Principito.


Camila Sanint

Vaig obrir un llibre que em cridava molt l'atenció, era blau i colorit, durant molt de temps vaig estar llegint-me’l, poc a poc, però gairebé sense arribar a entendre res, només una història d'un príncep, que es trobava amb gent curiosa, que em produïa certa gràcia, com bolets, guineus, flors, i molts planetes diferents. Un cop vaig acabar ell llibre, el vaig abandonar en un prestatge, deixant que s’inundés de pols i que s’envellís amb el pas del temps.

Fa poc, gairebé un mes, vaig fer neteja del prestatge, de tota la meva habitació, aquestes típiques neteges en què trobes milers de coses que ni eres conscient de la seva existència, o que simplement algun dia li vas deixar de donar importància, perquè havies crescut, i suposadament, madurat.

La sorpresa va ser quan vaig netejar la pols de  sobre d’un llibre, amb una tapa blava, molt antic. Al agafar-lo, vaig veure que es tractava del primer llibre que havia llegit, El petit Príncep, alguna cosa estranya vaig sentir quan em vaig assabentar que era aquest llibre, i vaig decidir tornar-me’l a llegir.

Em vaig llegir el llibre, en una nit, i de sobte em va encantar, i li vaig començar a trobar sentit, aquell que de petita no li trobava. Puc dir, que és el meu llibre preferit, i que sé que no només tracta de flors, prínceps i planetes desconeguts, sinó que darrera d’això hi ha una gran història que ens fa fer una gran reflexió, sobretot en el tema de la innocència dels nens petits, i com n'arriben a ser de diferents els adults.

Només tinc 16 anys, i encara penso, que no entenc del tot el llibre, me l'estic tornat a llegir, i ho faré fins que em cansi, però un cop acabi, el tornaré a deixar a la prestatgeria, així, qui sap quants anys després, quan faci una altra neteja, el torni a trobar i tingui la sort de ser més madura i més gran, per poder entendre’l millor.

Mi hermano Saharaui

M’ ha costat molt decidir-me sobre el tema del post i venint cap a casa ho estava pensant. Al final se m’ha acudit una idea que m’ha  agradat bastant, perquè és una tema que he tractat d’aprop i m’ agradaria explicar.

Ja  fa temps a casa vam tenir un estiu un nen saharaui. Va ser tota  una experiència nova tant per nosaltres com pel Sidum. Em va agradar molt estar amb ell i veure que s’ho passava bé i que ja ens entenia parlar. Després  que marxés em vaig llegir un llibre sobre el poble saharaui que em va posar totalment en la situació que vivien i em va fer tenir unes ganes immenses d’anar ajudar al Sàhara amb alguna organització o associació.

“Mi hermano Saharaui” és el llibre que us parlo. El llibre explica la societat dels saharauis i el seu conflicte al Sàhara Occidental a través de l’estada de l'autor en una familia saharaui. S’analitza el dia a dia de la família amb els seus cinc fills i mentrestant aprofita per explicar algunes tradicions curioses com cremar amb brases un trosset del cap de l'infant per combatre febres i mals, entre d’altres.  Aquesta gent viuen en els campaments de Refugiats de la República Àrab Saharaui Democràtica (R.A.S.D) en  territori argelí. El llibre fa un repàs molt fidel de la situació en què  viuen, parlant sobre la família, el territori provisional, el conflicte que va passar amb els marroquins, el menjar, l’educació, la religió, els costums, la vida i la mort.

 

En fi, em podria passar molt de temps explicant de tot el que es tracta i totes les coses curioses que explica, però voldria dir que aquest llibre realment em va marcar molt. Els fets que s’hi expliquen són molt impactants i explica, tot i la seva situació, que són feliços i forts, que no s’angoixen amb els problemes, i valoren i aprecien els detalls que qualsevol de nosaltres perdem, i per sobre de tot mantenen l’esperança de tornar a ser lliures. Després de llegir-me’l vaig tenir per segur que algun dia aniré al Sàhara o a qualsevol altre lloc participant amb algun projecte de solidaritat per ajudar. El fons de recaptació d’aquest llibre anirà a parar a les diverses Associacions d’Amics del Poble Saharaui que treballen en el projecte “Vacances en pau” i altres projectes d’ajuda.

Què és la felicitat?

S'han escrit milers de paraules sobre la Felicitat...Però què és realment la felicitat?

No ens adonem, però que el terme FELICITAT és tan present en les nostres vides que parlem d'ell a tota hora. Els anuncis de la tele són plens de felicitat; o això mateix semblen sentir els actors. Ens agraden els finals feliços a les pel·lícules i fins i tot hi ha èpoques de l'any que se'ns obliga a ser feliç, com per Nadal. La felicitat és molt més present del que ens imaginem, fins al punt que hagi de tapar moments de davallada, de tristesa i fins i tot de plors. I nosaltres actuem com a tal. No sempre compartim amb els altres les nostres tristeses o problemes, però si que compartim la nostra felicitat. I fins i tot quan tenim tristesa fem veure que som feliços. Perquè la societat ens diu que ser feliç és el millor, és la moda (encara que aquesta moda no passi de moda), és el que ha de ser. Tant és així que de segur que moltes persones ens han dit això de “no ploris" quan ens han vist plorar.
Amb això vull dir que, d'entrada, la societat demana una felicitat imposada que pocs, per no dir ningú, té entesa per igual. Per això mateix, crec que no hi ha hagut sentiment més buscat a la història que ser feliç. Tots volem ser feliços; absolutament tots. Perquè sent feliços ens sentim millor, i perquè la felicitat se suposa que és aquest estat que implica 0% penes i problemes. Es llavors l’estat d’ànim  més buscat, però no sempre trobat. La felicitat és llavors en resum,  un sentiment agradable, de satisfacció i absència de patiment, que en cada persona es manifesta per un fet diferent. Si li preguntes a un nen petit probablement et dirà que és el moment en què està jugant amb les seves joguines, hi ha gent que et dirà que és el moment en què disfrutes d'un simple plat sigui on sigui però ben acompanyat, o aquells moments inoblidables que passes amb els amics,..

Jordina Solans

La ópera de Tristán e Isolda

Cuando estaba buscando una versión de Tristán e Isolda en inglés para leer en el internet, he encontrado una otra versión del cuento medieval, la opera de Richard Wagner. Tristan und Isolde, basado principalmente en el romanco de Gottfried von Straßburg, es presentado en tres actos.  La opera se inspiró por un amorío de Wagner con la poeta Mathilde Wesendonck, la esposa de su bienhechor, Otto Wesendonck.  Completado en dos años, el libreto fue escrito en alemán en 1857, y la música compuesto entre 1857 y 1859. Ha influido compositors como Gustav Mahler, Richard Strauss y Arnold Schönberg.  Aunque me encanta leer y experienciar un cuento a través de sólo palabras, creo que todos cuentos del mundo pueden ser mejorado por el poder de la música.  En una ópera, puede oir más de los sentimientos con el cambia del tempo, volumen, ritmo, tono y intensidad de la música que producen los cantantes y músicos.  Tristan und Isolde acaba como en el libro, con la muerte de Tristan.  Isolde canta una canción, Liebestot (amor muerto), a su amor, Tristan. Con las palabras "Mild und leise wie er lächelt..." (suave y silencioso como él sonríe), se muere. Tristan und Isolde todavía está representado en los principales teatros de la ópera.

- Nina Wollersberger

Una lectura que us sorprendrà...

Es molt probable que tots vosaltres hagueu escoltat parlar de l'obra El curiós incident del gos a mitjanit, de l'autor anglès Mark Haddon.

Varies persones van recomenar-me-la dient-me que era un llibre molt original i entretingut, però la meva resposta a aquesta recomanació va ser <<entre tot, jo no tinc temps>> i en aquell moment no m'adonava, obviament, de la gran obra a la que renunciava.

Ara us puc dir, que aquesta obra val la pena, siqueu aficionats a la lectura o no.
La vaig llegir com a lectura obligatòria en versió original anglesa (està també en molts altres idiomes); un cop la vaig començar i em vaig introduir dins el nus d'aquesta història, no vaig voler deixar de llegir.

 Aquesta obra no és pas de temes concrets, és una obra que té com a protagonista a un nen autista, en Cristopher. L'autisme és una malaltia mental que es caraceritza per una escassa interacció social, problemes en la comunicació, limitació en les activitats i interessos, són persones normalment inusuals i repetitives. Un de cada 155 nens presenten un trastorn de l'espectre autista. Els homes tenen quatre vegades més probabilitat de presentar-lo que les dones, però sovint aquestes el pateixen més severament que ells.

En Cristopher té un grau d'autisme alt; se sent molt incomòde amb desconeguts, no permet que ningu el toqui i si ho fan ell pot respondre agressivament, té unes manies típiques d'aquesta malaltia les quals són molt inusuals i el fan diferent d'altres nens de 15 anys. Si voleu veure'n la trama aquí la teniu. El valor d'aquest llibre es veure la valentía que té aquest noi, a mesura que va descobrint qui va matar el gos de la seva veïna va superant la seva incomunicació autista.

En conclusió, sempre que us recomanin un llibre, no digueu que no teniu temps, ja que un llibre es pot convertir en una font d'entreteniment que no requereix molt més que un quart d'hora de lectura diària.
Jo us recomano aquesta ja que s'ha convertit en una de les obres que més m'han marcat i està molt bé conèixer el punt de vista del món i la manera de viure d'un nen autista; animeu-vos!


Elsa MV

"LAS EXTRAORDINARIAS AVENTURAS DE ADÈLE BLANC-SEC"

Ara ja deu fer molt de temps, la nostra professora  de literatura universal, Carme, em va deixar prestat el llibre de "Las extraordinarias aventuras de Adèle Blanc-sec", i tal com indica el nom, el vaig llegir en castellà. Aquest llibre, és del gènere del còmic, i és d'un autor francès anomenat Tardi. És un llibre curiós, ja que la història ja des del principi és inversemblant per alguns fets i per certes criatures, tot i que surten elements reals com el Titanic, la ciutat de París, la Torre Eiffel, la presó de la Santé, una guillotina, Le jardin de plantes i d'altres.

Artísticament, els dibuixos es fan ben fets, els diàlegs són fàcils de comprendre per no perdre el fil de la història. Aquest llibre, es divideix en quatre històries diferents, l'objectiu de les quals, es diferent en cadascuna, però estan relacionades entre elles, és a dir fan referència a elements com personatges i fets de les històries passades.

A mesura que es desenvolupa la història, es van aclarint els dubtes que li van sorgint a la protagonista Adèle, i també hi van apareixent articles de diaris que expliquen els fets que van ocorrent a la ciutat de París. Altres característiques, serien la caracterització dels personatges i de com van canviant al llarg de la història, entre ells la peculiar personalitat d'Adèle. A més del curiós final de cada capítol o història, on fan un resum dels fets d'aquell capítol i t'animen a seguir llegint amb preguntes que causen intriga i ganes de saber com continuarà.

Finalment, dir que es un llibre curiós, interessant i divertit, que us recomanaria que el llegíssiu. I també dir que tant el podeu llegir en castellà, com en català, com en francès i nosé si en altres idiomes. És un còmic realment diferent als típics que he llegit des de petita, com Tintín, Astèirx i Obèlix i Mortadelo i Filemón i per això he penjat aquest post, per tal d'animar-vos a entrar en el fascinant món del còmic. 

Judit F.