Autosuperació i esforç

L'autosuperació, l'esforç, la dedicació, paraules que vivim diàriament en diferents àmbits depenent de la persona, però que estan molt presents en les nostres vides. Dins els diversos àmbits que aquestes alberguen, segons la meva opinió, crec que els més difícils o que requereixen tant d'esforç físic com de psicològic, són els casos físics, com els esports.

Qualsevol esportista sap el que suposa practicar un esport a un cert nivell, ja que aquestes situacions, ja sobrepassen el simple fet de lluitar, perquè aquí juguen les emocions, les ganes, la fatiga, la preparació física, i sobretot el cor. Perquè moltes vegades quan el cos et demana que paris i el cap gairebé t'obliga a fer-ho, l'única cosa que et motiva a seguir és el cor, tot i que de vegades també intervé el cap pel fet de saber que a major esforç major recompensa i el fet de pensar que no pots abandonar, que has de lluitar fins a al final, que per això has començat, i el fet d'abandonar seria rendir-se, tirar la tovallola, cosa que a part de perjudicar-te posteriorment, sol representar una depressió i una frustració per a tu.

I no parlo de les situacions en les quals has d'esforçar-te i estàs bé, ni en les que et qüestiones el perquè fer-ho per la vagància que suposa, sinó que parlo d'aquelles en què ja no pots més, estàs molt cansat/da, no tens ganes, et sents feble, pesat/da i en les quals pararies i te n'aniries a casa, perquè si més no, l'esport és una cosa necessària però no obligatòria, i menys  a un nivell no professional.Són aquelles situacions en què has d'esforçar-te simplement perquè és gairebé la teva obligació, perquè saps que no pots ni has de rendir-te. En aquestes situacions, l'única cosa que t'empeny i et fa continuar és quelcom  indescriptible, molts diran que és el cor, però físicament això no ho notes. A part, les emocions et poden produir sensacions errònies, pensar-te que ho estàs fent fatal però arribes a millorar-te a tu mateix, aleshores es pot dir que  controlem realment el nostre cos?

                                  Un exemple podria ser el cas del nàufrag Robinson Crusoe

de l'autor Daniel Defoe, que estant ell sol a l'illa, aconsegueix tirar endavant amb idees, creativitat, esforç, una lluita constant contra ell mateix. Doncs això ens passa a tots, que una part del cap pensa en la possibilitat de rendir-se, de deixar-ho estar, de no esforçar-se i alleujar-se físicament i alhora hi ha  una decepció psicològica per no haver-se vist capaç de continuar endavant.

A més, aquest tipus de casos en què et trobes tu sola, on només tu decideixes què fer, en els quals ets lliure per escollir seguir o parar, suposen una gran pressió psicològica. Ja que la solució fàcil, sol ser la més ràpida de prendre, la més còmoda, la més agradable, la que ens ve bé en tot moment, i la que per més que lluitem sempre està present: parlo de deixar estar aquesta lluita, de tirar la tovallola, d'abandonar, d'acabar sense haver-ho fet com cal, vulgarment conegut com rendir-se.

Finalment, dir que com ja tots sabem, la millor sensació és aquella d'haver acomplert amb el teu deure, d'haver lluitat fins  al final, o si més no d'haver-ho intentat, i encara que la victòria sempre estigui associada a un objecte físic o bé a un resultat que destaca davant dels altres, la veritable victòria o triomf, rau en haver aconseguit allò que t'havies proposat o bé en haver-hi lluitat, haver-te esforçat i sentir aquesta felicitat interior que et diu que realment ho has fet molt bé. Són moments en què  se't dibuixa un somriure a la cara perquè saps que ho has aconseguit, perquè t'has enfrontat a les teves pors, als teus límits i ara ells et temen a tu, encara que  automàticament se't marca una altra meta, un altre objectiu on apuntar. És llavors quan estàs realment feliç.

Perquè tal i com vaig  llegir l'altre dia en una entrevista a un gran esportista a La Vanguardia que  deia que els premis estan molt bé per a la foto i per posar en els prestatges de casa, però  al cap del temps, s'omplen de pols, i la gent oblida aquests resultats (igual que tu), ja que  el que realment perdura en el teu cap són les sensacions que vas tenir quan aconseguies aquests mèrits, aquest triomf, quan lluitaves per ell. Ja que un trofeu és una cosa material, que s'embruta, s'oblida, i acaba a les escombraries, i el que és realment vital i important en aquesta vida és la nostra pròpia felicitat, moltes vegades formada pels bons records i per l'orgull que una pot sentir de si mateixa per l'autosuperació i l'esforç exercits dia a dia.