Llarga vida al nostre blog....

Tenim nous companys i companyes que ens reemplaçaran a nosaltres en aquest blog!!!


L'estiu s'ha acabat i un nou curs ha començat i vosaltres heu escollit fer literatura universal, entre d'altres assignatures.Durant el curs passat ens ho vam passar genial. Tot i que era una assignatura més, la portavam amb més tranquil·litat que altres, érem pocs a classe i no teniem la pressió de la possibilitat d'estudiar-la de cara a la selectivitat. I segurament aquest curs, també gaudireu molt de literatura universal. Heu de ser bons lectors i lectores (i sorprendre'ns amb els vostres posts), que us agradin molt els llibres clàssics i estigueu preparats per realitzar treballs en grup. Un consell: porteu les coses al dia (treballs, redaccions, comentaris...) D'aquesta manera no us carregareu tant i ho podreu compaginar molt bé amb la resta d'assignatures. Us desitjo que gaudiu com vam fer nosaltres amb la Carme i que ens feu uns posts genials.


PD: Cuideu aquest blog i segiu fent posts mensualment!!




Llarga vida al nostre blog....






Marta Hormigo

Recordant algunes lectures...

Recordant algunes lectures que he llegit en els darrers anys, me n'he enrecordat d'una que vam llegir a l'assignatura de castellà, ara no sé si farà un o dos anys. Recordo que era un llibre redactat amb diàleg, com si fos una obra de teatre, i que el llegiem a classe, i a cadascú se li assignava un personatge. Vaig disfrutar molt llegint-lo.

Aquella lectura es titula La Ratonera (en anglès The Mousetrap), i és una obra de teatre escrita per Agatha Christie. Està situada a un barri dels afores de Londres aproximadament cap als anys 50.

Tota l’acció transcorre en un petit hotel anomenat Monkswell, portat per una parella d'acabats de casar: Giles i Mollie Ralston, que estan nerviosos al rebre els primers hostes justament el primer dia, ja que s’acaben d’incorporar al món de l’hoteleria. Justament quan ja han arribat els primers hostes, es queden tots tancats i aïllats a la casa degut a la neu que els deixa totalment incomunicats. Els hostes reaccionen tranquil·lament fins que els propietaris reben una trucada de la policia dient que en aquest hotel pot ser-hi present el principal sospitós d’un assassinat comès a Londres el mateix dia. És en aquest moment quan tots s'inquieten una mica.

Al cap d’una estona arriba un suposat policia per tal d’investigar el cas, el sergent Trotter. Aquest comença a interrogar la gent per veure si algú té alguna cosa a veure amb el cas de l’assassinat, el qual explica que tres nens van ser maltractats i un fins i tot arribà a morir

Resulta ser que la víctima de l’assassinat ocorregut a Londres és Maureen Lyon, la mare adoptiva d’aquests nens. La pista que deixa l’assassí al lloc del crim és l'adreça de l’hotel i una cançó infantil: Three blind mice, on es sobrentén que encara falten dues víctimes més i es troben entre els hostes i els propietaris de l’hotel.

La primera de les víctimes a la casa és la senyora Boyle, i ha estat assassinada per algú present entre els aïllats a la casa. A partir d’aquest moment tots sospiten de tots.

Al final de la trama es descobreix que no tothom és qui diu o aparenta ser. El veritable policia que investiga el cas és el comandant Metcalf, el suposat policia, el sergent Trotter és un dels germans del nen mort al cas dels tres germans maltractats, i la senyoreta Casewell és una altra d’aquests tres germans. Resulta ser que Trotter és un psicòpata que volia venjar-se de la mort del seu germà  assassinant a tres persones implicades amb la seva mort: Maureen Lyon (la mare adoptiva que els maltractava), la senyora Boyle (la jutgessa que donà la custodia dels tres nens a Lyon i Mollie Ralston, la professora del nen mort i que segons Trotter podria haver evitat l’incident.
Finalment tota la trama és resol i es desmenteixen les falses sospites sobre alguns personatges.

Tot i que fa bastant que vaig llegir-me aquest llibre, he de reconèixer que és un dels poquíssims llibres de lectura obligatoris de l’institut que m’han agradat i enganxat.

És una obra de teatre molt intrigant, com totes les obres d’Agatha Christie, relacionades amb diferents fets i misteris per provocar intriga a l’espectador o qualsevol altra sensació. En molts moments mentre llegia el llibre vaig pensar que l’assassí era un personatge, però a mesura que anava avançant l'argument vaig anar canviant d’opinió vàries vegades.

En general m’ha semblat una història molt interessant i entretinguda. És d’aquells llibres en què tens la sensació que necessites saber-ne el final per quedar-te tranquil·la, i fins que no saps com acaba tampoc acaben les ànsies de saber-ne el desenllaç.

                              
Carla Linares

Llegir per viure-ho?

Hola a tothom!
Que tal tot? Espero que bé :)

Tot ja s'acaba; les classes llargues, les hores dures, els deures angoixants... ara ja trenquem amb la rutina que hem portat durant tot el curs de 1r de Batxillerat.
També s'acaba aquesta assignatura; literatura universal.
Aquesta assignautra m'ha agradat perquè és universal, de tot el món, i aleshores hem pogut obtenir un coneixement literari més ampli del que mai hauríem tingut.

És fascinant la quantitat de moviments literaris que hi ha hagut al llarg de la nostra història, uns molts oposats i contrastats a uns altres, formant tot un món d'idees literàries.
Actualment no estem en cap mena de moviment cultural, sembla que aquestes ideologies literàries hagin acabat en l'avui. Això no és cert, avui en dia els escriptors escriuen el  que ells volen, sense censurar ni omitir res, sense límits de fantasia ni d'opinió.
Avui en dia per a escriure et cal, més que res, imaginació.

Però...quines conseqüències té aquesta imaginació dels llibres?
Els relats i les històries són massa fantàstics, sentimentals, passionals... la majoria no són del tot versemblants.
Veritat que molts cops heu desitjat viure una història com les dels llibres?
Una història d'amor, una d'aventures, una qualsevol...
Una història plena d'imaginació.

Aquest és el problema, al llegir llibres coneixes cada cop més sentiments i més històries que et commouen, t'exalten... t'agradaria viure històries tan boniques com aquestes que llegeixes...

Conec dos llibres en què els personatges principals veuen la realitat com és a la lectura i la idealitzen, aleshores, es tornen bojos.
Aquests llibres són Don Quixot,  on el personatge principal, Quixot, llegeix tants llibres de cavalleria que creu que tot el que veu està relacionat amb el món cavalleresc i es veu  ell mateix com a un fort i hermós cavaller a sobre d'un preciós cavall, quan en veritat tothom veu  un home vell, brut i boig a sobre d'un cavall feixuc.

L'altre llibre és Madame Bovary, on la nostra protagonista, Emma Bovary, llegeix tantes novel·les romàntiques que arriba a l'extrem d'idealitzar l'amor i voler viure'l tal i com les novel·les, i quan no està satisfeta segueix buscant la idealització. La il.lusió de trobar aquest encant de les novel·les la porta a tenir molts problemes.

Aquest últim l'hem tractat a classe i de debò, el recomano a tothom!

En la meva opinió els llibres estan farcits d'imaginació i molt poques vegades són versemblants, però tot i això sempre és agradable llegir històries boniques, i viure'n una encara més.

Todo aquel que lee, deja en un cajón de sus recuerdos una anécdota más para su existir.

Elsa Mateos Viladot

La fe és una manera de viure el misteri de la vida...

Perquè tot es creure-hi.

En aquesta vida donat el poder que té la ment, cal pensar correctament, i més concretament cal saber en què creure i un cop se sap, cal creure-hi. Ja que la seguretat, l’autoestima, la confiança i la capacitat d’un mateix per fer tot el que es vol, depèn de la força psicològica. Ja que aquesta fa que una persona arribi a fer coses que no es creia capaç de fer, donat que únicament s’hi ha de creure. Pots tenir una forma física excel·lent però si psicològicament no estàs preparat, no aconseguiràs allò que et proposes.

Així és com pensa i realment ho demostra en totes les seves obres Éric-Emmanuel Schmitt, dramaturg, escriptor, guionista i director de cine. On crea personatges que confien tant en ells mateixos com en allò desconegut, perquè estan amb els braços oberts davant que qualsevol situació, ja que és bo això d’acceptar gairebé tot el que apareix de nou en la teva vida, el fet de ser feliç i de gaudir del present. Altres temes que exposa aquest autor en les seves obres, són que la vida s’ha d’estimar tal com és, sense il·lusions, sabent que és curta, vulnerable i plena de dolor. Perquè com també diu i és quelcom que tots hauríem de ser conscients, és que “ser feliç no és tindre una vida diferent a la que tenim, sinó que és entrar completament en la que tenim, no és protegir-se contra el dolor o la desgràcia, és integrar-los en les trames de l’existència, que en aquesta vida pots ser feliç o desgraciat, però tot és una actitud mental.

A més, una de les actituds que Schmitt defensa, i amb la que diu que enfronta la vida, és la confiança, la qual explica que s’adquireix acceptant que no tot és racional, acceptant obrir les portes a la sensibilitat i a la irracionalitat de la vida, ja que s’ha d’estimar la necessitat i tot el que és evitable.

Resultat d’aquesta mentalitat subtil i filosòfica, són les nombroses obres tant llibres com pel·lícules, que ens deixen un somriure filosòfic i el cor revolucionat.

Com que darrerament he vist una de les seves pel·lícules, Odette, una comedia sobre la felicidad, puc dir que la forma com enfoca la vida és particularment original, però certa, una manera de la qual tots hauríem d’aprendre i aplicar-la a les nostres vides. Hi exposa una felicitat senzilla, humil, que es troba en aquelles coses més simples, en aquelles més quotidianes, en les que mai hauríem cregut que estaria, s’ha de viure el present i gaudir del que tenim. A part que d’aquesta manera som menys previsibles pel que fa a les sorpreses que ens pot presentar la vida, i quan aquestes apareixen ens provoquen una reacció més gran que si estem sempre esperant que ens succeeixin coses increïbles.

Així doncs, si voleu saber més coses sobre Schmitt cliqueu aquí i us conduirà a l’article de La Vanguardia d’on he tret la informació.

Espero que això us faci canviar una mica la manera de veure la vida. A més recomano la pel·lícula que recentment he vist, a part d'altres que ha creat, com ara la seva darrera creació, Cartas a Dios.

Judit F.

Sense retorn.

A continuació us parlaré d'un llibre que em vaig llegir farà cosa d'un any. És un llibre de Jordi Sierra i Fabra, titulat Sense retorn, i us el comentaré una mica ja que em va semblar força interessant ja que tracta el tema del bullying.

Aquesta història succeeix en un poble. Un poble d’aquests on, a causa de la poca gent que hi viu, les notícies volen més ràpides que els mateixos llamps. Així que la notícia de la mort d'un dels joves del poble, en Jacinto, no triga a saber- se. El noi ha aparegut mort daltabaix d’un penya-segat. El penya-segat del poble sobre el qual corrien històries sobre morts misterioses. 

A l’institut del jove difunt, els seus amics Miguel Àngel i la Cecília, estan molt preocupats en veure que el noi no hi és. El seu amic suposa que s’ha quedat a casa fent veure que està malalt, ja que uns companys de classe el van amenaçar d’una forta pallissa quan sortís de l’escola. En fer-se pública la notícia, l’institut es veu obligat a tancar i enviar tots els alumnes a casa.

A l’hospital, la família d’en Jacinto s’incomoda i es desespera. El pare està furiós perquè vol veure el seu fill i no deixa de buscar un culpable que l’hagi mort. El seu germà gran, en Patricio, en estat totalment catatònic, la mare, ofegada de tant plorar pel dolor que sent, sense deixar d’abraçar el fill més petit mort de por.

A partir d’aquesta terrible desgràcia, uns professors de l'institut, per la seva banda, comencen a investigar la situació, pensant en quines possibilitats hi ha  que el noi hagi sigut assassinat o que s’hagi suïcidat. 

La policia, investigant el cos del difunt troba unes marques que no han estat produïdes pels impactes de la caiguda, sinó per uns cops  en uns punts concrets del cos de manera forta i continuada. Amb això, l’inspector descobreix que el noi patia abusos físics, però no sap per part de qui. Així que va a parlar amb els dos professors d’en Jacinto i posen totes les seves investigacions i informació en comú, i també junts, convencen  la Cecília de poder parlar amb ella. Un cop aconseguit això ja saben qui són els culpables. 

Per a concloure, puc dir que aquesta novel·la m’ha agradat bastant, sobretot al final les diferents reaccions de cada persona implicada en el cas, cada una a la seva manera i totes diferents. Encara que trobo que no està molt ben resolt. S’ha de dir que aconsegueix posar l’emoció que necessita el llibre, sinó es podria fer bastant pesat un tema com aquest. Però crec que el motiu que aconsegueix aquesta tensió és el fet d'anar canviant la persona protagonista i passar a parlar sobre una altra persona en el precís moment en que està a punt de succeir alguna cosa que tots esperàvem. L’argument està ben treballat, ja que enllaça la trama d’una manera molt continuada, tot i que al principi, trobo que és massa lenta.  

• Us adjunto la direcció web de l'autor, per si us interessa saber-ne alguna cosa, i perquè pogueu veure quines altres novel·les ha escrit:

http://www.sierraifabra.com/

Carla Linares

Beautiful Americans

Fa uns mesos la meva mare em va enviar una serie de llibres que es diu "Beautiful Americans," per Lucy Silag. La serie és una trilogia, i consisteix de "Beautiful Americans", "Wanderlust" i "Experienced." Les novel.les expliquen la història de quatre adolescents nord-americans que van a estudiar durant un any a París. (Ja veus per què la meva mare pensava que m'agradarien?:)) Els estudiants veuen  París com un lloc per fugir, reinventar-se, trobar l'amor i descobrir el que realment significa viure. Hi ha quatre personatges únics de què tracten les novel.les. PJ, una noia de Vermont, vé a París per fugir d'un escàndol de la seva família, amb l'esperança que pot deixar el seu passat i pot tenir  l'oportunitat d'enterrar els seus secrets i viure com una persona nova. Olivia, de California, arriba a París amb l'esperança d'entrar en una acadèmia de ballet de prestigi i seguir el seu futur planejat durant un any perfecte a la ciutat més romàntica d'Europa. Alex és una "fashionista" de Manhattan que vol trobar l'home perfecte, però de vegades no pot tenir tot el que vol. I, finalment, Zack és un noi de Memphis que vol estar en una societat on pugui ser gai sense els judicis dels seus pares i amics conservadors. La història està explicada des de les perspectives dels diversos personatges, que van alternant-se  cada capítol. És molt interessant perquè es pot conèixer  cada personatge més íntimament. Només el lector sap els secrets de cadascú dels quatre personatges protagonistes, fins  que es descobreix per un altre. A més de ser una novel.la molt interessant per a conèixer  diversos personatges, l'ambient de París és com un altre personatge i té un gran efecte sobre el que està passant durant la trilogia. Durant la trilogia, es destaca diferents llocs a París que agraden als personatges, i deixa al lector amb ganes d'anar a París i estar a aquells mateixos llocs i tenir una experiència de París. Per acabar, dic que la trilogia és divertida, imaginativa i captiva al lector i…vull fer un viatge a París molt aviat. Algú m'acompanya? (:

-Nina Wollersberger

Tot va començar amb la idea

Tot va començar amb la idea d’alguna de les alumnes esbojarrades de la classe de literatura. Era un nou món per quasi totes, on els deures era fer un post cada mes parlant sobre alguna cosa que tingués a veure amb la literatura. Van anar passant els mesos i cada vegada ens vem anant fent més presumides amb el nostre blog, decorant-lo, posant imatges, aplicacions noves, retocant per aquí, treient per allà, erem i som un equip amb això del blog, fins i tot podem dir que hem participat a un concurs de blog.

La nostra professora era la que s’encarregava de fer-nos publicitat per tot l’institut, dient-ho als seus alumnes, als companys de feina. Desprès van arribar els comentaris dels professors en les nostres entrades, fins que ens va sorprendre el comentari d’algú desconegut que segurament per casualitat havia arribat al nostre blog.  La sorpresa va ser màxima quan vam veure el grandiós nombre de visites que teniem en total, no podia ser, un blog de classe, que era per entregar feines de classe però en forma de posts, tenia unes 4.000 visites, 9 noies de 16/17 que tenen un blog de literatura, però que poc a poc han anat formant de l'infinit món de l'Internet, de la xarxa on tot viatja i s’espandeix.

Ara s’ha acabat el curs, i entre totes hem decidit que aquet blog serà una herència per a qui estigui fent Literatura Universal el curs vinent, espero que el cuideu, i que sapigueu que algun dia això va començar com si res, sense saber que arribaríem a aquest punt.


Camila Sanint