La tía Julia y el escribidor

Després que Mario Vargas Llosa obtingués el Premi Nobel de literatura el passat 7 d'octubre, la curiositat m'impulsà a conèixer alguna cosa de la seva obra. Aquells dies els diaris anaven plens d'informació sobre la seva carrera com a escriptor i polític i a les llibreries aprofitaven el moment per treure de les prestatgeries els seus llibres i posar-los als aparadors. Vaig fer una ullada a alguns dels títols de les seves obres per veure si n'hi havia algun que em cridés l'atenció. Em vaig fixar en La tía Julia y el escribidor, del qual vaig cercar una mica d'informació per Internet per saber de què tractava. No tenia intenció de comprar-lo, només vaig pensar que potser algun dia el podria llegir. Al cap d'unes setmanes, tafanejant per casa, em vaig trobar cara a cara amb el llibre; una edició de butxaca del 2001. Em semblava una coincidència divertida, quina casualitat que de tots els llibres que ha escrit Vargas Llosa, a casa hi hagués precisament el que volia!

Tot i així vaig trigar una mica a començar-lo (tenia lectures a mitges que no volia deixar...). De fet, encara no l'he acabat, però ahir em vaig topar amb unes frases que em van fer pensar.

La tía Julia y el escribidor explica la història d'un jove aspirant a escriptor de Lima que treballa en una radioemissora. Allà coneix a Pedro Camacho, un excèntric escriptor de radionovel·les que té molt èxit. El llibre entrellaça la relació amorosa del protagonista amb la seva “tia” (de fet és la germana de la dona que està casada amb el seu tiet) amb les radionovel·les de Pedro Camacho.

Això em va sorprendre i em va portar a preguntar-me per què ho feia. En un principi ens podria semblar que les radionovel·les ens allunyen de la història ja que tracten temes que no tenen res a veure amb la trama inicial, però de fet, crec que ens hi acosten. Els protagonistes van fent al·lusions a les historietes de Pedro Camacho en les seves converses, fet que introdueix el lector a la història ja que ell també les escolta. A més a més, hi ha un moment en què el personatge principal fa una reflexió sobre Pedro Camacho. Es pregunta com definir el que escriu; ja que no pot ser considerat literatura però en canvi ha aconseguit ser escoltat per moltíssima gent i passa gran part de les seves hores creant històries. En certa manera, en intercalar les radionovel·les en el llibre, Mario Vargas Llosa posa aquest dubte en la ment del lector; et fa entrar en el joc, et fa partícip del dubte del protagonista.

Tot i que el llibre parla sobre radionovel·les, podríem aplicar això a l'actualitat amb els “culebrots” que emeten les cadenes de televisió (és clar que aquestes no tenen ni la mitat de la qualitat de les radionovel·les de Vargas Llosa).

En el llibre, ens descriuen a Camacho com un home que escriu sense parar, sense una planificació prèvia; que es llança dins la història i es deixa guiar per aquesta. En canvi, el protagonista necessita unes setmanes per a escriure un conte, ja que no només l'escriu, sinó que el pensa (potser no passarà tant de temps escrivint com Camacho, però les seves històries estaran més treballades). Diuen que el 70% de la feina d'un escriptor no és escriure, sinó pensar. Les històries maduren dins les ments dels seus creadors. No estic dient que no es deixin portar pels sentiments, sinó que després de fer-ho, reflexionen sobre el text que han escrit i el tornen a fer. Aquesta és la base de tot: la reescriptura.

Amb això us volia fer pensar sobre què engloba el terme literatura. Qualsevol història pot ser considerada literatura? Crec que hauríem de començar a ser suficientment independents com per poder saber què podem considerar art i què no.

Alba Lafarga Magro