dijous, 9 de juny del 2011

Recordant algunes lectures...


Recordant algunes lectures que he llegit en els darrers anys, me n'he enrecordat d'una que vam llegir a l'assignatura de castellà, ara no sé si farà un o dos anys. Recordo que era un llibre redactat amb diàleg, com si fos una obra de teatre, i que el llegiem a classe, i a cadascú se li assignava un personatge. Vaig disfrutar molt llegint-lo.

Aquella lectura es titula La Ratonera (en anglès The Mousetrap), i és una obra de teatre escrita per Agatha Christie. Està situada a un barri dels afores de Londres aproximadament cap als anys 50.
Tota l’acció transcorre en un petit hotel anomenat Monkswell, portat per una parella d'acabats de casar: Giles i Mollie Ralston, que estan nerviosos al rebre els primers hostes justament el primer dia, ja que s’acaben d’incorporar al món de l’hoteleria. Justament quan ja han arribat els primers hostes, es queden tots tancats i aïllats a la casa degut a la neu que els deixa totalment incomunicats. Els hostes reaccionen tranquil·lament fins que els propietaris reben una trucada de la policia dient que en aquest hotel pot ser-hi present el principal sospitós d’un assassinat comès a Londres el mateix dia. És en aquest moment quan tots s'inquieten una mica.
Al cap d’una estona arriba un suposat policia per tal d’investigar el cas, el sergent Trotter. Aquest comença a interrogar la gent per veure si algú té alguna cosa a veure amb el cas de l’assassinat, el qual explica que tres nens van ser maltractats i un fins i tot arribà a morir
Resulta ser que la víctima de l’assassinat ocorregut a Londres és Maureen Lyon, la mare adoptiva d’aquests nens. La pista que deixa l’assassí al lloc del crim és l'adreça de l’hotel i una cançó infantil: Three blind mice, on es sobrentén que encara falten dues víctimes més i es troben entre els hostes i els propietaris de l’hotel.
La primera de les víctimes a la casa és la senyora Boyle, i ha estat assassinada per algú present entre els aïllats a la casa. A partir d’aquest moment tots sospiten de tots.
Al final de la trama es descobreix que no tothom és qui diu o aparenta ser. El veritable policia que investiga el cas és el comandant Metcalf, el suposat policia, el sergent Trotter és un dels germans del nen mort al cas dels tres germans maltractats, i la senyoreta Casewell és una altra d’aquests tres germans. Resulta ser que Trotter és un psicòpata que volia venjar-se de la mort del seu germà  assassinant a tres persones implicades amb la seva mort: Maureen Lyon (la mare adoptiva que els maltractava), la senyora Boyle (la jutgessa que donà la custodia dels tres nens a Lyon i Mollie Ralston, la professora del nen mort i que segons Trotter podria haver evitat l’incident.
Finalment tota la trama és resol i es desmenteixen les falses sospites sobre alguns personatges.
Tot i que fa bastant que vaig llegir-me aquest llibre, he de reconèixer que és un dels poquíssims llibres de lectura obligatoris de l’institut que m’han agradat i enganxat.
És una obra de teatre molt intrigant, com totes les obres d’Agatha Christie, relacionades amb diferents fets i misteris per provocar intriga a l’espectador o qualsevol altra sensació. En molts moments mentre llegia el llibre vaig pensar que l’assassí era un personatge, però a mesura que anava avançant l'argument vaig anar canviant d’opinió vàries vegades.

En general m’ha semblat una història molt interessant i entretinguda. És d’aquells llibres en què tens la sensació que necessites saber-ne el final per quedar-te tranquil·la, i fins que no saps com acaba tampoc acaben les ànsies de saber-ne el desenllaç.

                              

Carla Linares

Llegir per viure-ho?

Hola a tothom!
Que tal tot? Espero que bé :)

Tot ja s'acaba; les classes llargues, les hores dures, els deures angoixants... ara ja trenquem amb la rutina que hem portat durant tot el curs de 1r de Batxillerat.
També s'acaba aquesta assignatura; literatura universal.
Aquesta assignautra m'ha agradat perquè és universal, de tot el món, i aleshores hem pogut obtenir un coneixement literari més ampli del que mai hauríem tingut.

És fascinant la quantitat de moviments literaris que hi ha hagut al llarg de la nostra història, uns molts oposats i contrastats a uns altres, formant tot un món d'idees literàries.
Actualment no estem en cap mena de moviment cultural, sembla que aquestes ideologies literàries hagin acabat en l'avui. Això no és cert, avui en dia els escriptors escriuen el  que ells volen, sense censurar ni omitir res, sense límits de fantasia ni d'opinió.
Avui en dia per a escriure et cal, més que res, imaginació.



Però...quines conseqüències té aquesta imaginació dels llibres?
Els relats i les històries són massa fantàstics, sentimentals, passionals... la majoria no són del tot versemblants.
Veritat que molts cops heu desitjat viure una història com les dels llibres?
Una història d'amor, una d'aventures, una qualsevol...
Una història plena d'imaginació.

Aquest és el problema, al llegir llibres coneixes cada cop més sentiments i més històries que et commouen, t'exalten... t'agradaria viure històries tan boniques com aquestes que llegeixes...

Conec dos llibres en què els personatges principals veuen la realitat com és a la lectura i la idealitzen, aleshores, es tornen bojos.
Aquests llibres són Don Quixot,  on el personatge principal, Quixot, llegeix tants llibres de cavalleria que creu que tot el que veu està relacionat amb el món cavalleresc i es veu  ell mateix com a un fort i hermós cavaller a sobre d'un preciós cavall, quan en veritat tothom veu  un home vell, brut i boig a sobre d'un cavall feixuc.

L'altre llibre és Madame Bovary, on la nostra protagonista, Emma Bovary, llegeix tantes novel·les romàntiques que arriba a l'extrem d'idealitzar l'amor i voler viure'l tal i com les novel·les, i quan no està satisfeta segueix buscant la idealització. La il.lusió de trobar aquest encant de les novel·les la porta a tenir molts problemes.


Aquest últim l'hem tractat a classe i de debò, el recomano a tothom!

En la meva opinió els llibres estan farcits d'imaginació i molt poques vegades són versemblants, però tot i això sempre és agradable llegir històries boniques, i viure'n una encara més.

Todo aquel que lee, deja en un cajón de sus recuerdos una anécdota más para su existir.




Elsa Mateos Viladot

La fe és una manera de viure el misteri de la vida...

Perquè tot es creure-hi.

En aquesta vida donat el poder que té la ment, cal pensar correctament, i més concretament cal saber en què creure i un cop se sap, cal creure-hi. Ja que la seguretat, l’autoestima, la confiança i la capacitat d’un mateix per fer tot el que es vol, depèn de la força psicològica. Ja que aquesta fa que una persona arribi a fer coses que no es creia capaç de fer, donat que únicament s’hi ha de creure. Pots tenir una forma física excel·lent però si psicològicament no estàs preparat, no aconseguiràs allò que et proposes.

Així és com pensa i realment ho demostra en totes les seves obres Éric-Emmanuel Schmitt, dramaturg, escriptor, guionista i director de cine. On crea personatges que confien tant en ells mateixos com en allò desconegut, perquè estan amb els braços oberts davant que qualsevol situació, ja que és bo això d’acceptar gairebé tot el que apareix de nou en la teva vida, el fet de ser feliç i de gaudir del present. Altres temes que exposa aquest autor en les seves obres, són que la vida s’ha d’estimar tal com és, sense il·lusions, sabent que és curta, vulnerable i plena de dolor. Perquè com també diu i és quelcom que tots hauríem de ser conscients, és que “ser feliç no és tindre una vida diferent a la que tenim, sinó que és entrar completament en la que tenim, no és protegir-se contra el dolor o la desgràcia, és integrar-los en les trames de l’existència, que en aquesta vida pots ser feliç o desgraciat, però tot és una actitud mental.
A més, una de les actituds que Schmitt defensa, i amb la que diu que enfronta la vida, és la confiança, la qual explica que s’adquireix acceptant que no tot és racional, acceptant obrir les portes a la sensibilitat i a la irracionalitat de la vida, ja que s’ha d’estimar la necessitat i tot el que és evitable.

Resultat d’aquesta mentalitat subtil i filosòfica, són les nombroses obres tant llibres com pel·lícules, que ens deixen un somriure filosòfic i el cor revolucionat.

Com que darrerament he vist una de les seves pel·lícules, Odette, una comedia sobre la felicidad, puc dir que la forma com enfoca la vida és particularment original, però certa, una manera de la qual tots hauríem d’aprendre i aplicar-la a les nostres vides. Hi exposa una felicitat senzilla, humil, que es troba en aquelles coses més simples, en aquelles més quotidianes, en les que mai hauríem cregut que estaria, s’ha de viure el present i gaudir del que tenim. A part que d’aquesta manera som menys previsibles pel que fa a les sorpreses que ens pot presentar la vida, i quan aquestes apareixen ens provoquen una reacció més gran que si estem sempre esperant que ens succeeixin coses increïbles.



Així doncs, si voleu saber més coses sobre Schmitt cliqueu aquí i us conduirà a l’article de La Vanguardia d’on he tret la informació.

Espero que això us faci canviar una mica la manera de veure la vida. A més recomano la pel·lícula que recentment he vist, a part d'altres que ha creat, com ara la seva darrera creació, Cartas a Dios.

Judit F.

Sense retorn.


A continuació us parlaré d'un llibre que em vaig llegir farà cosa d'un any. És un llibre de Jordi Sierra i Fabra, titulat Sense retorn, i us el comentaré una mica ja que em va semblar força interessant ja que tracta el tema del bullying.

Aquesta història succeeix en un poble. Un poble d’aquests on, a causa de la poca gent que hi viu, les notícies volen més ràpides que els mateixos llamps. Així que la notícia de la mort d'un dels joves del poble, en Jacinto, no triga a saber- se. El noi ha aparegut mort daltabaix d’un penya-segat. El penya-segat del poble sobre el qual corrien històries sobre morts misterioses. 

A l’institut del jove difunt, els seus amics Miguel Àngel i la Cecília, estan molt preocupats en veure que el noi no hi és. El seu amic suposa que s’ha quedat a casa fent veure que està malalt, ja que uns companys de classe el van amenaçar d’una forta pallissa quan sortís de l’escola. En fer-se pública la notícia, l’institut es veu obligat a tancar i enviar tots els alumnes a casa.
A l’hospital, la família d’en Jacinto s’incomoda i es desespera. El pare està furiós perquè vol veure el seu fill i no deixa de buscar un culpable que l’hagi mort. El seu germà gran, en Patricio, en estat totalment catatònic, la mare, ofegada de tant plorar pel dolor que sent, sense deixar d’abraçar el fill més petit mort de por.

A partir d’aquesta terrible desgràcia, uns professors de l'institut, per la seva banda, comencen a investigar la situació, pensant en quines possibilitats hi ha  que el noi hagi sigut assassinat o que s’hagi suïcidat. 
La policia, investigant el cos del difunt troba unes marques que no han estat produïdes pels impactes de la caiguda, sinó per uns cops  en uns punts concrets del cos de manera forta i continuada. Amb això, l’inspector descobreix que el noi patia abusos físics, però no sap per part de qui. Així que va a parlar amb els dos professors d’en Jacinto i posen totes les seves investigacions i informació en comú, i també junts, convencen  la Cecília de poder parlar amb ella. Un cop aconseguit això ja saben qui són els culpables. 

Per a concloure, puc dir que aquesta novel·la m’ha agradat bastant, sobretot al final les diferents reaccions de cada persona implicada en el cas, cada una a la seva manera i totes diferents. Encara que trobo que no està molt ben resolt. S’ha de dir que aconsegueix posar l’emoció que necessita el llibre, sinó es podria fer bastant pesat un tema com aquest. Però crec que el motiu que aconsegueix aquesta tensió és el fet d'anar canviant la persona protagonista i passar a parlar sobre una altra persona en el precís moment en que està a punt de succeir alguna cosa que tots esperàvem. L’argument està ben treballat, ja que enllaça la trama d’una manera molt continuada, tot i que al principi, trobo que és massa lenta.  


  • Us adjunto la direcció web de l'autor, per si us interessa saber-ne alguna cosa, i perquè pogueu veure quines altres novel·les ha escrit:













Carla Linares

dimecres, 8 de juny del 2011

Beautiful Americans



Fa uns mesos la meva mare em va enviar una serie de llibres que es diu "Beautiful Americans," per Lucy Silag. La serie és una trilogia, i consisteix de "Beautiful Americans", "Wanderlust" i "Experienced." Les novel.les expliquen la història de quatre adolescents nord-americans que van a estudiar durant un any a París. (Ja veus per què la meva mare pensava que m'agradarien?:)) Els estudiants veuen  París com un lloc per fugir, reinventar-se, trobar l'amor i descobrir el que realment significa viure. Hi ha quatre personatges únics de què tracten les novel.les. PJ, una noia de Vermont, vé a París per fugir d'un escàndol de la seva família, amb l'esperança que pot deixar el seu passat i pot tenir  l'oportunitat d'enterrar els seus secrets i viure com una persona nova. Olivia, de California, arriba a París amb l'esperança d'entrar en una acadèmia de ballet de prestigi i seguir el seu futur planejat durant un any perfecte a la ciutat més romàntica d'Europa. Alex és una "fashionista" de Manhattan que vol trobar l'home perfecte, però de vegades no pot tenir tot el que vol. I, finalment, Zack és un noi de Memphis que vol estar en una societat on pugui ser gai sense els judicis dels seus pares i amics conservadors. La història està explicada des de les perspectives dels diversos personatges, que van alternant-se  cada capítol. És molt interessant perquè es pot conèixer  cada personatge més íntimament. Només el lector sap els secrets de cadascú dels quatre personatges protagonistes, fins  que es descobreix per un altre. A més de ser una novel.la molt interessant per a conèixer  diversos personatges, l'ambient de París és com un altre personatge i té un gran efecte sobre el que està passant durant la trilogia. Durant la trilogia, es destaca diferents llocs a París que agraden als personatges, i deixa al lector amb ganes d'anar a París i estar a aquells mateixos llocs i tenir una experiència de París. Per acabar, dic que la trilogia és divertida, imaginativa i captiva al lector i…vull fer un viatge a París molt aviat. Algú m'acompanya? (:

-Nina Wollersberger

Tot va començar amb la idea

Tot va començar amb la idea d’alguna de les alumnes esbojarrades de la classe de literatura. Era un nou món per quasi totes, on els deures era fer un post cada mes parlant sobre alguna cosa que tingués a veure amb la literatura. Van anar passant els mesos i cada vegada ens vem anant fent més presumides amb el nostre blog, decorant-lo, posant imatges, aplicacions noves, retocant per aquí, treient per allà, erem i som un equip amb això del blog, fins i tot podem dir que hem participat a un concurs de blog.
La nostra professora era la que s’encarregava de fer-nos publicitat per tot l’institut, dient-ho als seus alumnes, als companys de feina. Desprès van arribar els comentaris dels professors en les nostres entrades, fins que ens va sorprendre el comentari d’algú desconegut que segurament per casualitat havia arribat al nostre blog.  La sorpresa va ser màxima quan vam veure el grandiós nombre de visites que teniem en total, no podia ser, un blog de classe, que era per entregar feines de classe però en forma de posts, tenia unes 4.000 visites, 9 noies de 16/17 que tenen un blog de literatura, però que poc a poc han anat formant de l'infinit món de l'Internet, de la xarxa on tot viatja i s’espandeix.
Ara s’ha acabat el curs, i entre totes hem decidit que aquet blog serà una herència per a qui estigui fent Literatura Universal el curs vinent, espero que el cuideu, i que sapigueu que algun dia això va començar com si res, sense saber que arribaríem a aquest punt.


Camila Sanint

Qui honora a qui?

Quim Monzó és un escriptor que vaig conèixer per primera vegada quan la nostra professora de català ens va fer llegir el discurs d’obertura de la fira de Frankfurt del 2007. Realment,  el vaig trobar molt elaborat i graciós. Em va sorprendre, no m’ho esperava pas. Em pensava que seria un d’aquests textos avorrits, que no s’acaben mai…  En aquest discurs començà dient que no faria com totes les altres persones que havien fet discursos anteriorment i que no explicaria tal, tal i tal. Dient que no ho explicaria, ho diu de passada. Per això, té una part de diversió.

Ara, també potser ja sabeu, que escriu articles de diari a La Vanguardia. Els articles estan bé de llegir perquè fan una  crítica o explicació curiosa d’alguna cosa.

 El passat dia 1 de juny,  Quim Monzó en la seva columna, ens explica que li volien donar la Creu de Sant Jordi a Josep Guardiola i en critica la seva entrega. Opina que en comptes  que Pep Guardiola sigui honorat pel premi, és a l'inrevés,, ell honoraria la creu. És així doncs, com ens introdueix que actualment molts premis no són elliurats ja per honorar la persona premiada, sinó que per contra, és per honorar la institució o organització en si que el dóna. Tant sigui com a excusa per donar-se a conèixer, com per donar una bona imatge d’ells mateixos perquè agradin  la gent.

L’exemple més clar d’aquest tipus seria un anunci com el de Natilles que hi havia ja fa un temps a la televisió. En l’anunci era Ronaldinho qui ens persuadia que compressim Natilles perquè també les mengen jugadors professionals, o perquè són o fan jugadors professionals. És així com a Ronaldinho, un personatge important del futbol al Barça en el moment de l’anunci, se’l fa servir per donar més protagonisme i vendre més el producte de les Natilles.

Per acabar, dir  per qui no ho sap, que Quim Monzó és un dels escriptors importants de la literatura catalana actual, escriu majoritàriament contes i ha fet nombroses traduccions i la seva obra ha estat traduïda també a molts idiomes i us el recomano. Abans d'anar a dormir, llegir una mica, ni que sigui un trosset sense necessitat  que sigui tot el text seguit.

Alba Salomon

Music and Lyrics

L'altre dia a classe d'anglès vam veure una pel.lícula que es diu "Music and Lyrics", i la professora ens va dir que podem escriure la lletra d'una cançó. La pel.lícula em feia pensar sobre tot el que s'ajunta per compondre una bona cançó. Sempre m'ha encantat la música, i quan era petita, sempre volia tocar, cantar i compondre. Ara, tinc disset anys, i vull aconseguir allò de compondre. El primer exemple d'un compositor que he conegut des de petita és el meu germà, Eric. He admirat al meu germà tota la meva vida. Un músic natural, allò de compondre una bona cançó no li costa res (o almenys em sembla així). Quan els dos vam viure a casa, per la nit, sempre sentia la guitarra i la veu del meu germà a l'altre costat de la paret. Jo escoltava els canvis dels acords, dels ritmes, de les textures i de la lletra que inventava sense vacil.lació. Una vegada em va dir "Composo millor a les hores de la nit…" Tal vegada hauria d'intentar això? Ho intentava. Vaig acabar al llit, cansadíssima i frustrada de no haver aconseguit res. Una altra vegada em va dir "Espero que no sempre sigui tan insegur que no pugui escriure la lletra de cançons…" I tal vegada és per aquesta raó que encara no he aconseguit compondre més d'una cançó. Quan escric la lletra d'una cançó, no puc tenir la sensació de ser insegura, i de pensar que la cançó està malament, o que a ningú li agradarà. Només cal posar els sentiments dintre la cançó, i expressar-los a través de la meva veu i els acords bonics que sortin de la meva guitarra. No ho sé si ho podré fer abans del divendres per a la classe d'anglès, però algun dia ho faré. (:

-Nina Wollersberger

La suerte de mi destino.

“Me llamo Isidre Esteve y antes era piloto de motos, uno de esos capaces de ganar en un viaje de aventuras, de competir contra la leyenda del desierto, de retar al continete olvidado. Así era hasta que conocí la eternidad del instante. Sucedió así… tan callado. Después la dama negra quiso visitarme, pero esta vez llegué antes a la meta. Soy el capitán de mi alma. Entonces el mundo fue otrs. Y siguió la vida. Y represaron las sonrisas.”



Aquest és el començament del darrer llibre que he llegit. Així comença, amb un bonic paràgraf fent un petit resum de tot el que va passar aquell dia.
El llibre de “La suerte de mi destino” escrit pel propi Isidre Esteve, narra tota la història sencera de la vida professional d'Isidre Esteve en el món del motor, començant amb les motos, i acabant fent un Dakar amb un cotxe adaptat,on comença i acaba explicant el seu terrible accident un Dakar, que el va deixar en cadira de rodes.
He de dir que és un llibre que m’ha impactat molt, però no pel fet de la brutalitat de l’accident, sinó de com un llibre que suposadament hauria d’explicar l’accident i com va ser la seva vida després, Isidre Esteve, li dóna la més mínima importància, aprofitant per explicar tota la seva vida, com era abans de l'accident i com era després, però sempre amb el rerefons del fet més important de la seva vida.
Isidre Esteve, un corredor com tots els altres, sempre havia passat desapercebut, però ara per mi, és un home força admirable perquè mai es lamenta del que li ha passat, ni intenta fer-se la víctima, sinó que sempre està amb el seu gran esperit lluitador, arribant a dir fins i tot que presumeix per encara seguir respirant.
Em va impactar les paraules que va dir quan va sortir de cara els periodistes, la primera vegada després de l'accident, les seves paraules van ser les següents: “Mi vida no acaba aquí. A partir de ahora será simplemente distinta. Nada más. “ Es per això que he decidit parlar d’aquet home en aquest post, perquè a algú a qui el destí ha jugat amb ell tan cruelment i que anihilara de forma tan sàdica les seves il·lusions de futur mostri aquesta força, i aquesta capacitat de superació, em sembla realment commovedor. Crec que hauria de servir per a tothom.
Aquest és un llibre de sentiment i de vida,escrit clarament, amb el cor.


Camila Sanint. 

Un record per sempre

Avui he decidit fer aquest post perquè és l'últim de l'any i ja que parlem de les lectures, vull explicar la meva iniciació a la lectura, un record que perdurarà per sempre.

Fou als cinc anys quan vaig agafar el meu primer llibre per llegir-lo jo sola. Tinc imatges a la meva ment quan la meva mare m'ensenyava a fer-ho a través d'un llibre gran que pas a pas, ajuntava les lletres. Per a mi era un somni anar pel carrer i poder llegir tots els cartells i rètols de les botigues. Era una experiència nova, un nou món per a mi. M'enrecordo que era molt pesada perquè tot el que veia escrit, fins i tot una simple frase, la llegia en veu alta i amb aquella tonalitat lenta.

Em va agradar tant aquella nova sensació que cada setmana m'emportava dos llibres a casa dels que hi havia a la classe. En aquells temps estava a primer de primària. A mida que passava el temps, m'aficionava més llegir. De fet, m'enrecordo que vaig llegir-me una prestatgeria de llibres de la biblioteca de l'escola.

Quan vaig arribar a l'institut, al principi seguia molt aficionada als llibres, però quan va interposar-se la paraula obligatori la meva percepció va canviar. Se'm feia una muntanya haver-me de llegir una quantitat de llibres cada trimestre i més, donant-nos els professors els títols. M'agradava més quan ens donaven una llarga llista, i n'escolliem un cada trimestre. Aquells foren els que vaig llegir-me amb més ganes i més ímpetu.

Finalment a quart de l'ESO vaig tornar a agafar el gust pels llibres i fins aquí he arribat, que estic fent un batxillerat en el qual s'ha de llegir molt i m'agraden tots i cadascun dels llibres que ens fan llegir perquè són clàssics: El Quijote, La Regenta, Cien años de Soledad, Madame Bovary, La Metamorfosi, Werther...


Fins aqui arriba el meu post. Ha estat breu, però espero que us hagi agradat

Marta Hormigo



dimarts, 7 de juny del 2011

Midnight in Paris

Dilluns passat vaig anar al cinema per veure l'estrena de Woody Allen i fer una crítica sobre ella ja que l'havíem d'entregar a classe. Aquí va la meva relacionada amb un fragment de Zweig:


Al fragment de Zweig que pren com a títol París, la ciutat de l’eterna joventut se'ns mostra un París perfecte ,a diferència de la resta d’Europa la qual s’ha entenebrit, esclavitzat i empresonat gràcies a la fúria suïcida.


A París és diferent perquè a enlloc es podia sentir amb més delectança la despreocupació de la vida, ingènua, i tanmateix, admirablement sàvia, cosa que confirmaven gloriosament la bellesa de les formes, el clima temperat, la riquesa i la tradició. Zweig explica que no calia que fos primavera per estar de bon humor. Tothom vivia com li venia de grat, en companyia o sol, malgastant o estalviant... No feia falta que fos un dia especial per ballar amb la teva parella al mig del carrer. Al cap i a la fi, el carrer és de tothom. No hi havia diferències socials: tant el proletari com el patró se sentien a la mateixa posició social, iguals de lliures i ciutadans com qualsevol altra persona. 





Les relacions amb les dones s’encetaven amb facilitat i es trencaven també amb facilitat. Al cap i a la fi, tots els joves trobaven a algú que encaixés bastant bé amb ells mateixos. Quan passejaves pels carrers, t’atreien com si tinguessin un imant i et mostraven coses noves cada vegada. Finalment, Zweig diu que “la manera més còmoda de descobrir París era des de dalt de l’imperial, el primer pis d’aquelles amples carrosses o des dels cotxes de lloguer oberts que tampoc no anaven gaire esverats”.


Relacionant París amb la pel·lícula de Woody Allen, coincideix molt amb Zweig ja que se’ns mostra un París ideal, des del dia que fa sol, el dia que està ennuvolat i el dia que plou. També podem veure un París ideal tant de dia com de nit. Una ciutat de la qual pots gaudir tant com vulguis i ets lliure en tots els sentits. Relacionant amb el que diu Zweig de les relacions amb les dones, és una cosa que està present al final del film quan el protagonista decideix ser lliure i deixar la relació que tenia amb la seva xicota. Ell és molt diferent d’ella i no encaixen, per tant, si ho deixen, segurament cadascú per la seva banda trobarà el seu amor ideal. A més a més, Gil ja es troba molt a gust a París i decideix no marxar perquè ha trobat artistes i escriptors amb els quals encaixa.


Els estudiants sempre hem tingut present que la ciutat de París, a més a més de ser la ciutat de l’amor, és la ciutat de grans artistes i poetes. A la pel.lícula aquest aspecte també ha estat molt present. De fet, sembla ser que a en Gil l’inspira estar en aquella ciutat i seguir escrivint i fer els retocs necessaris a la seva obra per poder assolir l’èxit.


A mi m’ha agradat molt la part que el protagonista diu que li encanta París quan plou, passejar sota la pluja. Aquest aspecte em va fer pensar en el text de Zweig en el qual se’ns mostra un París perfecte en tots els aspectes, sense necessitat que faci un dia perfecte. I de fet, aquest és el pensament d’en Gil. Tant és el temps que faci aquell dia. París és una ciutat bella en tots els aspectes, fins i tot, en aquells que a nosaltres ens semblin lletjos i tristos.


Al finalizar de veure la pel·lícula i sortir del cinema em vaig quedar amb moltíssimes ganes de viatjar cap a París, de fet, més de les que tenia abans de veure-la. És una pel·lícula molt maca en tots els sentits, des dels personatges que surten fins als ambients que ens mostra Woody Allen.


Aquí us deixo un enllaç amb el tràiler




Marta H.

INDIGNATS!!

Aquestes últimes setmanes s’han posat de moda a tota Espanya i a Catalunya també els moviments dels indignats. També anomenats del 15-M pel fet d’haver començat a Madrid precisament el dia 15 de maig. Aquest moviment es caracteritza per reunir  milers de persones, majoritàriament joves que acampen en una plaça i reflexionen sobre el futur del país. Tot començà a causa d’un manifest “ Indignez-vous!” que escrigué un senyor de 93 anys, Stéphane Hessel, que ha estat capaç d’encetar revolucions i massives protestes contra el sistema polític i la manera de funcionar de la societat de l'era global.

A Sant Cugat també hi ha una acampada on es reuneixen joves i s’organitzen per discutir temes relacionats amb la política, la sanitat, l’educació, la pobresa, el treball i l’accés als béns necessaris per a una vida sana i feliç; englobant-ho tot, el funcionament general de les coses, que no creuen que ho tinguem de manera correcta i troben necessari modificar, ja que la democràcia és el govern del poble. Per això, hi ha uns horaris per parlar i discutir, temps per estudiar, ja que els joves estan d'exàmens, per netejar, procurant que l’acampada no interrompi el curs de les activitats a la plaça i finalment, a la nit a les 9 hores fan el que en diuen assemblea on fan un resum del dia i posen en comú les idees i temes que han sorgit durant la jornada, es prenen decisions de com continuar i comenten les coses que funcionen i les coses que s’haurien de millorar.


Aprofitant aquest moviment jo també vull deixar per escrit els meus motius per a la indignació. Per tant


JO ESTIC INDIGNADA PER :

1. El 20% de la població mundial disposa del 80% de la riquesa del món. És una diferència enorme. I tant com avança la societat i amb tanta tecnologia, hauríem de ser capaços de canviar la situació. Es va proposar posar en marxa un impost que s’anomena la Taxa Tobin, que era especialment per igualar una mica això. Era un impost que si afegíssim durant 8 dies de l’any a tot el món sobre els intercanvis de divises es podria garantir l’educació de milions de nens i lluitar contra la pobresa.

2. La societat consumista, les despeses que es produeixen o fenòmens com  l'obstrucció programada i persuasiva.

3. Encara, avui en dia, perdura la discriminació cap a les dones. Tant podria posar d’exemple els anuncis televisius que fan ús de la figura de la dona com a objecte per vendre productes de neteja o de cotxes o com també, que en la majoria de càrrecs importants públics, representants polítics,nom dels carrers dels pobles són homes. Això no és casualitat.

4. Els mitjans de comunicació sovint no són fiables. Diuen les coses més vanes, amaguen les brutalitats, les adornen per a les nostres orelles o diuen solament allò que volen que sapiguem.
Per tot això, i algunes coses més, jo estic indignada.

Però per ser justos, també cal que digui que, en realitat i en veritat, també sóc molt feliç i estic molt satisfeta per molt motius. Per tant

JO SÓC MOLT FELIÇ PER :

1. Tenir una família com la meva, que em cuida, m’estima, que està al meu costat i es preocupa per mi. Crec que és una gran sort i sovint m'adono que valoro poc tots els esforços i sacrificis que han arribat a fer per nosaltres.

2. Viure en un país ric en què puc anar a escola i gaudir d’una educació i tenir al meu abast molt més llibres dels que podré llegir mai en tota la vida.

3. Viure en un país democràtic en què hi ha de tot per a tothom i per tots els gustos, on tens llibertat per triar el que vols i viure com vols.

I finalment i de forma molt especial sóc molt feliç...

4. De tenir els millors professors del món i els millors companys de classe que fa anys i panys que m’aguanten i suporten i a més dediquen el seu temps a llegir aquest post que espero serveixi perquè em posin bona nota a literatura.... I que el curs JA HA ACABAT.

Si voleu llegir algunes pàgines d’informació sobre el tema entreu aquí.



Alba Salomon

dilluns, 6 de juny del 2011

Sentiments i paraules

Hola! Com va tot?

Companys... heu tingut mai la voluntat d'escriure?

En dir voluntat em refereixo a TOT el que comporta escriure; els ànims, les ganes, el rendiment, l'esforç i la força per a poder fer-ho.

Esciure pot arribar a ser molt dur, no trobar rimes en una cançó o no trobar la paraula adequada en un relat pot ser angoixant i desesperant  saber que vas perdent temps i el full conté les mateixes paraules que fa una estona.

També es pot donar el cas de, un cop acabat el text, no en quedis satisfet, o no t'agradi, és per això que dic que escriure requereix MOLTES ganes i MOLT esforç.




Molta gent diu que per a escriure necessites inspiració, jo crec que no, la inspiració és fantasia i les ganes d'agafar un full i escriure lliurement és cosa teva. La inspiració és aquell detall fantàstic que et fa contemplar-ho tot d'una altra manera.


Tornem cap a la pregunta... Heu tingut mai ganes d'escriure?
Una persona pot escriure el que li vingu de gust; una cançó, una carta, un article, una història, un conte, un llibre i fins i tot una saga ...

Jo algun cop sí que he tingut les ganes d'escriure alguna cosa i és per això que aquest post tracta sobre això, expressar sentiments interiors en un paper, sense ordres ni límits.

No crec que escrigui mai un llibre, sincerament, seria capaç d'escriure algunes pàgines però després em cansaria, o no n'estaria satisfeta, i ho deixaria de banda en un tres i no res. De totes maneres jo no sóc la classe de persona que podria fer-ho, no tinc el vocabulari adequat i prefereixo escriure fets reals, sensacions, emocions, sentiments.... Alguna vegada he escrit alguna cançó o alguna carta, normalment dirigides a alguna persona, per a mostrar-li estimació i carinyo, m'he sentit bé escrivint en especial per a algú, per a sorprendre a aquesta persona, impressionar-la i deixar-li un record meu, un record que el pugui tenir sempre i pugui expressar el que jo sento.




I un diari? La idea d'escriure diversos moments que has viscut i poder-los llegir més tard tal i com els vas expressar aquell dia és una sensació realment agradable...

Al cap i a la fi, el que vull dir amb tot això és que escriure és una bona forma de comunicar-te, d'expressar tot allò que et fa sentir bé, de mostrar-li a una persona que l'estimes, i que t'has esforçat en escriure-li alguna cosa perquè aquesta persona s'ho mereix...

Si no tens el vocabulari d'escriptor o el talent de saber escriure bé NO passa res!

si estàs enfadat/ada i no ets capaç de dir-ho cara a cara, ho escrius; si vols impressionar  algú amb un record teu, escriu-li; si tens un dia avorrit sense fer res i vols fer alguna cosa entretinguda, esciu una cançó i canta-la..!



Hi ha lletres que t'arriben a tocar molt a fons teu; lletres que et recorden persones, lletres que et recorden fets, lletres que transtornen el teu estat d'ànim... Però són lletres i són capaces de commoure't, vols commoure, tu també, amb les teves paraules?

És fàcil, simplement estàs mostrant a altres persones els teus sentiments.




Espero que aquest post us hagi donat moltes idees ;)

Que vagi bé!



Elsa Mateos Viladot

diumenge, 5 de juny del 2011

Turquia és tot un món... II

Hola!
Aquí deixo la segona part del post que vaig fer sober el viatge que vaig empendre aquest estiu cap a Turquia.
En el primer post he parlat sobre Istambul; una ciutat molt gran de religió musulmana amb una cultura enormement sorprendent. Istambul és bonic, però també és molt pobre, els nens que veus pel carrer demanant diners o venent productes et deixen devastat, molta gent allà viu en la misèria.

En aquest viatge de dues llargues setmanes vaig agafar un altre avió per  anar cap a una altra part de Turquia, Capadòcia.

Capadòcia
és un ciutat petita, però plena de bellesa.



Capadòcia és tot natura; vegetació, muntanya, sorra... I el que és més fascinant d'aquesta ciutat és veure on vivien anteriorment els seus habitants; formaven cases i esglésies de sorra i també tenien les impresionants ciutats subterrànies.


Allà vaig gaudir amb les excursions,els passeigs nocturns pels carres lleugerament il·luminats i les fascinants vistes d'admirables paisatges.

Allò que més em va agradar del que vaig visitar van ser les ciutats subterrànies; ciutats que es construïen sota terra i tenien mil passadissos i mil cambres. Les ciutats subterrànies són impressionants; costa creure que unes persones van ser capaces de construir fins a tanta profunditat i van poder viure en temperatures tant baixes. Les ciutats subterrànies eren ciutats que estaven construïdes amb el pròposit d'evitar enemics guerrers, així, aquests passarien de llarg i no hi hauria cap batalla; tot i això també hi havia algunes ciutats subterrànies que es contruïen per a guardar aliments (les temperatures baixes feien una bona conservació) o per a guardar animals i evitar que fossin robats per altres poblacions.


Tot i això el que més em va sorprendre de Capadòcia va ser una altra cosa; com n'era de diferent d'Istanbul.

Capadòcia era neta, ordenada, tranquil·la i més aviat rica, a més a més, les dones podien permetre's vestir-se com elles volguessin. Allà vaig veure poques mesquites, però això no importava, ja que el més sorprenent fou el contrast entre dues ciutats d'un mateix país, una diferència enorme.




A Capadòcia, era preciós despertar-te i veure el cel cobert per multitud de globus diferents, unint el blau clar del cel amb mil colors alegres...


Istanbul era pobre, brut, intranquil... però tot i això era maco.
Però Capadòcia era tot el contrari, a més, els habitants (que no n'hi havia gaires) també es comportaven molt diferent, eren gent més simpàtica i agradable, les dones et somreien pel carrer i et saludaven, sense jutgar la teva vestimenta, i els nens eren més vius, més alegres...

Era realment sorprenent veure el gran contrast entre Istanbul i Capadòcia, dues ciutats totalment oposades en un mateix país.

Bé, jo recomano un viatge així a tothom! Però si hem d'escollir un únic destí (estem en crisi!) escull Capadòcia, és impressionant.

Ara bé, si vols un viatge ben gros escull alguna cosa semblant a aquest; però tingues en compte una bona organització, visita Istanbul pel teu compte i agafa un tur per la Cadapòcia!

Que vagi bé!

Elsa Mateos Viladot

-Un seguit de desgràcies catastròfiques-

Sabeu aquelles obres que són diferents a la resta, que són originals, extravagants, que narren històries extraordinàries que se surten de la normalitat, aquelles que recordes tota la vida, i de les que per sort o per desgràcia acaben fent una pel•lícula? Doncs aquest llibre n’és una d’elles.

Ja des del començament del llibre, a la contraportada, com a les primeres imatges de la peli, l'autor ens deixa ben clar que no és un llibre de la típica història feliç on tot comença i acaba bé, sinó que ja des de l'inici ens mostra una temàtica força extravagant, trista però alhora increïble. Ara per tant, toca explicar de què va l’obra, doncs bé, narra la història de tres nois que queden orfes, i que com que cap dels tres és encara major d’edat, han d’anar passant per una sèrie de familiars llunyans que cuiden d’ells, però n’hi ha un que repeteix, ja que aquests orfes han heretat una gran fortuna dels seus pares i fins que la filla gran no compleixi 18 anys, no la poden ni veure. Però l’oncle Olaf(el dolent de la pel•lícula) està boig per aconseguir aquests diners i farà l’impossible per destruir els hereus i quedar-se amb la fortuna, així doncs, aquest llibre tracta de com aquests orfes amb les seves increïbles capacitats aconsegueixen sortir-se’n.

Finalment, dir que recomano molt aquest llibre a l'igual que la peli de la que n’acabareu al•lucinats, perquè ja des del començament et captiva.

Llibre: Un seguit de desgràcies catastròfiques, de Lemony Snicket



Per veure el lloc web de la pel•lícula cliqueu AQUI.

Judit F.

Relats Curts

A la llibreria que tinc al darrera de la meva taula de l’habitació on treballo, on  passo hores i hores estudiant i fent treballs per a l’institut, hi ha una pila de llibres, alguns meus, altres heretats dels pares i parents. Sovint penso que no fan res més que agafar pols. Però tot just ara que em poso a escriure aquest post he pensat que em poden ser útils.

Mirant i remirant trobo un llibre de Contes de Sergi Pàmies. Duu per títol “Si menges una llimona sense fer ganyotes”. Tota una declaració d’intencions. Posar un títol tant estrany per un llibre, segur que ha d’amagar alguna cosa interessant, i si més no almenys curiosa i diferent.



Fullejo una mica i m’interessa un conte titulat  Com dues gotes d’aigua. És un conte curiós. Tracta d’explicar les vivències i sensacions que té una gota d’aigua en el seu camí des  que cau d’una aixeta fins que arriba a l’aigüera. És un relat curt, de poques planes, però ho explica de forma detallada i resulta bonic i interessant tal com ho explica.

Quan l’acabes de llegir et quedes una mica perplexa, entre encuriosida, encantada i empipada. Bé i ara què més ? No hi ha res més ? I què més passa? et preguntes. Però no hi ha res més. El conte s’acaba. En algun moment et preguntes si t’han pres el pèl, o no ho has entès, però després veus què fàcil i què difícil és al mateix temps escriure un relat curt. I que sovint no cal buscar en tot un sentit que vagi més enllà, sinó que en algunes ocasions no cal fer res més que mirar el que tenim ben a prop i observar de forma atenta per descobrir les gran meravelles del món que ens envolta.
Llegint aquest i altres relats curts com aquest he descobert que es pot escriure de qualsevol tema quotidià. Que encara que sembli que no té cap importància, si t’hi fixes bé segur que li pots trobar tota la importància del món. Tot depèn de com ho miris, de com ho enfoquis, i de quina perspectiva tinguis com observador, narrador o lector. Això és precisament el cas de la gota d’aigua. Per a qualsevol de nosaltres quina importància té una aixeta que goteja i per la qual van caient gotes d’aigua ? Però i si nosaltres fóssim una gota ? precisament aquella gota? La cosa canvia no ? Transformar una cosa quotidiana de la nostra realitat i fer-ne d’això una obra d’art que és el que fan els bons artistes i escriptors.

Sergi Pàmies que és un bon escriptor català, fill també d’una gran escriptora que va viure l’exili, Teresa Pàmies, escriu molt sovint articles als diaris, participa en tertúlies a les ràdios i la TV i és conegut com a gran seguidor del Barça. Escriu principlament llibres de contes o relats curts que fan bona aquella màxima que ja fa molts anys fa popularitzar un escriptor espanyol de : Si lo breve es bueno, dos veces bueno.

Per tant jo també m’ho aplico i acabo ja el meu post d’avui recomanant a tots els contes d’en Sergi Pàmies.


Alba Salomon

dijous, 2 de juny del 2011

Llegir, escriure: un pacte de solituds

Aquesta serà possiblement l'última entrada que faré en aquest blog. El curs ja s'està a punt d'acabar i he decidit escriure el meu últim post sobre un tema estretament relacionat amb el que hem estat fent al llarg de l'any a l'assignatura de literatura universal. 

Una classe de l'ATN
L'any passat, per influència de la meva mare, vaig decidir apuntar-me a un curs d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ja havia estat alguna altra vegada a l'edifici, però això poc tenia a veure amb l'experiència d'assistir a unes classes per conèixer el món de la palaura escrita de primera mà. Però no eren unes simples classes, ja que el fet de pensar en la importància que l'Ateneu ha tingut a la història de les lletres i la cultura catalanes imposava, i molt.

Força gent em pregunta què es fa en aquests cursos i jo sempre responc: escriure. Però de fet és molt més que això, ja que escriure ho pot fer cadascú des de casa seva sense la necessitat d'anar a enlloc un cop per setmana... Per mi, aquests cursos també han estat compartir amb gent nova els textos propis, sentir diverses opinions sobre el que has fet, escoltar altres històries de gent com tu, aprendre a analitzar ràpidament, a millorar-te, a observar, a reescriure... Comences a desenvolupar tècniques noves, proves diversos tipus de narradors, i aprens que escriure es basa sobretot en pensar. Un escriptor ho és les 24 hores del dia perquè mira el món amb ulls de caçador d'històries, o de personatges o de poemes. Ha de saber mirar i transmetre des del seu punt de vista allò que vol mostrar. No només ha de transmetre informacions, sinó que ha d'ensenyar mons imaginaris; encomanar intensitats a força de ritmes, i fer una tria i una combinatòria artística de les paraules. Cadascú utilitza el llenguatge a la seva manera per expressar la pròpia subjectivitat, això és el que se'n diu l'estil. 

"... Todo lo que usted quiera, sí señor, pero son las palabras las que cantan, las que suben y bajan... Me prosterno antre ellas... Las amo, la adhiero, las persigo, las muerdo, las derrito... Amo tanto las palabras... Las inesperadas... Las que glotonamente se esperan, se acechan, hasta que de pronto caen... Vocablos amados... Brillan como piedras de colores, saltan como platinados peces, son espuma, hilo, metal, rocío... Persigo algunas palabras... Son tan hermosas que las quiero poner todas en mi poema... Las agarro al vuelo, cuando van zumbando, y las atrapo, las limpio, las pelo, me preparo frente al plato, las siento cristalinas, vibrantes, ebúrneas, vegetales, aceitosas, como frutas, como algas, como ágatas, como aceituna..."
Pablo Neruda

Sempre m'ha agradat molt escriure, però és com si a partir de començar a anar a aquests cursos em prengués una mica més seriosament els meus simples escrits. Intento tenir disciplina i escriure una mica cada dia, per poc que sigui, ja que una bona història no neix només d'una idea, sinó d'un treball constant i mesurat.  

"L'essència del compromís artístic de l'escriptor: convertir en vida una idea a través de les paraules. Escriure és pensar i pensar-se, cercar, experimentar, trobar i, fins i tot, trobar-se. Escriure és escollir idees i és escollir paraules. Sempre estem triant..."
Mar Tomàs


Alba Lafarga M.