Lectors & Llibres

Las armas y las letras

2011-12-19T08:38:00.007+01:00

Este tópico literario perteneciente al Renacimiento, exhibe la lucha interna del ser humano, entre su pensamiento (las letras) y su capacidad de acción (las armas), combinados así en un mismo individuo para crear al hombre perfecto renacentista, el cortesano de valeroso espíritu i gran fortaleza, pero a la vez, culto, con un toque intelectual que no debe faltar, para ser considerado el más hábil.

Este tópico se encuentra en algunos autores de distintas épocas i regiones, como Shakespeare en Hamlet, el cual tiene un dilema sobre si mantenerse pasivo, en una situación que le afecta o intervenir con acciones drásticas:

Así la conciencia hace de todos nosotros unos cobardes; y así los primitivos matices de la resolución desmayan bajo los pálidos toques del pensamiento, y las empresas, de mayores alientos e importancia, por esta consideración, tuercen su curso y dejan de tener nombre de acción.

Pero un ejemplo más claro i preciso, del término las armas y las letras, se halla en el Quijote, de Cervantes, el que reencarna en su personaje el ideal hombre cortés que mezcla la caballería, el ambiente bélico, con a la vez pensamientos de gran intelecto:

En efecto, rematado ya su juicio, vino a dar en el más extraño pensamiento que jamás dio loco en el mundo, y fue que le pareció convenible y necesario, así para el aumento de su honra como para el servicio de su república, hacerse caballero andante, e irse por todo el mundo con sus armas y caballo a buscar las aventuras y ejercitarse en todo aquello que él había leído que los caballeros andantes se ejercitaban, deshaciendo todo género de agravio, y poniéndose en ocasiones y peligros donde, acabándolos, cobrase eterno nombre y fama”.

Uno de los mayores poetas de nuestra literatura, cima indiscutible de la poesía renacentista, Garcilaso de la Vega encarna el ideal de caballero cortesano que se dedica tanto a las armas como a las letras, según el ideal descrito por Castiglione en "El Cortesano”.

Ideal de Castiglione:

Describe el ideal de vida del Renacimiento y propugna un modelo de caballero que responde a las inquietudes y a la visión del mundo que se tenía en su tiempo. El caballero perfecto debe ser tan experto en las armas como en las letras, saber conversar y tratar con sus semejantes, especialmente con las damas, y tañer algún instrumento musical.

Las Armas y las Letras en la Generación Perdida

Generación perdida es el nombre que recibió un grupo de notables escritores norteamericanos que vivieron en París y en otras ciudades europeas en el periodo que va desde el final de la Primera Guerra Mundial hasta la Gran Depresión. Este grupo incluye a figuras como
John Dos Passos, Ezra Pound, Erskine Caldwell, William Faulkner, Ernest Hemingway, John Steinbeck y Francis Scott Fitzgerald.

La mayoría de estos autores, vivieron una experiencia bélica que les marcó para el resto de sus vidas e influyó mucho en sus obras:

Dos Passos participó en la primera guerra Mundial dentro del cuerpo de la cruz Roja de los Estados Unidos. Hemingway por un defecto en su ojo izquierdo no pudo ser combatiente, siendo admitido como conductor de ambulancia en la cruz roja. Faulkner, por su parte, se alistó en la real fuerza aérea canadiense y Fitzgerald se alistó en el ejército estadounidense, pero la guerra terminó días después de alistarse: nunca fue a la guerra.

La gran guerra ofreció a estos autores una visión del mundo nueva para ellos, llena de horrores i traumatismos que les hicieron revalorizar sus vicios y virtudes, e corregir su estilo hacia una nueva forma de escribir presente en sus posteriores obras.

Roger Torres

UNA NORTEAMERICANA EN PARÍS

2011-12-02T18:45:00.002+01:00

GERTRUDE STEIN (1874-1946)

Escritora estadounidense que causó un gran impacto en la cultura del siglo XX, tanto por su personalidad como por su papel de mecenas de las artes y su propia producción literaria. Se hizo famosa por sus experimentos lingüísticos, calificados por unos críticos de "profundos", considerados por otros ejemplos del «culto a lo ininteligible». Dislocando las palabras de sus asociaciones comunes, buscaba restablecer su fuerza y sus significados originales; usaba la puntuación que convenía al ritmo de la oración. Sus obras más notables son: Tres vidas (1909), La hechura de los americanos (1925), Autobiografía de Alice B. Toklas (1933), París, Francia (1940), Las guerras que he visto (1945) y Las cosas como son (1950).

Nació en Allegheny (Pennsylvania), el 3 de febrero de 1874. Estudió en el Radcliffe College y en la facultad de Medicina de la Universidad Johns Hopkins. En 1903, se estableció en París. Vivió como una lesbiana reconocida con la escritora Alice B. Toklas, escribió un número de poemas innovadores, obras y trabajos en prosa. La casa de Stein-Toklas en París fue durante muchos años el punto de encuentro de un importante grupo literario, donde escritores estadounidenses como Sherwood Anderson, Ernest Hemingway y Thornton Wilder eran animados por Stein a desarrollar su propio estilo. Ernest Hemingway fue quien más influyó en su inmortalidad al dejar constancia de su existencia en París era una fiesta.

En un inicio establecieron una fecunda amistad. Hemingway decía: “Gertrude Stein y yo somos como hermanos. Nos vemos con frecuencia.” El idilio terminó cuando, a las puertas de una nueva guerra, Hemingway decide alejarse de la influencia de Gertrude Stein y del círculo que la rodeaba en París, para buscar su propio futuro, sin saber que sería el líder de la generación que nació en el marco de las dos guerras. El incidente que puso punto final a la amistad fue la publicación, en 1926, de la novela de Hemingway Torrentes de primavera, en la cual hacía referencias hilarantes a la monumental obra de Gertrude Ser norteamericanos, que había sido publicada en 1925. Stein jamás perdonó la ofensa.

Según recoge el propio Hemingway en su obra memorialistica Paris era una fiesta, Stein le dijo en una conversación trivial “vosotros sois una generación perdida” desde entonces este nombre ha hecho fortuna. En efecto, fue ella quien acuñó el termino de "generación perdida" a principios de la década de 1920, para referirse a un grupo de jóvenes escritores que vivían en París , marcados por las experiencias vividas en la Primera guerra mundial, los locos años 20 y la depresion de los años 30.

Stein incluía dentro de esta generación nombres que luego serian muy conocidos como: John Steinbeck, Hemmingway, F. Scout-Fitzgerald, Cummings, McLeish y Faulkner

Por otra parte, Stein colaboró de forma activa con los pintores del movimiento cubista. A través de sus escritos y su representativa colección personal de obras contemporáneas sumamente innovadoras, Stein supo llamar la atención de un amplio círculo internacional sobre el arte moderno.

Fue ella quien acuñó el termino de generación perdida a principios de la década de 1920, para referirse a un grupo de jóvenes escritores que vivían en paris , marcados por las experiencias vividas en la 1 guerra mundial, los locos años 20 y la depresion de los años 30.

Stein incluía dentro de esta generación nombres que luego serian muy conocidos como: John Steinbeck, Hemmingway, F. Scout-Fitzgerald, Cummings, McLeish y Faulkner.

Getrude Stein murió en París, el 27 de julio de 1946. Sus archivos y documentos fueron legados a la Universidad de Yale, mientras que su colección de arte fue objeto de litigio familiar durante años y finalmente se dispersó entre diversas colecciones estadounidenses.

2011-11-30T22:33:00.000+01:00

ERNEST HEMINGWAY

Ernest Miller Hemingway (Oak Park, 21 de julio de 1899 – Ketchum, 2 de julio de 1961) fue un escritor y periodista estadounidense, y uno de los principales novelistas y cuentistas del siglo XX. Ganó el Premio Pulitzer en 1953 por "El viejo y el mar" y al año siguiente el Premio Nobel de Literatura por su obra completa. Era el segundo hijo de una familia de seis. Su padre, Clarence Edmond Hemingway, era médico y le gustaba la caza y la pesca. Su madre, Grace Hall Hemingway, había estudiado música y le hizo interesarse por ella.

Mostró sus aptitudes literarias en el diario escolar, usando el alias Ring Lardner, Jr. en el Oak Park and River Forest High School.

Al acabar sus estudios, en 1917, no quiso ir a la Universidad y se dedico a ser reportero en el Kansas City Star.

Cuando empezó la primera guerra mundial, no fue alistado, aunque fue enviado con la cruz roja conduciendo una ambulancia.

SU RELACIÓN CON LA GENERACIÓN PERDIDA

Hemingway regresó a Estados Unidos en enero de 1919, reanudando su trabajo como periodista en el Toronto Star y como redactor del mensual Cooperative Commonwealth. Se casó con Elizabeth Hadley Richardson, quien era 8 años mayor que él, el 3 de septiembre de 1920. La pareja se trasladó a París en 1922. Allí, al año siguiente nació su primer hijo, John Hadley Nicanor Hemingway (Nicanor en homenaje al torero Nicanor Villalta), al que llamaba Bumby. En París conoce los ambientes literarios de vanguardia y se relaciona con los miembros de la llamada «Generación Perdida»: Gertrude Stein, Ezra Pound y F. Scott Fitzgerald entre otros. La familia Hemingway vivía en un austero piso, pero cuando Ernest escribía a su familia les contaba que vivían en la mejor zona del Barrio Latino. Sus comienzos literarios no fueron nada fáciles. Sus primeros trabajos: Tres relatos y diez poemas (1923) y En este mundo (1925) pasaron inadvertidos. Ernest se ganaba la vida como corresponsal y viajó por toda Europa. También se empleó como sparring para boxeadores y «cazaba» palomas en los Jardines de Luxemburgo cuando sacaba a pasear a su hijo, pues los ahorros mermaban y no ganaba mucho.

Su nueva etapa

El año 1925 supuso el descubrimiento de Hemingway para los editores americanos, y el año en que escribió su primera novela, Fiesta. Entonces Hemingway vivía en el centro de Valencia. El nuevo estilo que mostró en este libro, retrato del París bohemio de los años veinte y buena parte de inspiración autobiográfica, dejó atrás una literatura más experimental y oscura, resultando más impactante y exitosa. También en Muerte en la tarde relata sus experiencias en Pamplona, España, país que ya comenzaba a adorar, y en el que aún hoy quedan testimonios de su presencia.

En 1929, edita Adiós a las armas, novela de contenido autobiográfico, ya que está basada en su paso por la guerra y sus experiencias en el frente de batalla. Le siguen dos ediciones más optimistas, que tratan dos temas que le apasionaban: la corrida de toros, en Muerte en la tarde, y África, en Verdes colinas de África (1935). En1928 regresa a Estados Unidos con su segunda esposa, pero pronto parte hacia Cuba. A partir de ese momento, comienza en él una curiosa y definitiva transformación. Se aleja del individualismo, como puede advertirse enTener y no tener (1937), que describe el fracaso de una rebelión individual, y se compromete con la lucha humanitaria y con la unión de las personas. Compromete su escritura en esta nueva etapa con los republicanosespañoles durante la Guerra Civil Española, compromiso del que da testimonio en el guion del filme documental Tierra española, en la obra de teatro La quinta columna (1938) y por supuesto en Por quién doblan las campanas, obra maestra de la literatura universal.

El viejo y el mar

Hemingway vivió casi 20 años en Cuba, en una casa llamada «Finca Vigía», donde escribió esta novela. En 1952sorprende con un breve relato encargado por la revista Life, El viejo y el mar, por el que recibe el premio Pulitzer en 1953.

La historia narra la experiencia de un viejo pescador que ha tenido una mala racha y sale de pesca decidido a terminarla. Un año más tarde obtendrá el Premio Nobel de Literatura por el conjunto de su obra. Antes de recibir el premio, Hemingway repitió varias veces que «el premio pertenecía a Cuba» y después de recibir el Nobel dijo que era el primer «sato cubano que recibía este importante premio».

Hemingway mantuvo una relación de amistad con el gobernante de Cuba Fidel Castro.

Últimos años

A partir de ese momento intenta escribir una novela sobre la Segunda Guerra Mundial, que finalmente nunca concluiría. Y vuelve en nuevos relatos a aquellos años de juventud en París y España (París era una fiesta), lugares en los que fue «muy pobre, pero muy feliz», añorando la sensación que le provocaba ser un joven soñador, valiente y arriesgado, que no sólo escribía sobre acontecimientos que un día pasarían a ser parte de la historia, sino que además era parte de ella.

El 2 de julio de 1961 se disparó a sí mismo con una escopeta. Dada la ausencia de una nota de suicidio y el ángulo del disparo, es difícil determinar si realmente su muerte fue autoinfligida o si fue un accidente. Se presume que una posible causa fue la enfermedad de Alzheimer que le fue diagnosticada poco antes, así como su marcado carácter depresivo y su alcoholismo.

En el año 2006 se hizo público que Ernest Hemingway relató sus experiencias en la guerra a Arthur Mizener, profesor de literatura de la Universidad de Cornell, a quién confesó: "He hecho el cálculo con mucho cuidado y puedo decir con precisión que he matado a 122 prisioneros alemanes". "Uno de esos alemanes era un joven soldado que intentaba huir en bicicleta y que tenía más o menos la edad de mi hijo Patrick", contó. Patrick había nacido en 1928, de modo que la víctima debía tener 16 o 17 años. El escritor le cuenta a Mizener que le "disparó a la espalda con un M1". La bala, de calibre 30, le dio en el hígado.

En una de sus cartas a su última esposa Mary Welsh en 1944, Hemingway escribió: "Muchos muertos, botín alemán, tantos tiroteos y toda clase de combates".

Hemingway(derecha)

LOS FELICES AÑOS 20

2011-11-28T20:05:00.000+01:00

Los llamados “felices años veinte” fue un periodo histórico que tuvo lugar en Estados Unidos entre los años 1922 hasta el 1929. Fue un periodo de prosperidad y crecimiento económico que favoreció a todos los sectores de la sociedad estadounidense.

La novela que estamos trabajando, El Gran Gatsby, se sitúa en este periodo histórico de opulencia económica y de grandes fortunas de origen oscuro. Nada hacía prever lo que pasaría unos años después cuando la bolsa de Nueva York se desplomó con el Crack del 29.

Causas

Hubo una gran cantidad de factores que favorecieron económicamente a Estados Unidos, el más importante es la primera guerra mundial. El hecho de que Estados Unidos haya vendido a diferentes países europeos infinidad de armamento favoreció mucho su economía. Una vez la guerra se acabó, la economía europea se vio seriamente dañada. Países como Austria, Alemania o Hungría se colapsaron e Inglaterra ya no era la primera potencia a escala mundial. Este hecho redujo la actividad industrial de los países europeos, haciendo de Estados Unidos la principal economía productiva y exportadora a escala mundial. Muchos países europeos para reconstruirse pidieron préstamos y la compra de productos a Estados Unidos, cosa que lógicamente favoreció a su economía. Fue el primer paso para que Estados Unidos obtuviera la hegemonía del mundo.

Hubo otros factores, como el nacimiento de las primeras multinacionales, la nueva organización del trabajo, las cadenas de montaje y las nuevas fuentes de energía más baratas y seguras (electricidad y petróleo).

La sociedad norteamericana en los felices años 20

Durante los felices años veinte se vivió un clima de de euforia y confianza en el sistema capitalista y en la sociedad estadounidense. La gente consumía despreocupadamente y se compraron miles de automóviles, teléfonos, radios, electrodomésticos y otros productos de consumo que pocos años antes eran exclusivos para ricos. Muchos eran pagados a plazos haciendo que la gente se endeudara. Se empezaron a pedir créditos para invertirlos en bolsa y para amortizar otras deudas de consumo. Las clases sociales ascendieron y la gente tenía más poder adquisitivo, la mayoría en activos bursátiles.

La producción en cadena bajo los gastos de producción, despidiendo a muchos trabajadores. Aun así la demanda de productos desde Europa creo muchísimas nuevas industrias y la tasa de paro se contrajo. Las zonas rurales se modernizaron, y se construyeron centenares de quilómetros de ferrocarril.

Dónde mas se vivió aquellos años fue en Nueva York. Allí se construyeron los primeros rascacielos, muchísimas nuevas líneas de metro, salas para conciertos de jazz, teatros para espectáculos musicales y muchas nuevas infraestructuras y estructuras colosales para la época, como el Empire State Building.

En San Francisco empezaron las obras para lo que sería el puente colgante más largo y grande del mundo (para la época), el Golden Gate. En Los Ángeles, la industria cinematográfica empezó su primera época dorada.

Políticamente fue un periodo muy conservador gobernado Republican Party que aplicó medidas y políticas discriminatorias, racistas y de censura. En el Senado se aprobó la llamada ley seca, en que se prohibió la producción, distribución y consumo de alcohol. Grupos criminales empezaron a comercializarlo ilegalmente y las autoridades policiales no podían contener el enorme gasto que suponía emprender represalias contra ellos.

Final de los felices años veinte. Crack del 29

El gran endeudamiento que alcanzaron los principales países europeos con ese país originó que el bloque europeo suspendiera las importaciones, por lo que Estados Unidos no tenía dónde colocar el excedente de producción dado el descenso de las ventas al exterior.

La excesiva producción y la escasa demanda hicieron que la inflación de los préstamos creciera aún más; las deudas crecen y los valores de las distintas materias bajan en el mercado.

En Estados Unidos, los inversionistas norteamericanos, invierten todo el ahorro de su vida ya que, con poco dinero, se podían amasar grandes fortunas; estos comenzaban a comprar por medio de créditos, pero sin suficientes garantías ni medios para pagar; los agentes de préstamos acudían a su banco y entregaban las fichas de préstamos sin garantías, los bancos acudieron a la Reserva Federal de oro, pero al no haber demanda, los inversionistas se quedan sin dinero para pagar sus préstamos, y los bancos no podrían pagar a la Reserva Federal, que se quedó sin capital, y los bancos se endeudaron con el país; los inversionistas endeudados con los bancos son obligados a vender, perdiendo los países gran parte de sus reservas de oro por la inflación.

Todo eso llevo a un desplome de la bolsa sin precedentes, llamado Crack del 29. Muchas familias, empresas y administraciones públicas es declararon en bancarrota ya que sus activos bursátiles no tenían valor alguno. Empezó la Gran Depresión.

Paralelismo entre los felices años 20 y la burbuja inmobiliaria española (1997-2008)

En España, durante los años 1997 y 2008 se creyó ciegamente en la vivienda. Vivíamos una época donde comprar vivienda era la moda. El hecho de que cada día que pasaba los precios inmobiliarios subían y subían mucha gente pensó que la vivienda era el valor más seguro. Empresas, bancos y personas de todo tipo compraron vivienda para luego especular con ella y así quedarse con el excedente de diferencia de precio entre el año que la compró y el que la vendió. Los altos precios de las viviendas eran pagados mediante préstamos. Todo eso llevo a una llamada burbuja inmobiliaria que estalló durante la crisis que empezó en Estados Unidos en 2008 y se contagió a la Unión Europea en cuestión de días.

La gran deuda que acumulaban las familias, empresas y administraciones públicas con la banca española era descomunal como descomunal era la deuda de la banca española con la banca internacional

Tiene un cierto paralelismo con los felices años 20 y el crack del 29. El hecho que hayamos confiado en la vivienda como valor seguro durante un periodo de prosperidad es igual a como ellos creyeron en la bolsa como valor seguro. En el crack de 29 las familias y empresas no podían amortizar a los bancos sus préstamos con unas acciones que no tenían valor alguno, igual que actualmente no se pueden amortizar los préstamos con unos pisos sin valor económico.

Presentación

2011-11-17T12:12:00.000+01:00

Hola, lectores de este blog. Somos los compañeros de literatura universal de este curso 2011- 2012 y vamos a continuar con este proyecto que se inicio el curso anterior. Queremos compartir nuestras experiencias de esta materia con la finalidad de divulgar algunos autores y libros que nos parecen sin duda muy interesantes.
En estos momentos estamos trabajando la Generación Perdida norteamericana, analizando los autores más destacables como Fitzgerald, Hemingway, Steinbeck... entre otros.
Os invitamos a hacer un recorrido por algunos aspectos que marcaron esta generación de escritores y, muy especialmente a acercaros a uno de los libros más emblemáticos de esa época, El Gran Gatsby.

Llarga vida al nostre blog....

2011-09-14T17:49:00.002+02:00

Tenim nous companys i companyes que ens reemplaçaran a nosaltres en aquest blog!!!

L'estiu s'ha acabat i un nou curs ha començat i vosaltres heu escollit fer literatura universal, entre d'altres assignatures.Durant el curs passat ens ho vam passar genial. Tot i que era una assignatura més, la portavam amb més tranquil·litat que altres, érem pocs a classe i no teniem la pressió de la possibilitat d'estudiar-la de cara a la selectivitat. I segurament aquest curs, també gaudireu molt de literatura universal. Heu de ser bons lectors i lectores (i sorprendre'ns amb els vostres posts), que us agradin molt els llibres clàssics i estigueu preparats per realitzar treballs en grup. Un consell: porteu les coses al dia (treballs, redaccions, comentaris...) D'aquesta manera no us carregareu tant i ho podreu compaginar molt bé amb la resta d'assignatures. Us desitjo que gaudiu com vam fer nosaltres amb la Carme i que ens feu uns posts genials.

PD: Cuideu aquest blog i segiu fent posts mensualment!!

Llarga vida al nostre blog....

Marta Hormigo

Recordant algunes lectures...

2011-06-09T23:51:00.002+02:00

Recordant algunes lectures que he llegit en els darrers anys, me n'he enrecordat d'una que vam llegir a l'assignatura de castellà, ara no sé si farà un o dos anys. Recordo que era un llibre redactat amb diàleg, com si fos una obra de teatre, i que el llegiem a classe, i a cadascú se li assignava un personatge. Vaig disfrutar molt llegint-lo.

Aquella lectura es titula La Ratonera (en anglès The Mousetrap), i és una obra de teatre escrita per Agatha Christie. Està situada a un barri dels afores de Londres aproximadament cap als anys 50.

Tota l’acció transcorre en un petit hotel anomenat Monkswell, portat per una parella d'acabats de casar: Giles i Mollie Ralston, que estan nerviosos al rebre els primers hostes justament el primer dia, ja que s’acaben d’incorporar al món de l’hoteleria. Justament quan ja han arribat els primers hostes, es queden tots tancats i aïllats a la casa degut a la neu que els deixa totalment incomunicats. Els hostes reaccionen tranquil·lament fins que els propietaris reben una trucada de la policia dient que en aquest hotel pot ser-hi present el principal sospitós d’un assassinat comès a Londres el mateix dia. És en aquest moment quan tots s'inquieten una mica.

Al cap d’una estona arriba un suposat policia per tal d’investigar el cas, el sergent Trotter. Aquest comença a interrogar la gent per veure si algú té alguna cosa a veure amb el cas de l’assassinat, el qual explica que tres nens van ser maltractats i un fins i tot arribà a morir

Resulta ser que la víctima de l’assassinat ocorregut a Londres és Maureen Lyon, la mare adoptiva d’aquests nens. La pista que deixa l’assassí al lloc del crim és l'adreça de l’hotel i una cançó infantil: Three blind mice, on es sobrentén que encara falten dues víctimes més i es troben entre els hostes i els propietaris de l’hotel.

La primera de les víctimes a la casa és la senyora Boyle, i ha estat assassinada per algú present entre els aïllats a la casa. A partir d’aquest moment tots sospiten de tots.

Al final de la trama es descobreix que no tothom és qui diu o aparenta ser. El veritable policia que investiga el cas és el comandant Metcalf, el suposat policia, el sergent Trotter és un dels germans del nen mort al cas dels tres germans maltractats, i la senyoreta Casewell és una altra d’aquests tres germans. Resulta ser que Trotter és un psicòpata que volia venjar-se de la mort del seu germà assassinant a tres persones implicades amb la seva mort: Maureen Lyon (la mare adoptiva que els maltractava), la senyora Boyle (la jutgessa que donà la custodia dels tres nens a Lyon i Mollie Ralston, la professora del nen mort i que segons Trotter podria haver evitat l’incident.
Finalment tota la trama és resol i es desmenteixen les falses sospites sobre alguns personatges.

Tot i que fa bastant que vaig llegir-me aquest llibre, he de reconèixer que és un dels poquíssims llibres de lectura obligatoris de l’institut que m’han agradat i enganxat.

És una obra de teatre molt intrigant, com totes les obres d’Agatha Christie, relacionades amb diferents fets i misteris per provocar intriga a l’espectador o qualsevol altra sensació. En molts moments mentre llegia el llibre vaig pensar que l’assassí era un personatge, però a mesura que anava avançant l'argument vaig anar canviant d’opinió vàries vegades.

En general m’ha semblat una història molt interessant i entretinguda. És d’aquells llibres en què tens la sensació que necessites saber-ne el final per quedar-te tranquil·la, i fins que no saps com acaba tampoc acaben les ànsies de saber-ne el desenllaç.

Carla Linares

Llegir per viure-ho?

2011-06-09T18:54:00.001+02:00

Hola a tothom!
Que tal tot? Espero que bé :)

Tot ja s'acaba; les classes llargues, les hores dures, els deures angoixants... ara ja trenquem amb la rutina que hem portat durant tot el curs de 1r de Batxillerat.
També s'acaba aquesta assignatura; literatura universal.
Aquesta assignautra m'ha agradat perquè és universal, de tot el món, i aleshores hem pogut obtenir un coneixement literari més ampli del que mai hauríem tingut.

És fascinant la quantitat de moviments literaris que hi ha hagut al llarg de la nostra història, uns molts oposats i contrastats a uns altres, formant tot un món d'idees literàries.
Actualment no estem en cap mena de moviment cultural, sembla que aquestes ideologies literàries hagin acabat en l'avui. Això no és cert, avui en dia els escriptors escriuen el que ells volen, sense censurar ni omitir res, sense límits de fantasia ni d'opinió.
Avui en dia per a escriure et cal, més que res, imaginació.

Però...quines conseqüències té aquesta imaginació dels llibres?
Els relats i les històries són massa fantàstics, sentimentals, passionals... la majoria no són del tot versemblants.
Veritat que molts cops heu desitjat viure una història com les dels llibres?
Una història d'amor, una d'aventures, una qualsevol...
Una història plena d'imaginació.

Aquest és el problema, al llegir llibres coneixes cada cop més sentiments i més històries que et commouen, t'exalten... t'agradaria viure històries tan boniques com aquestes que llegeixes...

Conec dos llibres en què els personatges principals veuen la realitat com és a la lectura i la idealitzen, aleshores, es tornen bojos.
Aquests llibres són Don Quixot, on el personatge principal, Quixot, llegeix tants llibres de cavalleria que creu que tot el que veu està relacionat amb el món cavalleresc i es veu ell mateix com a un fort i hermós cavaller a sobre d'un preciós cavall, quan en veritat tothom veu un home vell, brut i boig a sobre d'un cavall feixuc.

L'altre llibre és Madame Bovary, on la nostra protagonista, Emma Bovary, llegeix tantes novel·les romàntiques que arriba a l'extrem d'idealitzar l'amor i voler viure'l tal i com les novel·les, i quan no està satisfeta segueix buscant la idealització. La il.lusió de trobar aquest encant de les novel·les la porta a tenir molts problemes.

Aquest últim l'hem tractat a classe i de debò, el recomano a tothom!

En la meva opinió els llibres estan farcits d'imaginació i molt poques vegades són versemblants, però tot i això sempre és agradable llegir històries boniques, i viure'n una encara més.

Todo aquel que lee, deja en un cajón de sus recuerdos una anécdota más para su existir.

Elsa Mateos Viladot

La fe és una manera de viure el misteri de la vida...

2011-06-09T00:18:00.002+02:00

Perquè tot es creure-hi.

En aquesta vida donat el poder que té la ment, cal pensar correctament, i més concretament cal saber en què creure i un cop se sap, cal creure-hi. Ja que la seguretat, l’autoestima, la confiança i la capacitat d’un mateix per fer tot el que es vol, depèn de la força psicològica. Ja que aquesta fa que una persona arribi a fer coses que no es creia capaç de fer, donat que únicament s’hi ha de creure. Pots tenir una forma física excel·lent però si psicològicament no estàs preparat, no aconseguiràs allò que et proposes.

Així és com pensa i realment ho demostra en totes les seves obres Éric-Emmanuel Schmitt, dramaturg, escriptor, guionista i director de cine. On crea personatges que confien tant en ells mateixos com en allò desconegut, perquè estan amb els braços oberts davant que qualsevol situació, ja que és bo això d’acceptar gairebé tot el que apareix de nou en la teva vida, el fet de ser feliç i de gaudir del present. Altres temes que exposa aquest autor en les seves obres, són que la vida s’ha d’estimar tal com és, sense il·lusions, sabent que és curta, vulnerable i plena de dolor. Perquè com també diu i és quelcom que tots hauríem de ser conscients, és que “ser feliç no és tindre una vida diferent a la que tenim, sinó que és entrar completament en la que tenim, no és protegir-se contra el dolor o la desgràcia, és integrar-los en les trames de l’existència, que en aquesta vida pots ser feliç o desgraciat, però tot és una actitud mental.

A més, una de les actituds que Schmitt defensa, i amb la que diu que enfronta la vida, és la confiança, la qual explica que s’adquireix acceptant que no tot és racional, acceptant obrir les portes a la sensibilitat i a la irracionalitat de la vida, ja que s’ha d’estimar la necessitat i tot el que és evitable.

Resultat d’aquesta mentalitat subtil i filosòfica, són les nombroses obres tant llibres com pel·lícules, que ens deixen un somriure filosòfic i el cor revolucionat.

Com que darrerament he vist una de les seves pel·lícules, Odette, una comedia sobre la felicidad, puc dir que la forma com enfoca la vida és particularment original, però certa, una manera de la qual tots hauríem d’aprendre i aplicar-la a les nostres vides. Hi exposa una felicitat senzilla, humil, que es troba en aquelles coses més simples, en aquelles més quotidianes, en les que mai hauríem cregut que estaria, s’ha de viure el present i gaudir del que tenim. A part que d’aquesta manera som menys previsibles pel que fa a les sorpreses que ens pot presentar la vida, i quan aquestes apareixen ens provoquen una reacció més gran que si estem sempre esperant que ens succeeixin coses increïbles.

Així doncs, si voleu saber més coses sobre Schmitt cliqueu aquí i us conduirà a l’article de La Vanguardia d’on he tret la informació.

Espero que això us faci canviar una mica la manera de veure la vida. A més recomano la pel·lícula que recentment he vist, a part d'altres que ha creat, com ara la seva darrera creació, Cartas a Dios.

Judit F.

Sense retorn.

2011-06-09T00:12:00.001+02:00

A continuació us parlaré d'un llibre que em vaig llegir farà cosa d'un any. És un llibre de Jordi Sierra i Fabra, titulat Sense retorn, i us el comentaré una mica ja que em va semblar força interessant ja que tracta el tema del bullying.

Aquesta història succeeix en un poble. Un poble d’aquests on, a causa de la poca gent que hi viu, les notícies volen més ràpides que els mateixos llamps. Així que la notícia de la mort d'un dels joves del poble, en Jacinto, no triga a saber- se. El noi ha aparegut mort daltabaix d’un penya-segat. El penya-segat del poble sobre el qual corrien històries sobre morts misterioses.

A l’institut del jove difunt, els seus amics Miguel Àngel i la Cecília, estan molt preocupats en veure que el noi no hi és. El seu amic suposa que s’ha quedat a casa fent veure que està malalt, ja que uns companys de classe el van amenaçar d’una forta pallissa quan sortís de l’escola. En fer-se pública la notícia, l’institut es veu obligat a tancar i enviar tots els alumnes a casa.

A l’hospital, la família d’en Jacinto s’incomoda i es desespera. El pare està furiós perquè vol veure el seu fill i no deixa de buscar un culpable que l’hagi mort. El seu germà gran, en Patricio, en estat totalment catatònic, la mare, ofegada de tant plorar pel dolor que sent, sense deixar d’abraçar el fill més petit mort de por.

A partir d’aquesta terrible desgràcia, uns professors de l'institut, per la seva banda, comencen a investigar la situació, pensant en quines possibilitats hi ha que el noi hagi sigut assassinat o que s’hagi suïcidat.

La policia, investigant el cos del difunt troba unes marques que no han estat produïdes pels impactes de la caiguda, sinó per uns cops en uns punts concrets del cos de manera forta i continuada. Amb això, l’inspector descobreix que el noi patia abusos físics, però no sap per part de qui. Així que va a parlar amb els dos professors d’en Jacinto i posen totes les seves investigacions i informació en comú, i també junts, convencen la Cecília de poder parlar amb ella. Un cop aconseguit això ja saben qui són els culpables.

Per a concloure, puc dir que aquesta novel·la m’ha agradat bastant, sobretot al final les diferents reaccions de cada persona implicada en el cas, cada una a la seva manera i totes diferents. Encara que trobo que no està molt ben resolt. S’ha de dir que aconsegueix posar l’emoció que necessita el llibre, sinó es podria fer bastant pesat un tema com aquest. Però crec que el motiu que aconsegueix aquesta tensió és el fet d'anar canviant la persona protagonista i passar a parlar sobre una altra persona en el precís moment en que està a punt de succeir alguna cosa que tots esperàvem. L’argument està ben treballat, ja que enllaça la trama d’una manera molt continuada, tot i que al principi, trobo que és massa lenta.

Us adjunto la direcció web de l'autor, per si us interessa saber-ne alguna cosa, i perquè pogueu veure quines altres novel·les ha escrit:

http://www.sierraifabra.com/

Carla Linares

Beautiful Americans

2011-06-08T23:50:00.001+02:00

Fa uns mesos la meva mare em va enviar una serie de llibres que es diu "Beautiful Americans," per Lucy Silag. La serie és una trilogia, i consisteix de "Beautiful Americans", "Wanderlust" i "Experienced." Les novel.les expliquen la història de quatre adolescents nord-americans que van a estudiar durant un any a París. (Ja veus per què la meva mare pensava que m'agradarien?:)) Els estudiants veuen París com un lloc per fugir, reinventar-se, trobar l'amor i descobrir el que realment significa viure. Hi ha quatre personatges únics de què tracten les novel.les. PJ, una noia de Vermont, vé a París per fugir d'un escàndol de la seva família, amb l'esperança que pot deixar el seu passat i pot tenir l'oportunitat d'enterrar els seus secrets i viure com una persona nova. Olivia, de California, arriba a París amb l'esperança d'entrar en una acadèmia de ballet de prestigi i seguir el seu futur planejat durant un any perfecte a la ciutat més romàntica d'Europa. Alex és una "fashionista" de Manhattan que vol trobar l'home perfecte, però de vegades no pot tenir tot el que vol. I, finalment, Zack és un noi de Memphis que vol estar en una societat on pugui ser gai sense els judicis dels seus pares i amics conservadors. La història està explicada des de les perspectives dels diversos personatges, que van alternant-se cada capítol. És molt interessant perquè es pot conèixer cada personatge més íntimament. Només el lector sap els secrets de cadascú dels quatre personatges protagonistes, fins que es descobreix per un altre. A més de ser una novel.la molt interessant per a conèixer diversos personatges, l'ambient de París és com un altre personatge i té un gran efecte sobre el que està passant durant la trilogia. Durant la trilogia, es destaca diferents llocs a París que agraden als personatges, i deixa al lector amb ganes d'anar a París i estar a aquells mateixos llocs i tenir una experiència de París. Per acabar, dic que la trilogia és divertida, imaginativa i captiva al lector i…vull fer un viatge a París molt aviat. Algú m'acompanya? (:

-Nina Wollersberger

Tot va començar amb la idea

2011-06-08T22:44:00.002+02:00

Tot va començar amb la idea d’alguna de les alumnes esbojarrades de la classe de literatura. Era un nou món per quasi totes, on els deures era fer un post cada mes parlant sobre alguna cosa que tingués a veure amb la literatura. Van anar passant els mesos i cada vegada ens vem anant fent més presumides amb el nostre blog, decorant-lo, posant imatges, aplicacions noves, retocant per aquí, treient per allà, erem i som un equip amb això del blog, fins i tot podem dir que hem participat a un concurs de blog.

La nostra professora era la que s’encarregava de fer-nos publicitat per tot l’institut, dient-ho als seus alumnes, als companys de feina. Desprès van arribar els comentaris dels professors en les nostres entrades, fins que ens va sorprendre el comentari d’algú desconegut que segurament per casualitat havia arribat al nostre blog. La sorpresa va ser màxima quan vam veure el grandiós nombre de visites que teniem en total, no podia ser, un blog de classe, que era per entregar feines de classe però en forma de posts, tenia unes 4.000 visites, 9 noies de 16/17 que tenen un blog de literatura, però que poc a poc han anat formant de l'infinit món de l'Internet, de la xarxa on tot viatja i s’espandeix.

Ara s’ha acabat el curs, i entre totes hem decidit que aquet blog serà una herència per a qui estigui fent Literatura Universal el curs vinent, espero que el cuideu, i que sapigueu que algun dia això va començar com si res, sense saber que arribaríem a aquest punt.

Camila Sanint

Qui honora a qui?

2011-06-08T22:33:00.001+02:00

Quim Monzó és un escriptor que vaig conèixer per primera vegada quan la nostra professora de català ens va fer llegir el discurs d’obertura de la fira de Frankfurt del 2007. Realment, el vaig trobar molt elaborat i graciós. Em va sorprendre, no m’ho esperava pas. Em pensava que seria un d’aquests textos avorrits, que no s’acaben mai… En aquest discurs començà dient que no faria com totes les altres persones que havien fet discursos anteriorment i que no explicaria tal, tal i tal. Dient que no ho explicaria, ho diu de passada. Per això, té una part de diversió.

Ara, també potser ja sabeu, que escriu articles de diari a La Vanguardia. Els articles estan bé de llegir perquè fan una crítica o explicació curiosa d’alguna cosa.

El passat dia 1 de juny, Quim Monzó en la seva columna, ens explica que li volien donar la Creu de Sant Jordi a Josep Guardiola i en critica la seva entrega. Opina que en comptes que Pep Guardiola sigui honorat pel premi, és a l'inrevés,, ell honoraria la creu. És així doncs, com ens introdueix que actualment molts premis no són elliurats ja per honorar la persona premiada, sinó que per contra, és per honorar la institució o organització en si que el dóna. Tant sigui com a excusa per donar-se a conèixer, com per donar una bona imatge d’ells mateixos perquè agradin la gent.

L’exemple més clar d’aquest tipus seria un anunci com el de Natilles que hi havia ja fa un temps a la televisió. En l’anunci era Ronaldinho qui ens persuadia que compressim Natilles perquè també les mengen jugadors professionals, o perquè són o fan jugadors professionals. És així com a Ronaldinho, un personatge important del futbol al Barça en el moment de l’anunci, se’l fa servir per donar més protagonisme i vendre més el producte de les Natilles.

Per acabar, dir per qui no ho sap, que Quim Monzó és un dels escriptors importants de la literatura catalana actual, escriu majoritàriament contes i ha fet nombroses traduccions i la seva obra ha estat traduïda també a molts idiomes i us el recomano. Abans d'anar a dormir, llegir una mica, ni que sigui un trosset sense necessitat que sigui tot el text seguit.

Alba Salomon

Music and Lyrics

2011-06-08T22:07:00.003+02:00

L'altre dia a classe d'anglès vam veure una pel.lícula que es diu "Music and Lyrics", i la professora ens va dir que podem escriure la lletra d'una cançó. La pel.lícula em feia pensar sobre tot el que s'ajunta per compondre una bona cançó. Sempre m'ha encantat la música, i quan era petita, sempre volia tocar, cantar i compondre. Ara, tinc disset anys, i vull aconseguir allò de compondre. El primer exemple d'un compositor que he conegut des de petita és el meu germà, Eric. He admirat al meu germà tota la meva vida. Un músic natural, allò de compondre una bona cançó no li costa res (o almenys em sembla així). Quan els dos vam viure a casa, per la nit, sempre sentia la guitarra i la veu del meu germà a l'altre costat de la paret. Jo escoltava els canvis dels acords, dels ritmes, de les textures i de la lletra que inventava sense vacil.lació. Una vegada em va dir "Composo millor a les hores de la nit…" Tal vegada hauria d'intentar això? Ho intentava. Vaig acabar al llit, cansadíssima i frustrada de no haver aconseguit res. Una altra vegada em va dir "Espero que no sempre sigui tan insegur que no pugui escriure la lletra de cançons…" I tal vegada és per aquesta raó que encara no he aconseguit compondre més d'una cançó. Quan escric la lletra d'una cançó, no puc tenir la sensació de ser insegura, i de pensar que la cançó està malament, o que a ningú li agradarà. Només cal posar els sentiments dintre la cançó, i expressar-los a través de la meva veu i els acords bonics que sortin de la meva guitarra. No ho sé si ho podré fer abans del divendres per a la classe d'anglès, però algun dia ho faré. (:

-Nina Wollersberger

La suerte de mi destino.

2011-06-08T22:07:00.002+02:00

“Me llamo Isidre Esteve y antes era piloto de motos, uno de esos capaces de ganar en un viaje de aventuras, de competir contra la leyenda del desierto, de retar al continete olvidado. Así era hasta que conocí la eternidad del instante. Sucedió así… tan callado. Después la dama negra quiso visitarme, pero esta vez llegué antes a la meta. Soy el capitán de mi alma. Entonces el mundo fue otrs. Y siguió la vida. Y represaron las sonrisas.”

Aquest és el començament del darrer llibre que he llegit. Així comença, amb un bonic paràgraf fent un petit resum de tot el que va passar aquell dia.

El llibre de “La suerte de mi destino” escrit pel propi Isidre Esteve, narra tota la història sencera de la vida professional d'Isidre Esteve en el món del motor, començant amb les motos, i acabant fent un Dakar amb un cotxe adaptat,on comença i acaba explicant el seu terrible accident un Dakar, que el va deixar en cadira de rodes.

He de dir que és un llibre que m’ha impactat molt, però no pel fet de la brutalitat de l’accident, sinó de com un llibre que suposadament hauria d’explicar l’accident i com va ser la seva vida després, Isidre Esteve, li dóna la més mínima importància, aprofitant per explicar tota la seva vida, com era abans de l'accident i com era després, però sempre amb el rerefons del fet més important de la seva vida.

Isidre Esteve, un corredor com tots els altres, sempre havia passat desapercebut, però ara per mi, és un home força admirable perquè mai es lamenta del que li ha passat, ni intenta fer-se la víctima, sinó que sempre està amb el seu gran esperit lluitador, arribant a dir fins i tot que presumeix per encara seguir respirant.

Em va impactar les paraules que va dir quan va sortir de cara els periodistes, la primera vegada després de l'accident, les seves paraules van ser les següents: “Mi vida no acaba aquí. A partir de ahora será simplemente distinta. Nada más. “ Es per això que he decidit parlar d’aquet home en aquest post, perquè a algú a qui el destí ha jugat amb ell tan cruelment i que anihilara de forma tan sàdica les seves il·lusions de futur mostri aquesta força, i aquesta capacitat de superació, em sembla realment commovedor. Crec que hauria de servir per a tothom.

Aquest és un llibre de sentiment i de vida,escrit clarament, amb el cor.

Camila Sanint.

Un record per sempre

2011-06-08T21:58:00.001+02:00

Avui he decidit fer aquest post perquè és l'últim de l'any i ja que parlem de les lectures, vull explicar la meva iniciació a la lectura, un record que perdurarà per sempre.

Fou als cinc anys quan vaig agafar el meu primer llibre per llegir-lo jo sola. Tinc imatges a la meva ment quan la meva mare m'ensenyava a fer-ho a través d'un llibre gran que pas a pas, ajuntava les lletres. Per a mi era un somni anar pel carrer i poder llegir tots els cartells i rètols de les botigues. Era una experiència nova, un nou món per a mi. M'enrecordo que era molt pesada perquè tot el que veia escrit, fins i tot una simple frase, la llegia en veu alta i amb aquella tonalitat lenta.

Em va agradar tant aquella nova sensació que cada setmana m'emportava dos llibres a casa dels que hi havia a la classe. En aquells temps estava a primer de primària. A mida que passava el temps, m'aficionava més llegir. De fet, m'enrecordo que vaig llegir-me una prestatgeria de llibres de la biblioteca de l'escola.

Quan vaig arribar a l'institut, al principi seguia molt aficionada als llibres, però quan va interposar-se la paraula obligatori la meva percepció va canviar. Se'm feia una muntanya haver-me de llegir una quantitat de llibres cada trimestre i més, donant-nos els professors els títols. M'agradava més quan ens donaven una llarga llista, i n'escolliem un cada trimestre. Aquells foren els que vaig llegir-me amb més ganes i més ímpetu.

Finalment a quart de l'ESO vaig tornar a agafar el gust pels llibres i fins aquí he arribat, que estic fent un batxillerat en el qual s'ha de llegir molt i m'agraden tots i cadascun dels llibres que ens fan llegir perquè són clàssics: El Quijote, La Regenta, Cien años de Soledad, Madame Bovary, La Metamorfosi, Werther...

Fins aqui arriba el meu post. Ha estat breu, però espero que us hagi agradat

Marta Hormigo

Midnight in Paris

2011-06-07T17:51:00.003+02:00

Dilluns passat vaig anar al cinema per veure l'estrena de Woody Allen i fer una crítica sobre ella ja que l'havíem d'entregar a classe. Aquí va la meva relacionada amb un fragment de Zweig:

Al fragment de Zweig que pren com a títol París, la ciutat de l’eterna joventut se'ns mostra un París perfecte ,a diferència de la resta d’Europa la qual s’ha entenebrit, esclavitzat i empresonat gràcies a la fúria suïcida.

A París és diferent perquè a enlloc es podia sentir amb més delectança la despreocupació de la vida, ingènua, i tanmateix, admirablement sàvia, cosa que confirmaven gloriosament la bellesa de les formes, el clima temperat, la riquesa i la tradició. Zweig explica que no calia que fos primavera per estar de bon humor. Tothom vivia com li venia de grat, en companyia o sol, malgastant o estalviant... No feia falta que fos un dia especial per ballar amb la teva parella al mig del carrer. Al cap i a la fi, el carrer és de tothom. No hi havia diferències socials: tant el proletari com el patró se sentien a la mateixa posició social, iguals de lliures i ciutadans com qualsevol altra persona.

Les relacions amb les dones s’encetaven amb facilitat i es trencaven també amb facilitat. Al cap i a la fi, tots els joves trobaven a algú que encaixés bastant bé amb ells mateixos. Quan passejaves pels carrers, t’atreien com si tinguessin un imant i et mostraven coses noves cada vegada. Finalment, Zweig diu que “la manera més còmoda de descobrir París era des de dalt de l’imperial, el primer pis d’aquelles amples carrosses o des dels cotxes de lloguer oberts que tampoc no anaven gaire esverats”.

Relacionant París amb la pel·lícula de Woody Allen, coincideix molt amb Zweig ja que se’ns mostra un París ideal, des del dia que fa sol, el dia que està ennuvolat i el dia que plou. També podem veure un París ideal tant de dia com de nit. Una ciutat de la qual pots gaudir tant com vulguis i ets lliure en tots els sentits. Relacionant amb el que diu Zweig de les relacions amb les dones, és una cosa que està present al final del film quan el protagonista decideix ser lliure i deixar la relació que tenia amb la seva xicota. Ell és molt diferent d’ella i no encaixen, per tant, si ho deixen, segurament cadascú per la seva banda trobarà el seu amor ideal. A més a més, Gil ja es troba molt a gust a París i decideix no marxar perquè ha trobat artistes i escriptors amb els quals encaixa.

Els estudiants sempre hem tingut present que la ciutat de París, a més a més de ser la ciutat de l’amor, és la ciutat de grans artistes i poetes. A la pel.lícula aquest aspecte també ha estat molt present. De fet, sembla ser que a en Gil l’inspira estar en aquella ciutat i seguir escrivint i fer els retocs necessaris a la seva obra per poder assolir l’èxit.

A mi m’ha agradat molt la part que el protagonista diu que li encanta París quan plou, passejar sota la pluja. Aquest aspecte em va fer pensar en el text de Zweig en el qual se’ns mostra un París perfecte en tots els aspectes, sense necessitat que faci un dia perfecte. I de fet, aquest és el pensament d’en Gil. Tant és el temps que faci aquell dia. París és una ciutat bella en tots els aspectes, fins i tot, en aquells que a nosaltres ens semblin lletjos i tristos.

Al finalizar de veure la pel·lícula i sortir del cinema em vaig quedar amb moltíssimes ganes de viatjar cap a París, de fet, més de les que tenia abans de veure-la. És una pel·lícula molt maca en tots els sentits, des dels personatges que surten fins als ambients que ens mostra Woody Allen.

Aquí us deixo un enllaç amb el tràiler

Marta H.

INDIGNATS!!

2011-06-07T00:31:00.002+02:00

Aquestes últimes setmanes s’han posat de moda a tota Espanya i a Catalunya també els moviments dels indignats. També anomenats del 15-M pel fet d’haver començat a Madrid precisament el dia 15 de maig. Aquest moviment es caracteritza per reunir milers de persones, majoritàriament joves que acampen en una plaça i reflexionen sobre el futur del país. Tot començà a causa d’un manifest “ Indignez-vous!” que escrigué un senyor de 93 anys, Stéphane Hessel, que ha estat capaç d’encetar revolucions i massives protestes contra el sistema polític i la manera de funcionar de la societat de l'era global.

A Sant Cugat també hi ha una acampada on es reuneixen joves i s’organitzen per discutir temes relacionats amb la política, la sanitat, l’educació, la pobresa, el treball i l’accés als béns necessaris per a una vida sana i feliç; englobant-ho tot, el funcionament general de les coses, que no creuen que ho tinguem de manera correcta i troben necessari modificar, ja que la democràcia és el govern del poble. Per això, hi ha uns horaris per parlar i discutir, temps per estudiar, ja que els joves estan d'exàmens, per netejar, procurant que l’acampada no interrompi el curs de les activitats a la plaça i finalment, a la nit a les 9 hores fan el que en diuen assemblea on fan un resum del dia i posen en comú les idees i temes que han sorgit durant la jornada, es prenen decisions de com continuar i comenten les coses que funcionen i les coses que s’haurien de millorar.

Aprofitant aquest moviment jo també vull deixar per escrit els meus motius per a la indignació. Per tant

JO ESTIC INDIGNADA PER :

1. El 20% de la població mundial disposa del 80% de la riquesa del món. És una diferència enorme. I tant com avança la societat i amb tanta tecnologia, hauríem de ser capaços de canviar la situació. Es va proposar posar en marxa un impost que s’anomena la Taxa Tobin, que era especialment per igualar una mica això. Era un impost que si afegíssim durant 8 dies de l’any a tot el món sobre els intercanvis de divises es podria garantir l’educació de milions de nens i lluitar contra la pobresa.

2. La societat consumista, les despeses que es produeixen o fenòmens com l'obstrucció programada i persuasiva.

3. Encara, avui en dia, perdura la discriminació cap a les dones. Tant podria posar d’exemple els anuncis televisius que fan ús de la figura de la dona com a objecte per vendre productes de neteja o de cotxes o com també, que en la majoria de càrrecs importants públics, representants polítics,nom dels carrers dels pobles són homes. Això no és casualitat.

4. Els mitjans de comunicació sovint no són fiables. Diuen les coses més vanes, amaguen les brutalitats, les adornen per a les nostres orelles o diuen solament allò que volen que sapiguem.
Per tot això, i algunes coses més, jo estic indignada.

Però per ser justos, també cal que digui que, en realitat i en veritat, també sóc molt feliç i estic molt satisfeta per molt motius. Per tant

JO SÓC MOLT FELIÇ PER :

1. Tenir una família com la meva, que em cuida, m’estima, que està al meu costat i es preocupa per mi. Crec que és una gran sort i sovint m'adono que valoro poc tots els esforços i sacrificis que han arribat a fer per nosaltres.

2. Viure en un país ric en què puc anar a escola i gaudir d’una educació i tenir al meu abast molt més llibres dels que podré llegir mai en tota la vida.

3. Viure en un país democràtic en què hi ha de tot per a tothom i per tots els gustos, on tens llibertat per triar el que vols i viure com vols.

I finalment i de forma molt especial sóc molt feliç...

4. De tenir els millors professors del món i els millors companys de classe que fa anys i panys que m’aguanten i suporten i a més dediquen el seu temps a llegir aquest post que espero serveixi perquè em posin bona nota a literatura.... I que el curs JA HA ACABAT.

Si voleu llegir algunes pàgines d’informació sobre el tema entreu aquí.

Alba Salomon

Sentiments i paraules

2011-06-06T00:49:00.003+02:00

Hola! Com va tot?

Companys... heu tingut mai la voluntat d'escriure?

En dir voluntat em refereixo a TOT el que comporta escriure; els ànims, les ganes, el rendiment, l'esforç i la força per a poder fer-ho.

Esciure pot arribar a ser molt dur, no trobar rimes en una cançó o no trobar la paraula adequada en un relat pot ser angoixant i desesperant saber que vas perdent temps i el full conté les mateixes paraules que fa una estona.

També es pot donar el cas de, un cop acabat el text, no en quedis satisfet, o no t'agradi, és per això que dic que escriure requereix MOLTES ganes i MOLT esforç.

Molta gent diu que per a escriure necessites inspiració, jo crec que no, la inspiració és fantasia i les ganes d'agafar un full i escriure lliurement és cosa teva. La inspiració és aquell detall fantàstic que et fa contemplar-ho tot d'una altra manera.

Tornem cap a la pregunta... Heu tingut mai ganes d'escriure?
Una persona pot escriure el que li vingu de gust; una cançó, una carta, un article, una història, un conte, un llibre i fins i tot una saga ...

Jo algun cop sí que he tingut les ganes d'escriure alguna cosa i és per això que aquest post tracta sobre això, expressar sentiments interiors en un paper, sense ordres ni límits.

No crec que escrigui mai un llibre, sincerament, seria capaç d'escriure algunes pàgines però després em cansaria, o no n'estaria satisfeta, i ho deixaria de banda en un tres i no res. De totes maneres jo no sóc la classe de persona que podria fer-ho, no tinc el vocabulari adequat i prefereixo escriure fets reals, sensacions, emocions, sentiments.... Alguna vegada he escrit alguna cançó o alguna carta, normalment dirigides a alguna persona, per a mostrar-li estimació i carinyo, m'he sentit bé escrivint en especial per a algú, per a sorprendre a aquesta persona, impressionar-la i deixar-li un record meu, un record que el pugui tenir sempre i pugui expressar el que jo sento.

I un diari? La idea d'escriure diversos moments que has viscut i poder-los llegir més tard tal i com els vas expressar aquell dia és una sensació realment agradable...

Al cap i a la fi, el que vull dir amb tot això és que escriure és una bona forma de comunicar-te, d'expressar tot allò que et fa sentir bé, de mostrar-li a una persona que l'estimes, i que t'has esforçat en escriure-li alguna cosa perquè aquesta persona s'ho mereix...

Si no tens el vocabulari d'escriptor o el talent de saber escriure bé NO passa res!

si estàs enfadat/ada i no ets capaç de dir-ho cara a cara, ho escrius; si vols impressionar algú amb un record teu, escriu-li; si tens un dia avorrit sense fer res i vols fer alguna cosa entretinguda, esciu una cançó i canta-la..!

Hi ha lletres que t'arriben a tocar molt a fons teu; lletres que et recorden persones, lletres que et recorden fets, lletres que transtornen el teu estat d'ànim... Però són lletres i són capaces de commoure't, vols commoure, tu també, amb les teves paraules?

És fàcil, simplement estàs mostrant a altres persones els teus sentiments.

Espero que aquest post us hagi donat moltes idees ;)

Que vagi bé!

Elsa Mateos Viladot

Turquia és tot un món... II

2011-06-05T23:37:00.001+02:00

Hola!
Aquí deixo la segona part del post que vaig fer sober el viatge que vaig empendre aquest estiu cap a Turquia.
En el primer post he parlat sobre Istambul; una ciutat molt gran de religió musulmana amb una cultura enormement sorprendent. Istambul és bonic, però també és molt pobre, els nens que veus pel carrer demanant diners o venent productes et deixen devastat, molta gent allà viu en la misèria.

En aquest viatge de dues llargues setmanes vaig agafar un altre avió per anar cap a una altra part de Turquia, Capadòcia.

Capadòcia és un ciutat petita, però plena de bellesa.

Capadòcia és tot natura; vegetació, muntanya, sorra... I el que és més fascinant d'aquesta ciutat és veure on vivien anteriorment els seus habitants; formaven cases i esglésies de sorra i també tenien les impresionants ciutats subterrànies.

Allà vaig gaudir amb les excursions,els passeigs nocturns pels carres lleugerament il·luminats i les fascinants vistes d'admirables paisatges.

Allò que més em va agradar del que vaig visitar van ser les ciutats subterrànies; ciutats que es construïen sota terra i tenien mil passadissos i mil cambres. Les ciutats subterrànies són impressionants; costa creure que unes persones van ser capaces de construir fins a tanta profunditat i van poder viure en temperatures tant baixes. Les ciutats subterrànies eren ciutats que estaven construïdes amb el pròposit d'evitar enemics guerrers, així, aquests passarien de llarg i no hi hauria cap batalla; tot i això també hi havia algunes ciutats subterrànies que es contruïen per a guardar aliments (les temperatures baixes feien una bona conservació) o per a guardar animals i evitar que fossin robats per altres poblacions.

Tot i això el que més em va sorprendre de Capadòcia va ser una altra cosa; com n'era de diferent d'Istanbul.

Capadòcia era neta, ordenada, tranquil·la i més aviat rica, a més a més, les dones podien permetre's vestir-se com elles volguessin. Allà vaig veure poques mesquites, però això no importava, ja que el més sorprenent fou el contrast entre dues ciutats d'un mateix país, una diferència enorme.

A Capadòcia, era preciós despertar-te i veure el cel cobert per multitud de globus diferents, unint el blau clar del cel amb mil colors alegres...

Istanbul era pobre, brut, intranquil... però tot i això era maco.
Però Capadòcia era tot el contrari, a més, els habitants (que no n'hi havia gaires) també es comportaven molt diferent, eren gent més simpàtica i agradable, les dones et somreien pel carrer i et saludaven, sense jutgar la teva vestimenta, i els nens eren més vius, més alegres...

Era realment sorprenent veure el gran contrast entre Istanbul i Capadòcia, dues ciutats totalment oposades en un mateix país.

Bé, jo recomano un viatge així a tothom! Però si hem d'escollir un únic destí (estem en crisi!) escull Capadòcia, és impressionant.

Ara bé, si vols un viatge ben gros escull alguna cosa semblant a aquest; però tingues en compte una bona organització, visita Istanbul pel teu compte i agafa un tur per la Cadapòcia!

Que vagi bé!

Elsa Mateos Viladot

-Un seguit de desgràcies catastròfiques-

2011-06-05T22:18:00.001+02:00

Sabeu aquelles obres que són diferents a la resta, que són originals, extravagants, que narren històries extraordinàries que se surten de la normalitat, aquelles que recordes tota la vida, i de les que per sort o per desgràcia acaben fent una pel•lícula? Doncs aquest llibre n’és una d’elles.

Ja des del començament del llibre, a la contraportada, com a les primeres imatges de la peli, l'autor ens deixa ben clar que no és un llibre de la típica història feliç on tot comença i acaba bé, sinó que ja des de l'inici ens mostra una temàtica força extravagant, trista però alhora increïble. Ara per tant, toca explicar de què va l’obra, doncs bé, narra la història de tres nois que queden orfes, i que com que cap dels tres és encara major d’edat, han d’anar passant per una sèrie de familiars llunyans que cuiden d’ells, però n’hi ha un que repeteix, ja que aquests orfes han heretat una gran fortuna dels seus pares i fins que la filla gran no compleixi 18 anys, no la poden ni veure. Però l’oncle Olaf(el dolent de la pel•lícula) està boig per aconseguir aquests diners i farà l’impossible per destruir els hereus i quedar-se amb la fortuna, així doncs, aquest llibre tracta de com aquests orfes amb les seves increïbles capacitats aconsegueixen sortir-se’n.

Finalment, dir que recomano molt aquest llibre a l'igual que la peli de la que n’acabareu al•lucinats, perquè ja des del començament et captiva.

Llibre: Un seguit de desgràcies catastròfiques, de Lemony Snicket

Per veure el lloc web de la pel•lícula cliqueu AQUI.

Judit F.

Relats Curts

2011-06-05T19:04:00.001+02:00

A la llibreria que tinc al darrera de la meva taula de l’habitació on treballo, on passo hores i hores estudiant i fent treballs per a l’institut, hi ha una pila de llibres, alguns meus, altres heretats dels pares i parents. Sovint penso que no fan res més que agafar pols. Però tot just ara que em poso a escriure aquest post he pensat que em poden ser útils.

Mirant i remirant trobo un llibre de Contes de Sergi Pàmies. Duu per títol “Si menges una llimona sense fer ganyotes”. Tota una declaració d’intencions. Posar un títol tant estrany per un llibre, segur que ha d’amagar alguna cosa interessant, i si més no almenys curiosa i diferent.

Fullejo una mica i m’interessa un conte titulat Com dues gotes d’aigua. És un conte curiós. Tracta d’explicar les vivències i sensacions que té una gota d’aigua en el seu camí des que cau d’una aixeta fins que arriba a l’aigüera. És un relat curt, de poques planes, però ho explica de forma detallada i resulta bonic i interessant tal com ho explica.

Quan l’acabes de llegir et quedes una mica perplexa, entre encuriosida, encantada i empipada. Bé i ara què més ? No hi ha res més ? I què més passa? et preguntes. Però no hi ha res més. El conte s’acaba. En algun moment et preguntes si t’han pres el pèl, o no ho has entès, però després veus què fàcil i què difícil és al mateix temps escriure un relat curt. I que sovint no cal buscar en tot un sentit que vagi més enllà, sinó que en algunes ocasions no cal fer res més que mirar el que tenim ben a prop i observar de forma atenta per descobrir les gran meravelles del món que ens envolta.
Llegint aquest i altres relats curts com aquest he descobert que es pot escriure de qualsevol tema quotidià. Que encara que sembli que no té cap importància, si t’hi fixes bé segur que li pots trobar tota la importància del món. Tot depèn de com ho miris, de com ho enfoquis, i de quina perspectiva tinguis com observador, narrador o lector. Això és precisament el cas de la gota d’aigua. Per a qualsevol de nosaltres quina importància té una aixeta que goteja i per la qual van caient gotes d’aigua ? Però i si nosaltres fóssim una gota ? precisament aquella gota? La cosa canvia no ? Transformar una cosa quotidiana de la nostra realitat i fer-ne d’això una obra d’art que és el que fan els bons artistes i escriptors.

Sergi Pàmies que és un bon escriptor català, fill també d’una gran escriptora que va viure l’exili, Teresa Pàmies, escriu molt sovint articles als diaris, participa en tertúlies a les ràdios i la TV i és conegut com a gran seguidor del Barça. Escriu principlament llibres de contes o relats curts que fan bona aquella màxima que ja fa molts anys fa popularitzar un escriptor espanyol de : Si lo breve es bueno, dos veces bueno.

Per tant jo també m’ho aplico i acabo ja el meu post d’avui recomanant a tots els contes d’en Sergi Pàmies.

Alba Salomon

Llegir, escriure: un pacte de solituds

2011-06-02T15:57:00.002+02:00

Aquesta serà possiblement l'última entrada que faré en aquest blog. El curs ja s'està a punt d'acabar i he decidit escriure el meu últim post sobre un tema estretament relacionat amb el que hem estat fent al llarg de l'any a l'assignatura de literatura universal.

Una classe de l'ATN

L'any passat, per influència de la meva mare, vaig decidir apuntar-me a un curs d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ja havia estat alguna altra vegada a l'edifici, però això poc tenia a veure amb l'experiència d'assistir a unes classes per conèixer el món de la palaura escrita de primera mà. Però no eren unes simples classes, ja que el fet de pensar en la importància que l'Ateneu ha tingut a la història de les lletres i la cultura catalanes imposava, i molt.

Força gent em pregunta què es fa en aquests cursos i jo sempre responc: escriure. Però de fet és molt més que això, ja que escriure ho pot fer cadascú des de casa seva sense la necessitat d'anar a enlloc un cop per setmana... Per mi, aquests cursos també han estat compartir amb gent nova els textos propis, sentir diverses opinions sobre el que has fet, escoltar altres històries de gent com tu, aprendre a analitzar ràpidament, a millorar-te, a observar, a reescriure... Comences a desenvolupar tècniques noves, proves diversos tipus de narradors, i aprens que escriure es basa sobretot en pensar. Un escriptor ho és les 24 hores del dia perquè mira el món amb ulls de caçador d'històries, o de personatges o de poemes. Ha de saber mirar i transmetre des del seu punt de vista allò que vol mostrar. No només ha de transmetre informacions, sinó que ha d'ensenyar mons imaginaris; encomanar intensitats a força de ritmes, i fer una tria i una combinatòria artística de les paraules. Cadascú utilitza el llenguatge a la seva manera per expressar la pròpia subjectivitat, això és el que se'n diu l'estil.

"... Todo lo que usted quiera, sí señor, pero son las palabras las que cantan, las que suben y bajan... Me prosterno antre ellas... Las amo, la adhiero, las persigo, las muerdo, las derrito... Amo tanto las palabras... Las inesperadas... Las que glotonamente se esperan, se acechan, hasta que de pronto caen... Vocablos amados... Brillan como piedras de colores, saltan como platinados peces, son espuma, hilo, metal, rocío... Persigo algunas palabras... Son tan hermosas que las quiero poner todas en mi poema... Las agarro al vuelo, cuando van zumbando, y las atrapo, las limpio, las pelo, me preparo frente al plato, las siento cristalinas, vibrantes, ebúrneas, vegetales, aceitosas, como frutas, como algas, como ágatas, como aceituna..."

Pablo Neruda

Sempre m'ha agradat molt escriure, però és com si a partir de començar a anar a aquests cursos em prengués una mica més seriosament els meus simples escrits. Intento tenir disciplina i escriure una mica cada dia, per poc que sigui, ja que una bona història no neix només d'una idea, sinó d'un treball constant i mesurat.

"L'essència del compromís artístic de l'escriptor: convertir en vida una idea a través de les paraules. Escriure és pensar i pensar-se, cercar, experimentar, trobar i, fins i tot, trobar-se. Escriure és escollir idees i és escollir paraules. Sempre estem triant..."

Mar Tomàs

Alba Lafarga M.

Què és el que portà l'home blanc a dominar el món?

2011-05-29T22:50:00.004+02:00

Angaangaq:

Líder espiritual dels Inuit (que significa el poble) o també coneguts com a esquimals tot i que per aquest terme no mostren gaire apreci, ja que significa “que mengen peix cru”. Nasqué en un poblet de Grenlàndia i és xaman, sanador tradicional i portaveu del seu poble des que començà el problema del canvi climàtic, ja que els més savis de la seva zona el van enviar a recórrer el món. Concretament anà a l'ONU a explicar el problema que començaren a percebre en el món des del nord quan el 1963 els savis del seu poble van veure com un glacial es desfeia.

Li diuen ancià des que era jove ja que ha anat recollint el llegat familiar de la saviesa del seu clan.

M’he decidit a escriure sobre aquest xaman per les creences que fonamenta, les idees que explica i que defensa, perquè em sembla molt interessant, diferent i curiós. Començant per la vida, diu que és una bella cerimònia que mereix ser celebrada, també diu que la diferència més immensa, no està en l'aquí i l’allà, sinó entre ment i cor, terreny que hem de conquistar.

Per altra banda explica com pensen, com actuen, com viuen allà d’on és ell, ja que el poble dels Inuit va arribar a ocupar 16 milions de quilòmetres, que com sempre succeeix amb les cultures que no pertanyen a la de l’home blanc, va ser minvada a tan sols 1 milió de persones actualment, i en part fou culpa de les epidèmies però com sempre passa també, influïren altres factors que no cal esmentar. Una cosa que em va semblar fascinant quan vaig llegir l’article, del qual estic treient tota la informació que exposo, va ser saber que els Inuit són el poble més pacífic del món, que mai hi va haver guerres entre ells, tot i que ocupaven 16 milions de quilòmetres i havien de dividir-se tant el terreny com la zona de caça. A més, es diu que tenen fama d’hospitalaris, i Angaangaq explicava que no els repugna el contacte físic com als blancs, que ells no tenen tabús sexuals, ni cels, que són persones civilitzades. A part, són un poble que se’ls coneix pel respecte que tenen cap a la natura, que no intenten dominar-la, que saben que no són superiors a ella, i que li agraeixen, a la seva manera, tot el que els proporciona.

Així doncs, tots aquets fets i totes aquestes descripcions m’han fet arribar a la conclusió de si realment som nosaltres els civilitzats o ho són ells, ja que l’home blanc sempre ha cregut que tot el que deia, feia i pensava era allò correcte. Ara bé, sabent com són els Inuit, igual que moltíssimes més cultures que hi ha al món o que hi va haver, realment som el correcte ? Fem el bé i la nostra manera de viure és la millor, la més civilitzada?

Tot i que aquesta pregunta pugui ser contestada de moltes maneres, el que em fa pensar és que l’home blanc al llarg de la història ha fet el patètic, ha sigut ignorant i ha estat incrèdul pensant que la seva cultura era la millor, imposant-la a qualsevol poble que no la tingués i creient que aquesta era superior a les altres cultures. Però òbviament l’home blanc també ha desenvolupat certes coses de la cultura que ha beneficiat l’ésser humà i en particular els blancs, però realment ja mai sabrem si les altres cultures, que consideràvem primitives quan vam conèixer-les, haurien pogut evolucionar i proporcionar millores per a la vida. Moltes d’aquestes diferents cultures han desaparegut o bé ho estan fent i en part és culpa de l’home blanc.

I és que realment què és el que porta una cultura a considerar-se superior a una altra, sabent que no existeix la veritat absoluta ni el bé.

Personalment, no és que estigui en contra de l’home blanc, ja que sóc una d’ells, però realment fa llàstima saber que moltes cultures han desaparegut i que algunes d’elles ho estan fent per culpa nostra. I tampoc dic que les altres cultures siguin millors que la nostra, ja que el que solem considerar millor són els costums i les maneres de viure a les que estem acostumats. Però no m’agrada saber que la meva cultura ha estat la causant de molts desastres actuals, que hem estat capaços de prescriure el que nosaltres creiem als altres(tot i no ser el més adient), que no hem deixat l’oportunitat a altres cultures que ens semblaven primitives a continuar evolucionant per solucionar els seus problemes o per millorar les condicions de vida i sobretot que ens hem imposat la corona d’amos del món i que al llarg de molts anys ens hem considerat superiors tant a la resta com a la natura, considerant-la menys del que realment és i creient que ens en podíem beneficiar tant com volguéssim fins que va arribar el canvi climàtic, que si més no, com sempre passa, fins que no succeeix quelcom greu, no reaccionem. I el pitjor és que encara avui dia seguim fent i creient tot això.

Finalment dir que Angaangaq és autor d'un llibre que vaig comprar-me recentment i que més endavant em disposaré a llegir. El recomano a tothom interessat a conéixer la cultura dels Inuit, es diu Escucha la voz del hielo.

Judit F.

Perdonar i demanar perdó

2011-05-28T13:02:00.003+02:00

Qualsevol persona pot cometre errors i aquests, poden ofendre algú que l'envolti, tant conegut com desconegut, amic com enemic, aquestes ofenses solen comportar un sentiment de culpa per aquell que ho ha provocat.

Si la persona es desentén de l'ofensa que ha produït, o projecta sense raó la seva culpa sobre els altres això només serveix per provocar un dany major. Ignorar un error, és a dir no posar-hi remei, no fa desaparèixer el problema, sinó que aprofundeix més la ferida produïda. Per poder viure feliços, totes les persones hem de donar i rebre perdó. Moltes vegades sense voler ofenem a algú i necessitem recuperar la pau. Per això hem d'acceptar la nostra culpa,demanar perdó i reparar la falta comesa.
Sentir-se culpable pot ser una cosa positiva si ens porta a reflexionar i, a buscar remei. Sentir-se habitualment innocent respecte de tot, sol ser el símptoma de l'acció de l'orgull. Aquesta reacció està implícita en l’ésser humà, que per no acceptar un dolor el nega.
No hem de ser curts de vista amb els nostres errors i aguts amb els dels altres.
Perdonar i demanar perdó són coses que generalment van molt unides. És veritat que ens sentim ofesos,però també hi ha ofenses que fem nosaltres cap als altres. Perquè els mals estars solen entrecreuar-se en un embolic molt complex, en el qual si nó s’aclareix pot anar creixent una muntanya d’odi i malestar cada cop més greu, que normalment ningú desitja.
La vida és massa curta per emmagatzemar odi i rancor en el nostre cor.
Encara que sentis la temptació de recordar l'ofensa, has de ser capaç de superar-la i perdonar. A més, moltes de les ofenses són imaginàries i altres estan magnificades.
Sigui el que sigui o amb qui sigui, enfronta't a això i tracta de guarir aquesta ferida.
Agafa el telèfon,escriu un sms o un e-mail,... Busca un punt o un lloc de trobada, per aclarir les coses amb serenitat.
Memoritza unes paraules apropiades i deixa fluir la conversa amb naturalitat, sense por. Demana perdó!

Jordina Solans

BCNPoesia 2011

2011-05-18T19:47:00.000+02:00

Mapa literari Barcelona

2011-05-09T16:17:00.000+02:00

A continuació us deixem un enllaç a una pàgina del CCCB on hi trobareu diversos mapes de la ciutat de Barcelona on hi han marcats diversos punts amb alguna referència literària.

Mapa Literari

Diada de Sant Jordi

2011-04-30T19:28:00.000+02:00

El passat dia 23 d'abril es celebrà la diada de Sant Jordi.

Tradicionalment i des del segle XV, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalin una rosa vermella "com la sang" i un llibre. Tot i ser tradicional, la popularització del fet de regalar roses es va restablir activament el 1914, gràcies a l'impuls de la Mancomunitat. La presència del llibre és deguda a que la diada coincideix amb el Dia internacional del llibre, que des de 1930 commemora la mort de Miguel de Cervantes i de Shakespeare. La primera vegada que es va celebrar el dia del llibre, però, fou el 7 d'octubre de 1926 gràcies a una iniciativa de Vicent Clavel, un escriptor i editor valencià establert a Barcelona.

La diada té un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s'engalanen amb la senyera. A tot Barcelona es venen llibres i roses, però és a La Rambla on l'esdeveniment arriba a la seva màxima expressió. A les parades habituals de La Rambla se n'afegeixen de temporals. És tradicional promoure la venda de llibres amb signatures dels autors i fent un descompte al preu de venda. Les llibreries properes a Plaça Catalunya estan plenes de gom a gom i obren fins i tot si és diumenge. També hi ha lectures de poemes o de fragments de llibres i els teatres i sales d'espectacles fan promocions especials.

Hi ha parades amb reivindicacions polítiques, per ajudar a organitzacions humanitàries, per recaptar fons per escoles o simplement per a aconseguir alguns diners extra. Els mitjans de comunicació fan retransmissions en directe des dels punts més emblemàtics. Però sobre tot cal destacar l'ambient festiu que genera la diada. Es realitzen Jocs Florals a les escoles, activitats a les biblioteques i concerts als carrers que s'afegeixen a l'atrafegada agenda cultural de la ciutat comtal.

Aqui a Sant Cugat fou a la plaça del Monestir on es van situar les llibreries de diversos punts de la ciutat amb unes carpes on podies comprar-te els llibres. A les parades generalment podies trobar els Best Seller i t'aplicaven un descompte del 10%.

És un dia que a mi personalment m'agrada passejar, viure l'ambient i comprar-me un llibre que m'agradi. Aquest any malauradament no em vaig comprar cap, però espero comprar el llibre que busco en breus.

Malauradament, aquest any va caure en dissabte i en Setmana Santa. És per això que a l'institut es va celebrar el divendres dia 29 de maig. Fou un dia ple d'actes: des de lliuraments de premis en prosa i poesia, tant a castellà com a català, el lliurament de diplomes als guanyadors del FemMat i de les proves Cangur, fins a concerts dels mateixos alumnes del centre. A més a més per tot l'institut hi havien poemes penjats de Màrius Torres(commemorant el centenari del seu naixement) i de Joan Maragall (commemorant el centenari de la seva mort). També hi havien còmics realitzats pels alumnes de tercer, aforismes pels alumnes de batxillerat i molta més guarnició que feien de l'Angeleta Ferrer un centre intensament viu.

Marta Hormigo

The more you distract the less you'll understand

2011-04-27T00:21:00.001+02:00

És un vídeo sobre la importància de la concentració en les nostres lectures i altres temes relacionats; tot tractat d'una manera original. No té subtítols però s'entèn molt bé i té força gràcia.

23 d'abril

2011-04-25T21:16:00.001+02:00

Noies, seguidors i seguidores, dissabte fou el dia de Sant Jordi!!

Com va anar? Esperem que molt bé i compressiu molts llibres o us els regalessin. O al menys els nois hagueu regalat una rosa a la vostra estimada o amiga. Compartiu amb nosaltres tot això, però sobretot els títols i els autors dels llibres :)

Saló del Còmic 2011

2011-04-21T14:37:00.005+02:00

Autosuperació i esforç

2011-04-01T23:55:00.002+02:00

L'autosuperació, l'esforç, la dedicació, paraules que vivim diàriament en diferents àmbits depenent de la persona, però que estan molt presents en les nostres vides. Dins els diversos àmbits que aquestes alberguen, segons la meva opinió, crec que els més difícils o que requereixen tant d'esforç físic com de psicològic, són els casos físics, com els esports.

Qualsevol esportista sap el que suposa practicar un esport a un cert nivell, ja que aquestes situacions, ja sobrepassen el simple fet de lluitar, perquè aquí juguen les emocions, les ganes, la fatiga, la preparació física, i sobretot el cor. Perquè moltes vegades quan el cos et demana que paris i el cap gairebé t'obliga a fer-ho, l'única cosa que et motiva a seguir és el cor, tot i que de vegades també intervé el cap pel fet de saber que a major esforç major recompensa i el fet de pensar que no pots abandonar, que has de lluitar fins a al final, que per això has començat, i el fet d'abandonar seria rendir-se, tirar la tovallola, cosa que a part de perjudicar-te posteriorment, sol representar una depressió i una frustració per a tu.

I no parlo de les situacions en les quals has d'esforçar-te i estàs bé, ni en les que et qüestiones el perquè fer-ho per la vagància que suposa, sinó que parlo d'aquelles en què ja no pots més, estàs molt cansat/da, no tens ganes, et sents feble, pesat/da i en les quals pararies i te n'aniries a casa, perquè si més no, l'esport és una cosa necessària però no obligatòria, i menys a un nivell no professional.Són aquelles situacions en què has d'esforçar-te simplement perquè és gairebé la teva obligació, perquè saps que no pots ni has de rendir-te. En aquestes situacions, l'única cosa que t'empeny i et fa continuar és quelcom indescriptible, molts diran que és el cor, però físicament això no ho notes. A part, les emocions et poden produir sensacions errònies, pensar-te que ho estàs fent fatal però arribes a millorar-te a tu mateix, aleshores es pot dir que controlem realment el nostre cos?

Un exemple podria ser el cas del nàufrag Robinson Crusoe

de l'autor Daniel Defoe, que estant ell sol a l'illa, aconsegueix tirar endavant amb idees, creativitat, esforç, una lluita constant contra ell mateix. Doncs això ens passa a tots, que una part del cap pensa en la possibilitat de rendir-se, de deixar-ho estar, de no esforçar-se i alleujar-se físicament i alhora hi ha una decepció psicològica per no haver-se vist capaç de continuar endavant.

A més, aquest tipus de casos en què et trobes tu sola, on només tu decideixes què fer, en els quals ets lliure per escollir seguir o parar, suposen una gran pressió psicològica. Ja que la solució fàcil, sol ser la més ràpida de prendre, la més còmoda, la més agradable, la que ens ve bé en tot moment, i la que per més que lluitem sempre està present: parlo de deixar estar aquesta lluita, de tirar la tovallola, d'abandonar, d'acabar sense haver-ho fet com cal, vulgarment conegut com rendir-se.

Finalment, dir que com ja tots sabem, la millor sensació és aquella d'haver acomplert amb el teu deure, d'haver lluitat fins al final, o si més no d'haver-ho intentat, i encara que la victòria sempre estigui associada a un objecte físic o bé a un resultat que destaca davant dels altres, la veritable victòria o triomf, rau en haver aconseguit allò que t'havies proposat o bé en haver-hi lluitat, haver-te esforçat i sentir aquesta felicitat interior que et diu que realment ho has fet molt bé. Són moments en què se't dibuixa un somriure a la cara perquè saps que ho has aconseguit, perquè t'has enfrontat a les teves pors, als teus límits i ara ells et temen a tu, encara que automàticament se't marca una altra meta, un altre objectiu on apuntar. És llavors quan estàs realment feliç.

Perquè tal i com vaig llegir l'altre dia en una entrevista a un gran esportista a La Vanguardia que deia que els premis estan molt bé per a la foto i per posar en els prestatges de casa, però al cap del temps, s'omplen de pols, i la gent oblida aquests resultats (igual que tu), ja que el que realment perdura en el teu cap són les sensacions que vas tenir quan aconseguies aquests mèrits, aquest triomf, quan lluitaves per ell. Ja que un trofeu és una cosa material, que s'embruta, s'oblida, i acaba a les escombraries, i el que és realment vital i important en aquesta vida és la nostra pròpia felicitat, moltes vegades formada pels bons records i per l'orgull que una pot sentir de si mateixa per l'autosuperació i l'esforç exercits dia a dia.

L'ombra del vent

2011-03-30T20:58:00.004+02:00

Abans de les vacances de nadal em vaig comprar el llibre de Carlos Ruiz Zafón titulat L'ombra del Vent. La veritat és que me'l vaig comprar pel fet que molts amics meus el tenien i sempre deien que era d'aquells llibres que enganxava. Jo volia experimentar la mateixa sensació que ells i el vaig començar a llegir. Tot i que la manera com està escrit no es pot considerar literatura, està escrit de manera que al lector que li agrada, l'enganxa amb molta facilitat. És el que em va passar a mi. Quan el vaig començar a llegir no vaig poder parar de llegir, passava pàgines amb tanta facilitat i llegia tan ràpid que aviat m'hi vaig veure submergida.

En aquest post us faré el breu resum que jo vaig llegir-me abans de començar el llibre, perquè qui vulgui experimentar la sensació d’enganxar-se i no poder sortir fins acabar el llibre, ho ha de fer personalment i no del que li expliquen els companys. Dic això perquè a vegades passa, i a mi personalment m’ha passat moltes vegades el fet que t’expliquen l’argument i ja no li trobes la gràcia al llibre perquè el que t’han explicat no t’ha agradat. Però si el mateix llibre el comences a llegir tu mateixa, te n’adones que hi ha moltíssims detalls que l’altra persona no et va dir i aquí és quan comences a trobar-li aquell “punt picant” que t’enganxa.

L'ombra del vent narra una història de misteri a la Barcelona de meitat del segle XX. Té una ambientació freda, fosca i solitària, en la qual abunden les descripcions dels carrerons, les places i els barris on es desenvolupa la història.

Comença un matí de 1945, quan Daniel Sempere és conduït pel seu pare al Cementiri dels Llibres Oblidats, d'on li deixa triar un llibre. Escull L'Ombra del Vent, del qual en quedarà tan fascinat que intentarà esbrinar una mica més sobre el seu autor, Julià Carax, fet que el durà a endinsar-se en un món d'intrigues i misteris, però també d'històries d'amor, que acabaran reflectint-se sobre la seva pròpia vida i els diferents personatges que aniran coneixent al llarg de la novel·la.

Per a qui vulgui més informació, clica aqui

Marta Hormigo

Monty Python

2011-03-28T21:04:00.003+02:00

Avui tinc ganes de parlar del conegut grup d'humoristes britànic que creà una nova manera de fer comèdia, vigent encara a l'actualitat: els Monty Python. El grup estava format per Terry Gilliam, John Cleese, Michael Palin, Eric Idle, Terry Jones i Graham Chapman, tots sis eren guionistes i alhora actors – menys Terry Gilliam, que s'encarregava de les il·lustracions i només sortia als episodis de tant en tant).

A dalt, d'esquerra a dreta: Graham Chapman, Eric Idle i Terry Gilliam
a baix, d'esquerra a dreta: Terry Jones, John Cleese i Michael Palin

El grup obtingué la fama a partir de la sèrie de televisió de la BBC Monty Python's Flying Circus, que estava basada en episodis de sketchs curts. Sovint els seus gags tenien una important càrrega social i d'altres senzillament fregaven l'absurd total. La sèrie estigué en antena des del 1969 fins al 1974. Recorrien a personatges de tot tipus: des de farmacèutics, metges, veterinaris, advocats, mestresses de casa, periodistes fins a la Santa Inquisició o nàufrags. Tots ells estaven relacionats per qualsevol cosa que hagués pogut ocórrer en el gag anterior.

Ja fa força temps que estic mirant els episodis d'aquesta sèrie i cada dia em sorprenc més amb la vigència que tenen els seus gags. M'he adonat que els Monty Python establiren les bases de la comèdia actual; moltes sèries d'humor d'avui en dia imiten o s'inspiren en coses d'ells i fins i tot n'hi ha que han copiat els gags directament (El Tricicle ha representat algun skecth idèntic al dels Monty Python). Per l'època en què estan gravats els episodis crec que el grup era molt atrevit i avançat al seu temps. (Durant aquella època recordem que Espanya encara vivia sota el règim franquista; es a dir, que hi havia molta censura i una sèrie com la que estaven fent els Monty Python a Anglaterra era totalment inviable a l'estat espanyol).

Després de l'èxit televisiu van fer diverses pel·lícules d'allò més conegudes com ara Els cavallers de la taula quadrada, la Vida de Brian o El sentit de la vida.

Eric Idle i Terry Jones al gag "nudge nudge"
de la sèrie "Monty Python Flying Circus"

Cada membre del grup ha acabat tenint molta repercussió en l'àmbit audiovisual. Per exemple, Terry Gilliam (l'americà del grup) esdevingué un famós director amb pel·lícules com “Doze monos”, “Brazil” o “El secret dels germans Grimm”. John Cleese, després dels Monty Python, creà la seva pròpia sèrie anomenada “Fawlty Towers”, una comèdia molt divertida sobre una parella que regenta un petit hotel a Anglaterra (és una sèrie de pocs episodis que també es va fer molt famosa). Michael Palin es va dedicar a fer programes per a la televisió, el més conegut dels quals va ser “La volta al món en 80 dies”. Eric Idle treballà en vàries pel·lícules i va posar veu a diversos personatges animats, ell és el creador del musical “Spamalot”, representat no fa gaire aquí a partir de l'adaptació del Tricicle. Terry Jones es dedicà més al gènere documental i Graham Chapman participà en alguna altra sèrie abans de morir d'un càncer als quaranta vuit anys.

Crec que tots són uns grans actors còmics, tot i que personalment m'agrada molt Eric Idle, però el cert és que el grup sencer és excepcional. El primer que vaig veure d'aquests actors va ser una pel·lícula de quan el grup ja estava dissolt (Un pez llamado Wanda), més tard, vaig veure la sèrie Fawlty Towers. Aleshores encara no acabava de conèixer del tot qui eren els Monty Python, però em vaig interessar molt per les pel·lícules de Terry Gilliam i ara estic veient la sèrie Monty Python Flying Circus. Tinc previst de veure les pel·lícules algun dia d'aquests.

Aquí us penjo diversos gags de la sèrie que els llançà a la fama. Jo la recomano molt (tot i que s'ha de mirar en anglès i amb subtítols ja que si veieu les versions traduïdes perden gran part de la gràcia). Si teniu una estona i sentiu curiositat pel grup no dubteu a mirar-los!

(Per ordre i de dalt a baix els vídeos es diuen: "Spanish Inquisition", "Storytime", "Nudge, nudge" i "Confuse a Cat"). El meu preferit potser és "Nudge nudge" tot i que considero que "Confuse a Cat" és realment un gag molt desconcertant però graciós (l'última i veritable opinió és la vostra així que us convido a fer-hi un cop d'ull; tot depèn de l'humor de cadascú).

Alba Lafarga.

SINGAPUR : UN PAÍS ÚNIC

2011-03-24T23:25:00.005+01:00

He decidit parlar de Singapur, perquè és un país que em porta molts bons records i crec que és molt interessant de conèixer. Quan hi vaig estar era petita, però em va agradar molt. Hi havia de tot: moltes botigues de joguines, molta gent diferent ( de diferents races) , i no eren turistes, sinó que tots vivien allí i tots viuen en perfecta harmonia.

Doncs jo us vull parlar una mica de les diferents races i cultures que viuen a Singapur, un país d’una grandària més o menys com Mallorca, i que és una illa. El primer que vaig notar és que feia molta calor i les senyores portaven sempre paraigües pel sol. El fet que hi hagi tantes cultures diferents fa que es trobi de tot i nosaltres podíem cuinar igual que aquí (vam trobar oli d’oliva català al primer supermercat ).

A Singapur hi conviuen quatre diferents cultures: La xinesa, la caucàsica ( eurasian), la india i la malaia .

Els xinesos, vam arribar a Singapur per millorar la seva vida i s’hi van quedar. Al principi dels anys 70 els xinesos van contribuir molt a construir la ciutat moderna , principalment les dones xineses que s’anomenen “Samsui women” que eren dones paletes i que van treballar molt dur a la construcció. El xinès o “mandarin” és , conjuntament amb l’anglès una de les llengües oficials. Tenen els seus temples, les seves religions i els seus costums. Per exemple, recordo que vam fer un regal a uns nens d’uns amics xinesos i no van obrir els regals. Es veu que s’han d’obrir a casa però no davant de qui regala. Una festa molt important per a ells l’Any Nou Llunar i el “Dragon Boat Festival”, que recrea una mica la història de la Xina.

Els caucàsics o europeus, són d’origen europeu i al llarg dels anys han contribuït força al progrés del país. Es van establir al segle XV, i alguns van arribar amb l’explorador portuguès Vasco de Gama. Al llarg dels anys alguns s’han casat amb asiàtics i per això els diuen eurasians, però la majoria tenen aspecte europeu. Conserven els noms i cognoms europeus i tenen la religió cristiana. Celebren Nadal i Any Nou i per a ells és molt important celebrar la Setmana Santa i compleixen el període de dejú de la quaresma. També celebren la nit de Nadal i van a l’església i després fan el sopar amb els àpats típics.

La majoria dels indis es van establir al segle XIX. La majoria treballaven a la construcció i a les plantacions. Actualment la majoria tenen negocis, i dominen el mercat de venda d’or. Tenen la religió budista, la hindú, la musulmana, la cristiana i la sikh. Hi ha diferents temples per fer les diferents pregàries. Es troben per tot arreu el seu menjar ,els restaurants i també teixits molt bonics, com la seda natural. A la televisió hi havia diverses cadenes on emetien les típiques pel·lícules índies de “Bollywood”. Fan molts festivals i moltes dances d’acord amb els seus costums.

Els malais es van establir al segle XV i provenen de les illes de Malaca i Sumatra i una part de Borneo i Java. La religió és majoritàriament musulmana i creuen en l’islam. Tenen mesquites, que és un lloc on també aprenen i es reuneixen. La festa més important que celebren és el Ramadan, i compleixen les seves regles.

El que és més important, és que tantes diferents races i cultures viuen en perfecta harmonia i prosperitat. És un país on ningú es troba estrany i que si coneixeu , no podreu oblidar.

Jordina Solans

Turquia és tot un món..

2011-03-24T22:40:00.005+01:00

Ei! Com va tot?

Avui vull parlar sobre el gran viatge que vaig fer aquest estiu a TURQUIA, un viatge que en dues setmanes em va sorprendre moltíssim!

Durant el mes d'agost, quan la calor d'estiu és més forta que mai i et passes el dia a la piscina, vaig emprendre un viatge amb el meu germà i els meus pares a Turquia, lluny d'aquí, on la xafogor era més aviat inaguantable.

Vaig passar-hi dues setmanes, la primera a Istanbul, la ciutat més gran, i la segona a Capadòcia, una petita regió lluny de la ciutat. Durant aquestes dues setmanes vaig poder contemplar que Turquia és tot un món, un món on hi pots trobar de tot.

Primer parlaré d'Istanbul, en el següent post parlaré de Capadòcia.

Istanbul és una ciutat realment gran, on tot el que veus et sorprèn. Pel carrer no hi ha gens de pau; hi ha els venedors de carrer, els propietaris de restaurants que es passen l'estona al carrer fent propaganda pesada als turistes, els mateixos turistes que vénen de tot el món i els turcs, els que més em van sorprendre. Ja sabeu que allà professen la religió islàmica, una religió amb condicions estrictes. Totes les dones que veia a Turquia anaven tapades de cap per avall, la majoria d'elles portaven simplement una faldilla llarga i un mocador al cap però n'hi havia d'altres que portaven aquest burca negre i només els podies veure els ulls. Veure passar totes aquestes dones completament tapades pel carrer em va semblar molt fort ja què és perquè Alà va dir què les noies solament poden mostrar el seu cos al marit i per a tots els altres homes s'han de tapar i noies de totes les edats anaven pel carrer sota la forta calor de Turquia completament tapades, i així anaven totes.

Alguna d'aquestes noies em va mirar estranyada, avergonyida, era a elles a qui els sorprenia com jo anava vestida, amb uns shorts i una samarreta de màniga curta, el meu pare ja em va dir que vigilés amb el que portaria posat. Però en canvi, els nois i els homes no van reaccionar de la mateixa manera, aquests d'alguna manera s'exaltaven. Serà que no veuen gairebé mai les cames o els braços nuus d'una dóna, vaig pensar, però molts nois es paraven o simplement miraven i em somreien, em vaig sentir força intimidada.

Alguns d'ells em deien coses però molts altres simplement es sorprenien i em somreien, aquestes situacións em van avergonyir, suposo que aquesta gent se sorprèn increïblement amb els turistes, amb com van i què porten, com arriben a oposar-se a la manera d'anar de les dones del seu país. Però no era simplement el fet de portar uns shorts o màniga curta, perquè en una ocasió, mentre em servien el menjar en un bar, un cambrer va començar a tocar-me el cabell sense haver-me dit res, i va seguir així fins que em vaig girar i ell va marxar avergonyit.

Cultures, suposo? Totes diferents

A Istanbul predominen les mesquites, aquestes esglésies àrabs on els islàmics duen a terme les seves llargues pregàries, el temple sagrat dels islàmics. N'hi havia moltes i la que més em va agradar de totes va ser la Mesquita Azul, una que tenia totes les teulades blaves i era molt gran i ampla. En general, totes les mesquites per fora són molt boniques, impressionen, i per dintre no estan malament, però la terrible olor de peus fa que perdin el seu encant! De debó, als tres minuts d'estar descalça allà dintre on tothom està descalçat i el terra de moqueta, esponjós de suor, l'ambient i la terrible olor a peus que s'escampa és horrible, no s'aguanta, has de sortir fora a respirar. No exagero.

En el transcurs de la setmana vam anar al basar oriental, un veritable laberint de botigues molt gran on la base per comprar és regatejar i vam fer moltes activitats observant aquella sorprenent ciutat. El que més em va agradar va ser una actuació que vam veure de nit, aquesta actuació estava molt ben feta i ens va agradar molt. En un escenari representaven diferents quadres de l'antiga Turquia i ballaven i feien acrobàcies mentre explicaven totes les històries, va ser molt entretingut.

Turquia em va sorprendre pel caràcter de les dones, que estan sotmeses a anar vestides així i a no poder ser contemplades pels homes i tot i això ho accepten; em va agradar molt el menjar, sobretot la carn que era molt tendra i les salses, molt picants, i també em va agradar molt aquests venedors de carrer.

Cada dia a l'hora que sopàvem sonava una música tranquil·la però que es podia sentir per tota la zona on jo em situava, aquella música, que deia alguna cosa d'Alà, era la cançó que cridava a tots els fidels i els deia que era l'hora d'anar a pregar a les mesquites, així ho feien, els carrers ja no estaven tan plens.
De tota manera érem en el mes del Ramadà, on NO poden menjar ni beure durant el dia i s'alimenten a la nit. Vaig pensar que això devia ser molt dur per a tots ells i alguns nens que em veien menjant alguna cosa pel carrer algun cop em miraven, també volent-ne.

Elsa Mateos Viladot

TRAÏCIÓ

2011-03-24T00:29:00.003+01:00

Traïció: títol del llibre fascinant i atractiu que vaig comprar-me l’estiu passat per casualitat. És una obra curiosa, un llibre que es podria catalogar tant d’aventures com de ciència ficció, ja que el temps ens situa en el futur, tot i que possiblement no tan llunyà.

La història se situa a la vida d’una noia anomenada Tally que és a punt de complir 16 anys, però com ja he dit abans, aquesta novel·la tracta del futur, i de com n’és d’important la bellesa, ja que a partir dels 16 anys, tots els humans són sotmesos a intervencions quirúrgiques per tal de ser tots bastant iguals i perfectes físicament, tot i que psicològicament també els fan un “rentat de cervell”, és a dir els transformen. Aquesta història planteja el tema (que avui en dia ja existeix) de ser tots iguals o si més no semblants, ja que des de temps prehistòrics, sempre hi ha hagut un ideal de bellesa al qual gairebé tothom s’intenta acostar. Tot i que existeixen molts camins per arribar-hi o per estar-hi a prop, i hi hagi gent que es consideri diferent i molt allunyada d'aquests ideals, tots hi estem sotmesos, i escapar-ne és força difícil.

Aleshores aquest llibre explica com un grup d’adolescents es neguen a acceptar aquesta transformació i han de sobreviure com poden, sent perseguits per les autoritats i per l’organització que controla la població i per tant, no poden deixar que un grup d’ “anti-sistema” revolucioni més gent, i els volen tindre controlats i sotmetre’ls a la transformació. A més, el sistema de les ciutats està molt canviat, perquè hi ha tres tipus de ciutat en les quals classifiquen la gent segons l’edat: Feópolis, on viuen en residències els nens fins complir 16 anys i els anomenen imperfectes, Nueva Belleza on hi ha la població jove i després una ciutat per a gent gran, a part del lloc on viuen aquest grup de refugiats, El humo, i els seus habitants són els oxidados, persones que viuen com vivim nosaltres avui en dia, tot i que per a ells ja és història.

Només vull dir que és un llibre que em va encantar, que ara per ara és una trilogia, el primer és Traïció, el segon Perfecció i el tercer Especials, que us el recomano moltíssim, perquè en certa manera, el nostre futur podria ser com el d’ells, és a dir, no sembla pas un llibre inversemblant i extravagant. Ja que proposa un tema que avui en dia ja es dóna, tot i que amb menys impacte.

A més, segons diuen han venut els drets a la Fox per tal que en facin una pel·lícula, que suposo que estarà molt bé, tot i que per ara intentaré llegir-me la continuació d’aquesta primera obra de la trilogia.

Us el recomano, de debò, és un molt bon llibre i us agradarà molt.

P.D: us adjunto un enllaç al blog de l'autor Scott Westerfeld, que té moltes altres obres.

Judit F.

kafka y la muñeca viajera

2011-03-23T21:51:00.006+01:00

Abans, sempre m’estava llegint un llibre. En començava un i quan l’acabava ràpidament en triava un altre i començava de nou. Després d’un temps ja vaig deixar de fer-ho, no sé com va ser ni m’enrecordo del motiu. Un dia que no en tenia cap, i ja no sabia quin agafar-me de casa, vaig decidir anar a fer una visita a la llibreria i que em recomenessin un llibre.

El llibre que us parlo és “ kafka i la muñeca viajera”. És un llibre de Jordi Sierra i Fabra i va guanyar el Premi Nacional de la Literatura Infantil i Juvenil. Està inspirat en uns fets reals ocurreguts a Franz Kafka l’any abans de la seva mort. Kafka es troba en un parc d’Alemanya, en concret al parc de Steglitz a Berlín, i és allà on troba una nena sola plorant desconsoladament. Li pregunta què li ha passat i la nena explica que la seva nina s’ha perdut. Llavors perquè deixi de plorar, el nostre protagonista s’inventa que la nina no s’ha perdut, sinó que ha marxat de viatge. A partir d’aquest moment Kafka es converteix en el carter de les nines. Fent-se passar per la nina, la Brígida, li explica tota mena d’històries inventades on a través de cartes relata les experiències dels viatges.

Al principi em vaig mirar el llibre amb una mica de desconfiança. No m’acabava d’agradar, era estrany, semblava un llibre per a nens. Però just començar-lo a llegir es va fer cada cop més interessant i emocionant. És un tema senzill, però no és un conte per a nens. Les cartes tracten temes de la vida, explicats a una nena. Cada nit escriu una carta nova i l’endemà cada tarda a la mateixa hora li porta la nova carta. A les cartes la nina li descriu els llocs, què fa, la immensitat del món, i també tracta de temes morals com quan a la primera carta li diu que ha de continuar, que no li volia causar dolor al marxar, que li ha ensenyat a ser una bona nina, que l’ha cuidat molt i estimat i l’ha preparat pel dia de partida per ser lliure i feliç.

“Los pequeños quieren creer. Necesitan creer. En su mundo no existe, todavía, la desconfianza humana. Es un universo lleno de soles y lunas, días encadenados, llenos de paces, amores y caricias”.

En això es centraria el llibre. Es reflecteixen els sentiments d’una nena petita al perdre la cosa més estimada, les ganes amb què volen creure i necessiten creure i les infinites preguntes que mai s’acaben. Kafka aconsegueix una relació de complicitat amb l’Elsi i es guanya la seva confiança a poc a poc.

Si teniu curiositat per la biografia de kafka cliqueu aquí.

Alba Salomon

Rebeldes

2011-03-22T22:05:00.003+01:00

"Cuando salí hacia la cegadora luz del sol desde la oscuridad del cine..."

Així és com comença un dels meravellosos llibres en què mai deixaré de pensar.

Potser alguns ja saben de quin llibre parlo, “Rebeldes”, un fantàstic llibre de Susan E Hilton, que parla sobre els conflictes de carrer, dels joves d’un barri de Nova York. El protagonista que narra la histoòria, és un noi que tot i viure on viu, amb la precària família que té, aspira a més, ja que és un noi amb molta imaginació i és intel·ligent.

He decidit parlar d’aquest llibre, perquè crec que és una gran obra, en què es veu clarament la importància de la lleialtat i molt més de l'amistat, de l’amor que es tenen els uns als altres membres de la banda del protagonista.

Crec que és un aspecte important, ja que francament és l’únic que els queda, vivint entre mil baralles, situacions familiars precàries, l’únic refugi que els queda són ells mateixos amb els seus amics, continuant endavant amb el dia a dia, passi el que passi.

En fi, recomano a tots aquest llibre, i que sapigueu llegir entre línies, el que no es diu, però s’imagina, s’entén, segur que ho sabreu fer, i millor que jo!

PD: Cal dir que hi ha una pel·lícula d'aquest llibre, però bé, sé que abans us llegireu el llibre. Us deixo un video, que no és el trailer oficial, però és un recull d'imatges de la pel·lícula.

Camila Sanint

1, L'Institut d'Estudis Catalans

2011-03-16T20:43:00.002+01:00

L'Institut d'Estudis Catalans, fundat i ampliat per iniciativa d'Enric Prat de la Riba, segons els acords de la Diputació de Barcelona del 18 de juny de 1907 i del 14 de febrer de 1911, és una corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte l'alta recerca científica i principalment la de tots els elements de la cultura catalana.El paper de l'Institut d'Estudis Catalans dins de la comunitat científica i la societat en general s'ha consolidat en els darrers anys i ha agafat un nou impuls amb la incorporació de nous membres numeraris. Es pot dir que l'Institut acull avui una bona part de l'elit científica de l'àmbit lingüístic català.

Amb les seves seccions i societats filials, l'Institut promou i desenvolupa la recerca en els diferents àmbits de la ciència i de la tecnologia, però principalment en la de tots els elements de la cultura catalana. La institució és, abans de res, un centre de catalanística, amb la realització de projectes de llarg abast, com són l'elaboració de corpus documentals o de grans edicions crítiques

L'activitat científica i acadèmica de l'Institut queda reflectida en les sèries de monografies o les revistes periòdiques que editen les seccions i les societats filials.

Seccions

Secció Històrico-Arqueològica

Secció de Ciències Biològiques

Secció de Ciències i Tecnologia

Secció Filològica

Secció de Filosofia i Ciències Socials

2,Amfiteatre anatòmic.Sala Gimbernat s.XVIII

2011-03-16T20:14:00.003+01:00

L’amfiteatre anatòmic es troba en el recinte urbà que comprèn els edificis de l’antic Hospital de la Santa Creu en el barri del Raval de Barcelona.L’amfiteatre, amb grades de pedra, s’utilitzava per a classes pràctiques de dissecció anatòmica. A la part alta, una galeria amb gelosies permetia de seguir les pràctiques i operacions als visitants ocasionals. Sota la finestra, damunt l’últim graó de l’escala hi ha un bust de marbre d’en Pere Virgili realitzat el 1777 per Eduard Fontanells. Al mig del saló hi ha la taula de marbre de disseccions, una de les poques que es conserven a Europa, i davant la graderia de pedra hi ha una filera circular de cadires de fusta tallada i daurada d’estil rococó que tallà Llorenç Rosselló, com també el peu de dissecció del mateix artista en col·laboració amb Joan Enrich. Malgrat el reclam visual de tots els elements de l’amfiteatre, no és fàcil aixecar la vista de la taula de dissecció, en forma de safata i amb un forat per l’evacuació de líquids.

Entre els professors que van fer aquí la seva tasca docent cal recordar els noms de Pere Virgili, el gran reformador de l’ensenyament en el segle XVIII, d’Antoni de Gimbernat, anatòmic de prestigi europeu, de Santiago Ramon y Cajal, catedràtic de Barcelona de 1887 a 1892 que va fer aquí els seus treballs bàsics sobre la doctrina de la neurona. El nom de Gimbernat es pot veure gravat darrera d’una de les cadires de fusta tallada d’estil rococó.

i 3, Magris i Trieste

2011-03-16T17:55:00.003+01:00

Imatges d'avui a l'exposició del CCCB sobre la ciutat de Trieste
Què hem vist i què hem après: clica aquí

CCCB, la Trieste de Claudio Magris

2011-03-15T18:30:00.000+01:00

Trieste és una ciutat fronterera, barreja de llengües i cultures: italiana, germànica i eslava. La seva ubicació geopolítica única ha determinat el seu tarannà al llarg de tota la història fins al present.
La ciutat italiana també és coneguda i reconeguda perquè hi van néixer o hi van viure alguns dels escriptors i intel·lectuals més importants dels últims segles: Italo Svevo, Umberto Saba, Rainer Maria Rilke, Scipio Slataper, James Joyce…
En aquesta exposició Claudio Magris esdevé el fil conductor i el nexe amb la seva ciutat. Els extraordinaris i, a la vegada, complexos textos de Magris al·ludeixen sovint a Trieste, als seus personatges anònims i cèlebres, a la història de la ciutat i als seus propis records.

Demà dimecres hi anem!

Un fet sorprenent...

2011-03-12T00:49:00.003+01:00

Hola!

Aquest post és bastant sorprenent i impactant però espero que us interessi!

L'altre dia per casa em vaig fixar en dos llibres molt semblants, un es deia Alive i l'altre Milagro en los Andes. Aquests títols van captar la meva atenció i no vaig dubtar a preguntar sobre què tractaven. Al saber la història em vaig quedar bocabadada, és un llibre que narra una experiència terrorífica viscuda per un grup de joves uruguaians.

Aquesta és la història; el 13 d'Octubre de 1972, el vol 571 de la Fuerza Aérea Uruguaya portava en l'avió militar 40 passatgers i cinc tripulants que conduïen l'equip de rugby Old Christians, provinent d'un col·legi uruguaià d'alt estàndard, cap a Santiago de Xile a fer un partit important.

L'avió tenia de passar pels Andes fins a arribar a Xile però les condicions eren molt dolentes i l'avió tenia dificultats per veure el seu camí entre la boira. Com que van perdre molta latitud l'avió va xocar vàries vegades. El primer cop va ser a la cua, el segon xoc va ser a l'ala que va emportar-se també la cua i els passatgers d'aquella part i el tercer xoc va emportar-se l'altra ala i la resta de l'avió; el fuselatge, va lliscar per la neu fins que es va aturar, provocant un xoc fort de seients.

Dels 45 passatgers que hi havia van sobreviure 27; les morts eren degudes als forts impactes, a lesions internes, al quedar atrapats entre seients i a greus ferides.
Els 27 passatgers que quedaven, tots nois entre 16 i 25 anys, l'entrenador i la seva dona, tenien d’enfrontar-se a les dures condicions ambientals de -25 a -42 º C a les muntanyes congelades que encara estaven en època de nevada. Durant diversos dies alguns avions de rescat van estar buscant-los però al desè dia de no trobar res van decidir abandonar la seva recerca, creient que a hores d'ara tots els passatgers serien morts.

Els sobrevivents tenien una ràdio i en assabentar-se de l'abandonament de la seva recerca es van començar a desesperar ja que els mancaven els aliments i la roba adequada. Els sobrevivents tristos, desolats, preocupats i angoixats van començar a elaborar propostes per sobreviure en aquelles dures condicions fins el dia en què fossin rescatats.

Quan les coses no podien anar pitjor, un devessall va caure i va sepultar tots els sobrevivents de l’interior de l’avió tret del més jove, que va cavar desesperadament en busca dels seus companys, van morir 8 passatgers. Les condicions anaven empitjorant i alguns sobrevivents començaven a tenir gangrena, infecció de les seves ferides.

I com s'ho van fer per sobreviure durant 72 dies en aquelles dures condicions i sense més menjar?

Es van proposar l’antropofàgia, alimentar-se de la carn dels seus companys morts, una opció realment fastigosa. Els sobrevivents eren molt creients i es negaven a practicar aquella brutalitat per a sobreviure, però van pensar acabar acceptant-ho perquè era l'única manera de soberviure, amb la regla de no utilitzar com a aliment a cap familiar ni humà del sexe femení.

Ben entrat el desembre tres dels sobrevivents van partir en busca d'ajuda. Van estar 10 dies travessant els Andes per a arribar a les praderies de Xile.

I ara, quines conseqüències va aportar aquest canibalisme? Com va ser aquest llarg viatge en tant dures condicions? Com van ser rescatats? Què van sentir durant 72 llargs dies?

Les sensacions, les emocions, cada dia i l’experiència que ells han viscut és realment sorprenent i impactant.

Saber com es van sentir, com van aguantar, algun dels nois tenia la mateixa edat que nosaltres, què faríem en una situació així?

Ells volen compartir l’experiència viscuda, el miracle de poder sobreviure malgrat prendre dràstiques decisions…

Si voleu més informació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_aeri_dels_Andes

També hi ha una pel·lícula: ¡Viven!, és bona però evidentment, no és capaç d’expressar tot allò viscut;

Adéu companys! J

Elsa MV

Les meves lectures

2011-03-10T20:44:00.002+01:00

Hola a tots i a totes!

M’agradaria explicar-vos, com vaig començar a llegir i a què em vaig aficionar.

Ja de petita, llegia els llibres que em deien o em compraven els meus pares. Després, ja de més gran als 10 o 11 anys, per la insistència de la meva germana vaig començar a llegir els Harry Potter. Haig de dir que em van encantar i fascinar. Em van enganxar des del principi i m’encantava la història. Sempre me’ls havia mirat sense interès i em veia totalment incapacitada de llegir una lletra tan diminuta i apretada( així és com ho veia).

Els Harry Potter van ser l’inici de la meva afició cap als llibres de fantasia. M’agraden perquè em fan oblidar la realitat i em posen totalment en la pell dels personatges i en les seves aventures. També, són increïbles els llocs imaginaris amb les seves descripcions i rareses. Per a molts, aquests llibres són literatura fàcil i creuen que no és bona literatura. A mi, en canvi, m’agrada i disfruto llegint-los. No m’importa gens que sigui considerada un gènere de literatura menor. A l’escola ja ens obliguen a llegir uns tipus de llibre determinats, per això en el temps lliure puc triar els que vulgui.

De tot el que he llegit, l’autora que més m’ha agradat és la Laura Gallego. He llegit diversos llibres d’ella, com Memòries d’Idhún, Ales negres, Ales de foc i els de la col·lecció de Cròniques de la Torre entre d’altres.

Té un estil directe i entenedor, que fa que sigui senzill de llegir i segueixis bé el fil de la història. Alguns llibres es centren més en el tema amorós com Memòries d’Idhún, en l’apassionat triangle amorós, i altres en canvi, on fa una crida a la reflexió sobre la religió, la mort, el bé i el mal i també sobre la destrucció del planeta en un món d’àngels i dimonis com en Dues veles per al diable.

Per acabar, espero que us hagi agradat i servit també per a alguna cosa. M’agradaria també saber què us agrada i si em podríeu recomanar algun llibre totalment diferent a això i així potser m’animo a altres coses!

Alba Salomon

Seu i llegeix

2011-03-04T22:57:00.008+01:00

Bé, avui us convido a llegir alguns fragments del llibre La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Segur que tots el coneixeu però no sé si tots l'haureu llegit. Per qui no ho hagi fet encara que comenci quan abans millor perquè és un llibre que t'atrapa, que et condueix amb facilitat i velocitat pels pensaments de la Natàlia, o com el seu marit l'anomena, Colometa.

"La Julieta, de color de canari, brodada de verd, va sortir de no sé on i em va dir, tapa'm que m'haig de treure les sabates... no puc més... Li vaig dir que no em podia moure perquè un jove que buscava l'americana i volia ballar amb mi de totes passades m'havia dit que l'esperés. I la Julieta va dir, balleu, balleu... I feia calor. Les criatures tiraven coets i piules per les cantonades. A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas-doble. Em vaig trobar anant amunt i avall i com si vingués de lluny, de tan a la vora, vaig sentir la veu d'aquell noi que em deia, ¡veu com sí que en sap de ballar!"

III

"La meva mare no m'havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i molts anys sense dir-se res. Passaven les tardes dels diumenges asseguts al menjador sense dir-se res. Quan la meva mare va morir, aquest viure sense paraules encara es va eixamplar. I quan al cap d'uns anys el meu pare va tornar a casar-se, a casa meva no hi havia res on jo em pogués agafar. Vivia com deu viure un gat: amunt i avall amb la cua baixa, amb la cua dreta, ara és l'hora de la gana, ara és l'hora de la son; amb la diferència que un gat no ha de treballar per viure. A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves..."

"A fora plovia. La pluja queia petita damunt de tots els terrats, damunt de tots els carrers, damunt de tots els jardins, damunt del mar, com si no tingués prou aigua, i damunt de les muntanyes, potser. Gairebé no hi vèiem i era el començament de la tarda. Penjaven gotes de pluja dels filferros d'estendre la roba i jugaven a empaitar-se i, de vegades, alguna queia a baix i abans de caure s'estirava i s'estirava, perquè es veu que li costava despenjar-se. Plovia ja feia vuit dies; una pluja petita, ni massa forta ni massa fluixa, i els núvols n'estaven tan plens que la inflor se'ls arrossegava pels terrats. Miràvem la pluja."

M'agrada molt com Rodoreda fa servir la primera persona. Barreja els pensaments de la protagonista i les imatges que ella veu. Per exemple, en el primer fragment hi ha una mica de tot: pensament, descripció i diàleg. Aquesta alternança ens dóna una sensació de velocitat que és molt adequada per la situació que se'ns està narrant: un ball. És a dir, que en certa manera, la narració esdevé el ball. Les descripcions també les trobo molt interessants. A vegades sembla que dóna vida als objectes inanimats que descriu, els dota de molt realisme i alhora de literatura. Crea imatges molt nítides descrites amb senzillesa i bellesa. Els seus texts transmeten molta sensibilitat; com si hagués estudiat paraula per paraula les frases per assegurar-se de transmetre aquella sensació que ella volia.

En resum, trobo que Mercè Rodoreda és una escriptora clau en la biblioteca de qualsevol lector. A mi sobretot m'agraden els contes, però també he llegit tres de les seves novel·les, és una escriptora que mai no et cansa, sempre té un truc d'enginy amagat a la màniga per sorprendre't.

Alba Lafarga

MÚSICA AL BOSC

2011-03-04T20:02:00.003+01:00

Abans dels concerts sempre em sento molt nerviosa. Per més concerts que faci, la sensació no canvia. Diuen que se n’han de fer molts per tal de perdre la por escènica. Del dia en concret que us parlaré, no tenia gaire ganes d’anar-hi. Estava molt bé al llitet i tenia ganes de dormir. Però, com sempre, fas l’esforç, fas callar els instints i fas el que toca. Va valer la pena.

Ara us explicaré el perquè.

El passat diumenge dia 27 de febrer, es va fer la inaguració del Bosc Naturalista de la Serreta. És un projecte pensat i desenvolupat pels veïns del barri de la Serreta. El bosc és una gran extensió, però no l’aprofitaven i van decidir construir uns camins i així poder passejar-hi. Un biòleg va fer un estudi del bosc i va classificar els tipus d’arbres i animals que hi ha. Aprofitaven aquesta ocasió per donar a conèixer el bosc i per remarcar la importància dels boscos i la necessitat de conservar-los.

El bosc esmentat està perdut a la muntanya, a prop del col·legi del Pinar. Ens va costar trobar-lo perquè just al costat hi ha un altra tros del mateix bosc anomentat el Bosc Literari. Per fer, d’aquesta innaguració un bon començament, els alumnes del Pinar van llegir i interpretar uns poemes. Tot seguit, els de l’Aula de So vam tocar unes canços amb tota mena d'instruments i veu per donar-li ja, una mica més de música al bosc. Després, un naturalista que ha ajudat en aquest projecte va fer un breu discurset i el va seguir l’alcadessa que va cloure l’acte.

Després feien un pica pica i un passeig pel bosc. Feia un solet bonic i es va convertir en un dia acompanyat de poesia i música. No és la rutina de cada dia i són aquestes petites coses que et fan ganes de contiuar. En resum, podem dir que va ser un matí alegre, d’aquests que m’encantaria repetir.

Si voleu escoltar una de les cançons que vam tocar cliqueu aquí.

Alba Salomon

Día tras día

2011-03-03T22:27:00.001+01:00

Día tras día ella sentía que nada podía ir peor. Se levantaba por las mañanas sin ganas de hacer nada ni tampoco ir a ningún sitio, y nada parecía aliviarle de las ganas de perderse en otro lugar, de llorar, de huir, de gritar… Solo sentía el consuelo que encontraba en su almohada, en los pocos momentos en que conseguía dormirse e olvidar por unos instantes lo que pasaba en su alrededor, cosas que no entendía, inexplicables para ella.

Buscaba la ayuda, apoyo y la comprensión de su familia, sus amigos, pero nadie sabía cómo poder ayudarla y conseguir sacarle una simple sonrisa, y todos acabaron cansándose de intentarlo.

Para que mentir, ella muchas veces se sentía mejor estando sola, porque veía que no había nada ni nadie en su alrededor que pudiera ayudarla y hacerla seguir adelante. No es que quisiera esa soledad, pero era la única cosa que sólo algunas veces hacia que se sintiera mejor, y ella tampoco quería que los demás cargasen con sus problemas y preocupaciones, que cada uno ya tenía suficiente con lo que le tocaba vivir y con sus tropiezos diarios.

Tenía que sacar las fuerzas de su interior, pero por más que lo intentara le daba miedo salir de su caparazón, de su mundo imaginario, que la protegía de la realidad y del dolor, y encontrarse en el mundo real, que no era como ella siempre hubiera querido.

Todos los días eran iguales para ella, sentía que nunca lograría salir de esta, que por mucho que intentaba avanzar solo andaba en un mismo círculo cerrado, toda su vida era monótona.

Se sentía inexistente…día tras día.

Carla Linares

Pel·lícula, o llibre?

2011-03-03T22:02:00.001+01:00

Crec que en un bloc de literatura, era essencial donar la meva opinió respecte les adaptacions que fan diversos directors de cinema dels llibres, normalment acostumen a ser grans llibres.

Tots ens hem trobat alguna vegada amb el típic comentari que molta gent diu que per què llegir el llibre podent mirar la pel·lícula?

Amb això, no vull dir que critiqui les adaptacions cinematogràfiques, però en la meva opinió, on hi hagi un bon llibre, que s’apartin les pel·lícules.

Coincideixo que sempre que surto del cinema de mirar una pel·lícula que anteriorment m’he llegit el llibre, mai surto contenta, perquè sempre quedo insatisfeta, veig que es perden coses, no sento el mateix.

Posant com a exemple els molts llibres de Harry Potter, pel meu gust, uns grans llibres, que me'ls tornaria a llegir tots, de fet, alguns ja ho he fet, al veure les pel·lícules, penso que no és el mateix, al llegir viatges en un altre món, sents les olors que et descriuen, l’escenari que tan detallat està, i que a la pel·lícula, acostumem a no donar-li importància, tota la màgia es perd, fins i tot la idea que tenia dels personatges, com els veia a la meva ment i tan diferents que arriben a ser quan els veus a la gran pantalla.

Per acabar, torno a repetir, que admiro el treball que es fa a les pel·lícules i els esforços, l’ultim que vull fer és menysprear-lo, però, crec, que no hi ha res millor que llegir un bon llibre amb una bona dosi de la teva pròpia imaginació.

Camila Sanint.

El Transsiberià 4: Xina

2011-03-01T01:28:00.001+01:00

La Gran Muralla Xinesa: Mutianyu

Després d'un dia a Ulan Bator, vam abordar el tren una altra vegada, l'últim cop, per arribar a l'últim lloc, Pequín. Aquest viatge de tren no era tan llarg com l'altre, però ho ha semblat perquè vam parar moltes hores per la inspecció a la frontera entre Xina i Mongòlia, on també han canviat les rodes del tren. Al matí ja havíem arribat a l'estació de Pequín. L'estació de Pequín va ser, sense dubte, el lloc més caòtic i aclaparador que havíem trobat. Masses de persones, totes agrupades, anaven en totes les direccions. Pensava que a fora seria millor, però la mateixa massa de persones ens va saludar allà. Abans sempre teníem una guia que ens ajudava a arribar a l'hotel o a la casa on quedàvem. Per això vam tenir molta sort que el nostre alberg es localitzés al costat del carrer de l'estació de tren. Us ho dic ara: tres dies no són suficient per veure Pequín. Nosaltres hem vist les coses més famoses, però hi havia altres coses que hauria volgut veure. L'alberg va organitzar excursions d'un dia o d'una nit a diverses atraccions. El primer dia anàvem a veure la Gran Muralla Xinesa, a una secció que no era tan plena de turistes, (ja ho sé, també sóc turista;)) Mutianyu. Va ploure tots els dies que estàvem a Pequín, però això ha fet la visita més misteriosa. No podíem veure tota la muralla, però amb cada pas més, de la muralla va sorgir la boira. La resta de l'excursió era una mica comercial, però també cultural i interessant. Després de dinar a un restaurant excel.lent a prop de la muralla (hi havia cuina vegetariana!) vam anar a una fàbrica de jade, una desgustació de te, i una fàbrica de seda (a tot arreu intentaven vendre'ns productes…però bé). Aquest dia (el meu pare i jo a les 2.30 del matí…som fans incondicionals del futbol) va jugar Espanya contra Alemanya…i ja saps què va passar…

Doncs, l'endemà, amb les nostres esperances de la Copa Mundial picades, vam anar a la Ciutat Prohibida, (també una vista interessant amb un munt de paraigües de diferents colors en totes les direccions) que és enorme, i un bon exemple de l'arquitectura de les dinasties Ming i Qing, que van durar molt temps, i per això hi ha molts exemples d'aquesta arquitectura a Pequín. Quan vam sortir de la Ciutat Prohibida, vam veure una góndola molt gran entre dues altres góndoles al cim d'un turó. Volíem veure-les, i per tant vam caminar per un parc bell per arribar al cim, on vem trobar uns musics tocant instruments tradicionals en la góndola. Aquella nit vam veure uns acròbates impressionants (van tenir cinc motos en una esfera i fer jocs malabars amb 10 pilotes!), i després estàvem esgotats. A tots els llocs on estàvem, hi havia gent que preguntaven per fer fotos amb jo i el meu germà. Quan ets turista a Pequín, veus que no hi ha molts altres turistes…els temps encara són de canvi. L'endemà vam anar a l'aeroport per tornar a Alemanya. Era una mica trist, per deixar el viatge i tornar a casa…però estic segura que aquest no era el nostre últim viatge.

La meva mare tenía raó…sóc una persona diferent.

Doncs, aquí acaba la història del nostre viatge al Transsiberià. Hi havia moltes coses importants, impressionants i interessants sobre el viatge que m'hagués agradat explicar, però que a la fi no vaig incloure en aquest blog. Vaig intentar penjar els vídeos que ha fet el meu pare (són molt bons i tenen bona música també), però duren massa temps per penjar-los al Youtube. Si voleu veure'ls, em podeu preguntar i us dono els vídeos. Espero que us hagin agradat aquestes entrades sobre el Transsiberià!

-Nina Wollersberger

El Transsiberià 3: Mongòlia

2011-03-01T01:21:00.001+01:00

Si el compares amb altres països, Mongòlia és un país molt estrany. Només té una gran ciutat, Ulan Bator, on viu la meitat de la població. La resta de la població viu a "gers," situats a diferents llocs del camp. El poble és un poble nomàda. Es traslladen amb el seu bestiar quan i on volen. Però ara la gent ja està participant en la modernització de les seves cases. Hem vist algunes cases amb panells solars a fora, i altres amb una televisió a dintre. Aquesta manera de viure i els paisatges inoblidables han fet Mongòlia uns dels llocs més interessants del viatge. Nosaltres també vam viure en un ger, i hem muntat els cavalls mongols i hem fet una caminada a veure l'estàtua més gran que he vist a la meva vida…de Genguis Khan muntat al seu cavall. Això del cavalls i el ger ja us ho podeu imaginar, però no el Genguis Khan. Hem anat per veure l'estàtua pel matí, perquè la calor no és tan forta en aquest moment del dia, però tot i això ens hem mullat els nostres caps, com ha dit la guia, i aplicat una gran quantitat de protector solar. Em sembla que vam estar caminant dues hores per arribar a l'estàtua, però no estic segur. Després d'una estona, perquè no estàvem caminant per carrers i tampoc havíem vist moltes coses amb l'excepció de la naturalesa, no sabíem quant de temps havia passat. L'única cosa que sé, és que en un moment he vist una petita figura. Des d'on estava, la figura semblava una joguina. Una mica després, finalment havíem arribat a l'estàtua. Era enorme. Nosaltres érem formigues. Vam pujar al cim de l'estàtua, des d'on podíem veure el nostre camp de gers i els núvols que es van estendre pel cel, que van causar ombres per sobre l'herba . Era una vista impressionant.

L'interior del ger

Gers al Campament Elstei

Monestir a Ulan Bator

Continuarà...

-Nina Wollersberger

El Transsiberià 2: El Tren i Rússia

2011-03-01T01:04:00.001+01:00

El meu germà Eric i la meva mare, Andy

Ara la part de luxe del viatge s'havia acabat. Per arribar al proper destí, Irkutsk, havíem d'agafar el tren, on ens vam quedar durant quatre dies. Dependent del dia, podíem sortir a les parades per comprar menjar o per obtenir una mica d'aire fresc que no només entra per la finestra del tren. Abans del viatge, pensava que aquesta part del viatge seria la pitjor, però quan em vaig acostumar al fet que no podia rentar-me els cabells, vaig començar a gaudir l'experiència. Durant aquests quatre dies, no m'he avorrit mai. Vaig llegir, tocar la guitarra, escoltar música, i el millor de tot, simplement mirar per la finestra el paisatge increïble que passava. També vam conèixer alguns altres viatgers, amb qui vam jugar a cartes i parlar sobre el viatge i un altre tema molt popular, el Mundial de Futbol. El meu pare estava ocupat amb la càmera de vídeo, i sempre estava mirant el llibre per saber quan passaríem per a l'atracció següent. A vegades hem ajudat, cridant "Pont!" o "Riu!" o "Persones!" o "Camells!". Tot i que el viatge en tren era meravellós, tampoc vam estar molt tristos quan vam arribar a Irkutsk. No ens vam quedar a Irkutsk, vam anar a un poble molt a prop, Listvianka. Listvianka és un poble al costat del Llac Baikal, el llac de més fondària del món (1.637 m), amb la reserva d'aigua dolça més important del món, i amb una existència de 25 milions d'anys, també és el llac més antic del planeta. En aquest poble ens hem quedat a la casa d'una dona molt simpàtica, Olga, que va cuinar menjar rus per a nosaltres. Hem descobert, i també ens ho han dit, que els tres aliments més importants de Rússia són patates, pa i vodka. També mengen una gran quantitat de carn, però jo, com a vegetariana, vaig menjar un munt de patates i pa durant aquest viatge…Una altra tradició que ens va semblar molt interessant era la casa per banyar-se, la sauna. Clar, sense aigua corrent, t'has de banyar en un cubell d'aigua, escalfat i deixat a l'anomenat bany, o sauna. Però després d'una caminada de 12 kilòmetres per la natura, defensant-te de grans mosques amb branques d'arbre, no importa si tens una dutxa o una sauna. No riguis, això de les branques ho hem fet de debò!

El Baikal

Uns quants dies després hem tornat a Irkutsk per veure la ciutat. També era molt impressionant en l'aspectes de l'arquitectura i la gent, (i quants nuvis vam veure en un dia!) però no es pot comparar amb la bellesa de la natura. Amb aquesta mentalitat, vam abordar el tren a Mongòlia.

Continuarà...

-Nina Wollersberger

El Transsiberià 1: Moscou

2011-03-01T00:55:00.005+01:00

Dividiré aquesta entrada en trossos, perquè és molt llarga! Perdona per les faltes…

Això era una vegada, l'any 1984, una dona dels Estats Units i un home d'Àustria van començar un viatge per tot el món. L'home va començar el seu viatge pel tren Transsiberià, i la dona va començar el seu viatge en avió. Tot i que han vingut per camins diferents, un dia han anat al mateix concert de Bob Dylan a Wellington, Nova Zelanda. Vint-i-sis anys després, estàn viatjant al Transsiberià amb els seus fills, Nina i Eric.

"En tres setmanes serem persones diferents."

Això és el que ha dit la meva mare abans d'embarcar a la nostra aventura de l'estiu, el Transsiberià. Estàvem esperant el vol que ens portaria a Letònia, d'on agafaríem un altre avió a Moscou, el principi legítim del viatge. Allà estàvem, els quatre de la família, cadascun només amb una motxilla (el meu pare també ha portat la seva bossa per a la càmera, que ja estava utilitzant per filmar els avions que van enlairar-sel) i naturalment la guitarra, que sempre és una necessitat pels viatges. La meva mare, una mica nerviosa, estava mirant el fulletó de la nostra companyia, Monkey Shrine, que tenia la informació de què hauríem de fer quan arribaríem a Moscou. Estàvem preparats i emocionats per un viatge d'aprenentatge, experiència i sorpreses.

La primera sorpresa ens estava esperant a l'aeroport de Moscou. El nostre conductor semblava exactament com un home rus enfadat que es pot veure a les pel.lícules...molt alt, musculat, expressió severa. Intentàvem saludar-lo, perquè la meva mare durant uns quants mesos havia posat un disc al cotxe per aprendre rus , i volíem mostrar tot el que sabíem, però el nostre "Desdrastviche" (la paraula per dir "hola" sembla una mica així) no va sortir molt bé i el conductor només ens mirava amb una expressió enfadat. El meu germà i jo ens vam posar a riure una mica, però la nostra expressió no va durar molt temps quan vam començar a arribar a la gran ciutat, Moscou. Era impressionant. Els llums de la ciutat il.luminaven tot el que podíem veure. Grans lletres de l'alfabet ciríl·lic cobrien els edifícis. L'arquitectura increïble dominava els carrers. Fixada en el paisatge impressionant, no podia moure els ulls.

En els tres dies que seguien, vam veure molt, però no suficient, de Moscou. Alentits per la calor, (ja ho sé, qui sabía que fa calor a Rússia? Doncs sí, uns quaranta graus) lluitàvem per veure tot el que podíem. Un dia vam tenir una guia, que ens va ensenyar moltes coses i llocs importants de la ciutat com El Kremlin, que marca el centre geogràfic i polític de la ciutat i de Rússia , la Plaça Roja, que conté el mausoleu de Lenin i la catedral de Sant Basili, i el carrer Arbat, uns dels carrers més antics de la ciutat. Havíem vist unes quantes coses més, i m'encantaria descriure-les totes, però em sembla que no hi ha temps o espai per això. També necessiteu unes sorpreses per quan aneu a Moscou!

Continuarà...

-Nina Wollersberger

Els canvis i els llibres

2011-02-28T19:03:00.006+01:00

La nostra vida està plena de canvis. Constantment patim canvis. De fet, en un segon, la nostra vida por canviar radicalment cap a millor o cap a pitjor. A vegades, els canvis que fem cap a millor pensem que són meravellosos perquè ens porten a la felicitat. Però quan les coses no van bé, ens desanimem. Però ho hem de veure com a reptes que ens presenta la vida, que ens serveixen per aprendre dels errors i no tornar-los a fer en el futur. A vegades, quan estem en època de canvis, ens sentim baixos de moral i fins i tot, podem caure en un pou sense fons. És per això que existeixen els llibres. Personalment, quan estic en moments de baixa moral, agafo un llibre i me’l poso a llegir com si mai hagués llegit un llibre. Això m’ajuda a no pensar en els problemes i capficar-me dintre de la història. Quan estàs tan capficat, hi ha moments que et comences a sentir identificat amb un personatge o amb un altre depenent dels sentiments i els pensaments a l’hora d’actuar. Aquest fet, m’ha passat amb diferents llibres, però especialment amb dos. A segon de l'ESO vam llegir El diario secreto de Adrián Mole. No sempre em sentia com explicava ell dia rere dia, però sí que hi havia uns dies que deia “ui!, no estarà fent una descripció de mi?”. L’altre llibre amb el que m’he sentit molt identificada és Marina però no només jo, sinó diferents nois i noies un any més grans que també se l’han llegit, s’han identificat amb el protagonista (Óscar) o amb la protagonista(Marina).

Especialment, en el meu cas m’he sentit identificada amb tots dos. Amb ella quan no es veia amb força per explicar-li la veritat al seu amic respecte la seva malatia. Aplicant-ho als canvis, em refereixo a les vegades que no ens veiem amb cor per explicar una cosa que ens ha passat pel simple fet del “què diran”. Però altres vegades m’he sentit identificada amb l'Óscar quan ha d’afrontar tots els problemes que li vénen a sobre o simplement per la curiositat que sent cap a certs temes o en el moment que descobreix una cosa, no para fins a aconseguir el principi d’on prové tot el que ha descobert.

Amb aquest text, només vull dir que moltes vegades sense adonar-nos ens capfiquem tant en la història que els problemes que tenim a sobre i els canvis de la vida que ens envolten, queden dissolts en una simple lectura. Per què no ho experimenteu d’ara en endavant si encara no ho heu fet? A mi em funciona i les hores se’m passen volant...

Marta Hormigo

El quadern gris

2011-02-27T16:41:00.005+01:00

El passat nou de febrer tres alumnes d'universal i la professora vam anar a veure l'adaptació teatral que s'ha fet de El quadern gris de Josep Pla al teatre Romea. El llibre és un dietari personal dels anys vint, quan l'escriptor tenia vint-i-un anys, que comprèn un any i mig de la seva vida; fins que Pla se'n va a treballar a París com a corresponsal del diari "La Publicidad".

L'obra de teatre recull alguns fragments de l'extens Quadern que són recitats per Joan Anguera, Ivan Benet i Montserrat Carulla. A l'escenari tan sols comptaven amb una taula, quatre cadires i una finestra on reproduïen imatges per mitjà d'un projector.

No he llegit El quadern gris, però vaig trobar que els passatges recitats eren molt adequats ja que et podies fer una idea de com era Pla a través dels elements que conformaven la seva vida d'estudiant: Palafrugell, Montaigne, les dones, la penya de l'Ateneu, els dies de Festa Major, Eugeni d'Ors, el tabac i com no podia ser d'una altra manera, l'escriptura.

Tots tres actors interpreten Josep Pla i els seus amics o familiars. L'obra està muntada d'una forma molt senzilla però completa. Trobo convenient destacar l'actuació de Montserrat Carulla, que tot i interpretar un personatge masculí amb la seva veu, tenia molta força a l'hora de recitar els fragments; transmetia molt. Per mi va ser qui millor ho va fer dels tres.

L'obra, de fet, ja havia estat representada al teatre, però la van recuperar pel període de tres setmanes (del 25 de gener al 13 de febrer).

Em va agradar molt un moment en què Joan Anguera, cigar en mà, comença a dir adjectius per a definir el mar. De fons posen la veu de Pla extreta d'una entrevista (en castellà) on diu: "yo fumo para buscar adjetivos". Aquesta escena i moltes altres ens transporten a una altra època a través del poder de la paraula recitada i de les imatges del fons. Inevitablement, això em porta a pensar en la força que han de tenir les paraules perquè per si soles tinguin la capacitat de suggerir-nos imatges tan nítides que ens semblin reals.

Crec que totes quatre vam gaudir molt amb El quadern gris i ens vam poder fer una idea de com era Josep Pla en la seva joventut. Recomanaria aquesta obra a les persones interessades en la literatura o a totes aquelles que vulguin saber sobre la vida de l'escriptor.

Alba Lafarga

Jules Verne

2011-02-09T22:47:00.005+01:00

Jules Verne és un autor que trobo molt interessant i els seus llibres m’agraden molt, tot i que fa molts anys que estan escrits. A casa hi ha moltes obres seves i algunes ja són dels meus avis. Jules Verne (1828-1905), és considerat un escriptor de ciència-ficció i va predir molts avenços tecnològics del segle XX com ara la televisió, els helicòpters, els submarins i les naus espacials.

A mi, el llibre que em vaig llegir primer i el que recomanaria a tothom que se’l llegís és “L’ illa misteriosa” (1874). Em va agradar moltíssim. Al principi, potser hi ha termes científics que són una mica difícils d’entendre per a un noi/a d’onze anys que tenia quan el vaig llegir, però queda compensat per tots els esdeveniments que hi ha i que és un seguit de misteris, aventures i intriga. Si el llegeixes, comences a imaginar-te tot el que els protagonistes fan i és molt fàcil deixar-te endur per la imaginació.

Crec que és un llibre que s’ha de llegir més d’un cop, en diferents èpoques. Per exemple, com ara sé més geografia i història que fa uns anys, puc entendre més el començament de la història quan els protagonistes emprenen l’aventura, ja que està enquadrat a la guerra de Seccessió dels Estats Units (1861-1865). Tracta de cinc ciutadans del nord presoners de les tropes del sud, que intenten escapar-se en globus, però un huracà imprevist els arrossega a una illa perduda al mig de l'Oceà Pacífic. L’obra narra la supervivència d’aquets nàufrags de l’aire. T’adones que és molt important tenir coneixements de tecnologia, d’agricultura de geografia, i al mateix temps al llarg del llibre veus la convivència entre els personatges i la importància que l’autor dóna als valors morals, al respecte i a l’amistat.

L’obra de Jules Verne és molt extensa ( més de 50 obres), però jo penso que aquesta obra és molt interessant, juntament amb l’última obra que es va publicar de l’autor :” Paris al segle XX”, que l’autor va escriure el 1863. En aquella època no es va publicar perquè es considerava pessimista, i que no encaixava. Es va publicar el 1994, ja que la família havia guardat els manuscrits originals. En aquesta obra l’autor descriu invents com l’aire condicionat, els automòbils, internet i altres invents que existeixen en l’actualitat.

Jordina Solans

Divertir-me amb la poesia

2011-02-09T20:50:00.003+01:00

Hola!
En aquest post m'he divertit, he decidit que avui jugava amb la poesia.
De diversos poemes que he llegit, poemes UNIVERSALS, n'he agafat les estrofes o els versos que més m'han agradat i un cop he tingut molts trossos poètics diferents els he ordenat i he fet alguns canvis. El poema resultant d'aquesta barreja de composicions és en castellà; pot seguir una història concreta però això ja va amb la imaginació que hi posa tothom.

Aquí el teniu, espero que us agradi.

Ahora que te quiero
ahora que te quiero todavía,
ahora que te espero,
burbuja de deseo,melodía.

Mi corazón
¿es tu corazón?
¿Quién me refleja pensamientos?
¿Quién me presta esta pasión sin raíces?
Me veo por los ocasos,
y un hormiguero de gente
anda por mi corazón.
Y locura, ternura y más locura.

Se iluminó la estancia de una venusta gracia
cuando acerqué a tu boca la mía temblorosa,
mientras por tierra y cielo relampagueó mi audacia
cortándole a la vida su más intacta rosa.
Y locura, ternura y más locura.

Tu labio, jardín donde la fiebre es jardinera;
botón de calentura mi labio nunca ahíto,
fundiéronse en las llagas de la inmortal hoguera
para beberse juntos de un beso el infinito.
Y locura, ternura y más locura.

Cuando encanta la boca seductora
Debe ser fresca, su decir ameno;
Para tu oficio de amador no es bueno
El rostro ardido del que mucho llora.
Y locura, ternura y más locura.

¡Quién dirá que te vio, y en qué momento?
¡Qué dolor de penumbra iluminada!
Dos voces suenan: el reloj y el viento,
mientras flota sin ti la madrugada.
Y locura, ternura y más locura.

Quisiera así olvidarte,
quisiera así poder desconocerte,
quisiera así velarte,
poder desvanecerte,
para poder volver a conocerte.Llena, pues, de palabras mi locura
o déjame vivir en mi serena
noche del alma para siempre oscura.

Què us ha semblat?

Això ho pot fer tothom; he hagut de buscar moltes poesies i fer diversos retalls per a arribar a aquesta però ha estat entretingut.
Gràcies a tots els autors d'aquestes estrofes i d'aquests versos que han captat la meva atenció i probablement també captin la vostra!

Si us interessa saber com són els poemes reals aquí teniu les pàgines web:
http://www.tinet.cat/~picl/libros/glorca/gl002a00.htm
http://grandespoetasfamosos.blogspot.com/2009/01/alfonsina-storni.html
http://amediavoz.com/sueltosSens2.htm

La poesia és el sentiment que li sobra al cor i et surt per la mà. (CC)

Elsa Mateos Viladot

El guardian entre el centeno

2011-02-01T22:40:00.000+01:00

Vaig llegir aquest llibre l’any passat a quart d’ESO em va cridar molt l’atenció ja que no es un d’aquells típics llibres que ens van llegir a l’escola sinó que és un llibre interessant i que jo el recomano atots els nois i noies de d’institut.

Holden Caulfield té 16 anys i ha estat expulsat per baix rendiment de l'escola privada Pencey. Holden és un nen mimat pels seus pares, consentit fins a la sacietat, a qui res no li agrada i tot l’avorreix. En una insensata fugida sense rumb fix (per evitar explicar al seu pare la mala notícia), el protagonista viu en primera persona els aspectes més baixos de la societat. Té trobades amb dones, una infinitat de decepcions i de situacions esgarrifoses, en un ràpid pas cap a la maduresa. És un noi sense il·lusió per a res, que està convençut que el seu pas al món adult no és un avançament per a la societat ni tampoc ho considera una evolució, perquè s'avorreix amb tot. Només te un gran afecte per la seva germana petita Phoebe, increïblement intel·ligent per a la seva edat, perquè representa l’única cosa que uneix Holden amb la sevainfància.

LES RELACIONS HUMANES

2011-02-01T22:24:00.000+01:00

A vegades podem i solem pensar que tot és per sempre, que quan aconseguim una fita que ens hem proposat, la qual ens ha costat molt d’aconseguir, i les coses ja ens estan prou bé tal i com estan, és impossible de que de cop i volta canviïn. Això mateix passa en les relacions humanes.

Doncs em sap greu si us decebo però no és així. Les relacions poden canviar del dia a la nit, tan sols amb un simple gest com pot ser tancar els ulls i tornar a obrir-los. Tots hem experimentat alguna vegada l’amor o algun sentiment semblant.

Estimem a la nostra família, als nostres amics i tots aquells que dia a dia estan al nostre costat i ens fan companyia, i ells també ens estimen, tot i que cal dir que cada persona té una manera d’estimar. Un altre tipus d’amor és aquell que no s’assembla gens a tots els altres amors anteriors. Aquest és un sentiment intens i únic, que es sent només per a algú especial.

A tots ens agrada estimar i ser estimats. Quan sentim que algú ens estima estem de més bon humor i enfoquem la vida més positivament. Qualsevol tipus d’ amor o amistat ens ajuda a sentir-nos importants, recolzats, segurs i protegits.

Tot i així, les relacions són bastant fràgils, tant les amoroses com les que no ho son. Per tal de que durin s’han de cuidar, i poden acabar malament si no és treballen bé per tal de que perdurin. Pot ser que els interessos de ambdues persones vagin canviant a mesura que anem creixent, o que els nostres objectius siguin diferents i arribi un punt que ens facin separar.

Malgrat que algunes relacions acabin, també en comencen altre de noves que ens aporten moltes coses bones i ens fan aprendre el sentit de la vida. No hem de deixar que aquestes coses que ens passen tot sovint, ens afectin i ens perjudiquin.

Carla Linares.

Viatjar gratuïtament.

2011-01-31T21:32:00.000+01:00

La sensació de viatjar a un altre món , de fugir de la realitat i passar a estar a qualsevol lloc que et puguis imaginar, fins i tot llocs inabastibles o que simplement son impossibles. Es increïble el que pot arribar a fer la lectura, i com ens nodreix la nostra imaginació. Fa poc, cada nit viatjava a una illa grega, Corfu, en que hi havia platges paradisíaques, cases blanques a dal dels penya-segats, tot plegat de somni, en que m’enfonsava en el paper de Victoria, Sofia o Evanthi, personatges de La casa Veneciana, una novel·la de Mary Nickson.

Aquet llibre tracta molts aspectes, com el misteriós suïcidi del marit de la protagonista, que toca diferents temes com l'importància de la família, i sobretot, que mai es tard per enamorar-se i refer la seva vida, per mes que hagi estat dura i plena d’entrebancs. És d’aquets llibres que ja t’atrauen des de que estan a l’estanteria i que et cridant per que l’obris.

Es curiós com la lectura, i la màgia dels llibres et transporten a tots els llocs, et fan canviar de personalitat, de repent passes a estar als fosques a un carrer amb vàndals que et persegueixen, o de repent passes sa ser un noi amb un pijama de ratlles, o fins i tot et converteixes en un escarabat que no es pot moure d’un llit.

També es veritat que cadascú enten per la seva part el que significa per ell llegir, i que es només qüestió d’opinió però, Almenys a mi llegir es una manera de viatjar , viatjar gratis.

Camila Sanint.

POLSERES VERMELLES

2011-01-31T21:16:00.006+01:00

Fa dies que pensava en el meu pròxim post però no em decidia. Avui que és dilluns i ha sortit anunciat a la televisió (TV3) que aquesta nit farien la sèrie Polseres vermelles i se m'ha "encès la bombeta". Sí, faré el post relacionat amb aquesta sèrie i explicaré les meves sensacions i els meus reptes al veure-la.

La veritat és que quan vaig veure l'anunci em va sobtar ja que amb aquests temes d'enfermetats sóc molt aprensiva, però per curiositat em vaig quedar al sofà i la vaig veure començar. Va ser d'aquells inicis que enganxen. El fet que ho narrés un nen, em picava la curiositat per saber quina era l'enfermetat que patia. Va impactar-me molt quan va explicar que estava en coma feia dos anys. Però encara em va impactar més les enfermetats que patien els nens que hi havien dintre de l'hospital (càncer, amputacions de cames, anorèxia..) i que feien classes normals com nosaltres.

Avui en dia nosaltres ens pensem que només hi ha una realitat, però no és així. Hi ha l'altre bàndol de la realitat que és aquesta, que hi ha nens com nosaltres i que pateixen una enfermetat, moltes vegades greu. Això et fa reflexionar i canviar el punt de vista que tenim. No només està la nostra realitat i els nens malalts formen part d'una altra societat. No. Hi ha una realitat la qual es divideix en dos, però als nens malalts els hem de veure com persones normals i que formen part de la nostra societat. Aquesta sèrie ens ensenya aquesta part de la societat que nosaltres tenim de banda. Ens narra la vida a un hospital, les sortides i les entrades, les classes que fan diàriament com ho fem nosaltres, etc. Però també ens ensenya la paraula amistat. Els formants de tots els grups: el llest, el guapo, el líder, el líder 2, la noia... Aquests valors ens mostren que per molt que tinguis una enfermetat també pots tenir amics i pots formar part d'un grup. En aquest cas, entre molts dels nens malalts que hi ha, veiem com poc a poc van ajuntant-se i prendran el nom de Polseres vermelles.

Aquí adjunto un enllaç si us interessa. Penseu que avui és dilluns i ho fan a TV3 a les 22.15h

Marta Hormigo

Fent un tomb per una petita part de la història de Barcelona

2011-01-30T22:05:00.008+01:00

Com que des de feia molt de temps ma mare sempre em deia que m'hi duria algun dia, dissabte 29, ens vem proposar anar-lo a veure, estic parlant del Mercat de la Boqueria de Barcelona o Mercat de Sant Josep, un lloc curiós i emblemàtic de la "nostra" ciutat.

L'origen del qual es remunta al segle XIII on ja hi havia parades de carn i queviures dels venedors ambulants, dels pagesos d'altres pobles i de les masies dels voltants que s'hi instal·laven per tal de vendre els seus productes. Primerament, era un mercat a l'aire lliure i no va ser fins després de molts anys de lluites entre els venedors i els ciutadans que en veure el rebombori que causaven tot el munt de parades pels estrets carrers de la Barcelona Antiga i de vegades en algunes places, es va decidir de fer un mercat per a tothom que a més estigués cobert. Així doncs, després de la crema del convent de Sant Josep el dia de Sant Jaume al 1835, s'aprofità el gran espai i s'hi va construir una plaça amb grans columnes voltada de porxos,i tot i que es va decidir traslladar-hi el "mercat" temporalment en aquesta zona, ha esdevingut el lloc definitiu del mercat.

Les obres de cobriment es començaren al 1840 i des del segle XIX el mercat ja tenia l'amplada que té avui en dia, finalment, la coberta metàl·lica actual es va inaugurar el 1914 i l'última modificació arquitectònica del mercat va ser l'any 2000 i actualment se'n prepara una altra que afectarà sobretot la plaça de la Gardunya.

El mercat es divideix en els diferents sectors diferenciats segons el producte que venen. I una de les curiositats dels inicis d'aquest mercat, és que els venedors, regalaven una flor als compradors de productes d'alimentació i d'aquí sorgeix el col·lectiu inseparable d'aquest mercat que són els floristes de la Rambla.

A més, també tenia fama perquè fa molts anys hi havia parades tan exòtiques com d'insectes i altres éssers no gaire comuns en la nostra dieta. Però, vam saber, que des de fa poc les van retirar per no existir cap normativa que ho regulés.

Aviram, Caça i Ous
Bars i Restaurants
Cansaladeria
Carns
Especialitats
Fruits Secs
Fruita i Verdura
Llegums i Cereals

Marisc
Menuts
Olives i Conserves
Queviures
Pesca Salada
Peix
Varis

Igualment, cal dir que és un gran Mercat, original i heterogeni que no et deixa indiferent i que ja des que entres et deixa meravellada amb tots els colors vius de les parades de fruita (on sempre hi ha fruites exòtiques) i altres aliments llampants ja que juguen amb els colors i la llum per tal d'atreure la teva atenció i on sembla que els aliments estiguin enganxats amb cola per la quantitat que n'hi ha, el poc espai que tenen i el pendent a què estan sotmesos.

I tot s'ha de dir, hi ha cada parada que et fa la boca aigua... entre elles les de bombons, les de xuxes, les de fruita, etc.

Us ho recomano!

Judit Feu

El niño con el pijama de rayas

2011-01-29T21:52:00.002+01:00

Cada libro que he leído sobre el Holocausto ha tenido un efecto tremendo en mí. Desde cada punto de vista, de todos los testigos, y de todas las víctimas, los acontecimientos durante los años trágicos de la Segunda Guerra Mundial me fascinan. Hay muchas cosas de nuestro mundo que no puedo entender. Hay acciones que han pasado y cambiado nuestro mundo y su población. Hay cosas que han aterrorizado a los inocentes y recompensado a los culpables. Hay cosas que han interrumpido la vida de los niños y los viejos. Este es el terror que no entiendo. Es el odio que vive en los corazones de algunas personas.

A pesar de toda esta complicación, hay un libro que ha tenido todo y lo hizo simple. El autor, John Boyne, ha tomado estas emociones y sucesos, y los puso en la mente de dos niños de nuevo años. De repente, el campo de la muerte más grande del Holocausto se convierte en el lugar donde la gente tienen permitido llevar los pijamas de rayas todo el día. Las personas trasladadas desde sus casas a un campo de concentración parecen como mudadas de una casa a la otra. La perspectiva de esta época de nuestra historia es vista a través de los ojos de dos jóvenes, sólo separados por una valla. Ellos son personajes fuertes. Son honestos y simple. Son niños, que quieren ser amigos. Es el odio de la gente que dice "Esas personas ... bueno, de verdad no son personas, Bruno." que los mantiene separados.

Después de leer varios relatos detallados y autobiográficos del Holocausto, como La Noche por Elie Wiesel, El diario de Anne Frank, por Anne Frank, y En mis Manos, por Irene Gut Opdyke, me encontré una nueva versión de la historia muy interesante. El Niño con el Pijama de Rayas afecta al lector sin una descripción gráfica del sufrimiento del Holocausto, que me parece, lo hace aún más inquietante. Esperemos que las últimas palabras de la historia sean ciertas ...

"Sin embargo todo esto pasó hace mucho tiempo y nada como esto volverá a pasar. No en estos tiempos."

- Nina Wollersberger